"Las festas de Ripoll" (9 i 10 de juliol de 1893) vistes per la premsa republicana

Els actes de consagració del renascut monestir de Ripoll del 9 i 10 de juliol de 1893 ha estat quasi sempre vistos des de l'òptica dels promotors de les obres. M'ha semblat interessant veure que en deien dues publicacions de grans resó i tiratge a l'època, d'una tendència marcadament republicana. He escollit dos títols emblemàtics: La Campana de Gràcia i L'Esquella de la Torratxa.

La Campana de Gràcia fou un setmanari satíric, republicà i anticlerical. Fundat el 8 de maig de 1870, s'edità durant més de 64 anys, quan arran dels fets d'octubre del 1934, propietat de l'Esquerra Republicana de Catalunya, va deixar d'aparèixer.

Ja amb el títol, suggerit per Valentí Almirall, es volia recordar els disturbis provocats per una lleva de minyons, dos mesos abans, a la vila de Gràcia, durant els quals la campana de la parròquia no cessà de tocar. Per donar una idea de l'esperit de la publicació, els números s'anomenaven "batallades". 

L'any 1872 es va suspendre l'edició per problemes amb la censura monàrquica. Llavors, el seu editor va dir: "Està bé; no volen sentir campanades, car sentiran esquellots". Així, des del 6 al 26 de maig de 1872 i de l'1 de novembre al 6 de desembre de 1874 la publicació va ser substituïda per L'Esquella de la Torratxa, publicació que duia el subtítol "Periòdich satíric, humorístich, ilustrat i literari. Donarà al menos uns esquellots cada setmana", que també es va suspendre, i encara es va crear una tercera revista per substituir-les, La Tomasa, que va viure del 30 de maig al 16 de juny de 1872.

L'Esquella de la Torratxa, malgrat el seu inicial paper de sucedani, va continuar la seva vida com setmanari satíric, republicà i anticlerical. Va acabar la seva trajectòria al número 3.097, que aparegué el 6 (dia de reis, per cert) de gener de 1939, en plena desbandada republicana a Barcelona.

Estem davant dos títols mítics de la premsa catalana republicana i d'esquerres.

La Campana de Gràcia era una publicació interessada en la política, tot i que sempre des d'un punt de vista satíric. Políticament, primer va ser proper a Pi i Margall, republicà moderat durant la Primera República, i seguidora de Castelar durant la restauració monàrquica. Estava més interessada en la política estatal que per la catalana, i va criticar les accions catalanistes, tret dels Jocs Florals. Tot i així, va anar modificant la seva actitud fins que va ajudar el moviment de Solidaritat Catalana, i va fer d'adoctrinament polític català d'esquerres entre la classe obrera.

Malgrat que no tenia un to tan polític com La Campana de Gràcia, L'Esquella de la Torratxa va ser molt crític amb l'alcalde Rius i Taulet i l'Exposició Universal de 1888.

Amb les dues publicacions estem, sense cap dubte, davant dues de les publicacions catalanes més importants de sàtira gràfica i escrita, i a les seves pàgines hi ha retratada, a través de l'humor i la caricatura, l'evolució de la societat catalana i espanyola durant tota la Restauració i la República. Per les seves pàgines hi van passar tots els dibuixants de l'humor gràfic català d'abans de la guerra civil, i algunes plomes distingides de la literatura catalana: Santiago Rusiñol (que hi signava «Xarau»), Prudenci Bertrana, Antoni Rovira i Virgili, Josep Roca i Roca, Prudenci Bertrana i Gabriel Alomar.

Innocenci López i Bernagossi (Girona, 1829 - Barcelona, 1895), el fundador de les dues publicacions, fou llibreter i editor de moltes publicacions periòdiques de l'època. Nascut a Girona, s'establí a Barcelona, en un local de la Rambla del mig, on es dedicà a una fructífera activitat editorial. Antic dependent de la casa Tasso, el 1855 adquirí la Llibreria Espanyola, des d'on projectà setmanaris i col·leccions populars, que tingueren una gran acollida. Edità, a més de les ja esmentades, les publicacions Un Tros de Paper, Lo Noi de la Mare, La Rambla, els Sanglots Poetichs de Pitarra, així com obres d'Almirall, Robert, Roure, Llanas, etc.

Passem a veure com tracten aquestes dues publicacions les nomenades "Festes de Ripoll".

La Campana de Gracia (Any XXIV Batallada 1256. 17 juny 1893) titula  "Berenguer III lo llarch ó marfugas d'un difunt (Historieta)":

La Campana de Gracia (Any XXIV Batallada 1258. Barcelona, 1 de juliol de 1893).

Resulta interessant constatar el relleu que té el retorn a Ripoll de les restes del comte Ramon Berenguer III, que havien estat dipositades feia uns cinquanta anys, a l'Arxiu de la Corona d'Aragó.

L'Esquella de la Torratxa ( Any 15. Número 756. Barcelona, 7 de juliol de 1893) amb menys dibuix, però amb la mateixa línia, s'acarnissa amb "els catalanistes":

Estem davant una bona mostra de l'humor de les publicacions satíriques catalanes de tendència republicana, allunyades de les voluntats catalanistes conservadores, que foren les que impulsaren la reconstrucció del monestir de Ripoll i les "Festes de Ripoll", els actes de consagració de la nova esglèsia del 9 de juliol de 1893, amb presència de molts bisbes i gent d'ordre.

"El plaga" Santiago Rusiñol i les festes de Ripoll (1893)

Santiago Rusiñol, i Prats (Barcelona, 25 de febrer de 1861-Aranjuez, 13 de juny de 1931) fou, molt més enllà d’un extraordinari pintor i escriptor, una figura cabdal del món intel·lectual català del finals del segle XIX i començaments del XX.

Fou un artista polifacètic i un dels líders del Modernisme a Catalunya. La seva producció artística el converteixen en un referent de l'art, la literatura i les idees estètiques del seu temps. Sense el seu posicionament moltes coses no haguessin estat igual.

Santiago Rusiñol fotografiat el 1892 per Napoleon, uns dels grans fotògrafs de l'època a Barcelona.

Rusiñol malgrat que pot semblar que va tenir una relació escadussera amb Ripoll, de la que resten sols com a mostra el seu relat de l’excursió al Taga, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll del 22 de juliol de 1880, va mantenir un crític posicionament el 1893 durant l'anomenada festa de Ripoll, de consagració episcopal del reconstruït monestir de Ripoll, que avui ens il·lustra molt i suposa una clara mostra que no tothom va combregar a les idees imperants aleshores.

Josep Pla en la seva obra "Santiago Rusiñol i el seu temps" ( Josep Pla: Obra completa, 14. Tres artistas. Vida de Manolo contada per ell mateix, Rusiñol i el seu temps, El pintor Joaquim Mir. Barcelona, 1970. Pàg.: 333-334.) explica la següent facècia:

Rusiñol es divertí amb tot menys amb l’estupidesa humana. Fou un home graciòs i tolerant. Quan l’arquitecte Rogent donà per acabades les obres de restauració del monestir de Ripoll i el bisbe Morgades organitzà les famoses festes [juliol de 1893] que tanta transcendència tingueren, Rusiñol hi assistí a títol gairebé de veí, perquè entre Manlleu i Ripoll hi havia molt poca distància. A Ripoll hi havia molt afluència de gent, gran animació i una considerable densitat eclesiàstica. Hi havia també un gran circ ambulant. Quan el circ s’obria, Rusiñol s’instal·lava en l’empostissat de la barraca dels fenònems i discursejava pintorescament a base del clàssic:

- Vayan pasando, señores, vayan pasando...

Amb això, Rusiñol veié que passaven prop de l’empostissat tres dignitats eclesiàstiques: el bisbe de Vic, Morgades, l’abat mitrat de Montserrat i el cardenal-arquebisbe de Tarragona.

- Vayan pasando, señores, vayan pasando... –digué Santiago-. Criatures, militars i bisbes, meitat de preu...

El doctor Morgades li dirigí una mirada entendrida i digué gairebé emocionat:

- Santiago, quin plaga estàs fet...! Quin gat més simpàtic!

Més que entendrida, la mirada de Morgades devia ser mortífera. La dels modernistes (algun article de Massó i Torrents a L’Avenç n’és una mostra) fou una de les poques posicions crítiques davant la dita restauració de la basílica ripollesa.

I Santiago Rusiñol, quan mereix l’adjectivació de “plaga” no era pas un jove inconscient. El 19 de juny de 1886, amb 25 anys, s’havia cassat amb Lluïsa Denís.

Estem davant un posicionament crític. I cal tenir molt present que Rusiñol no era pas una persona qualsevol. Hereu de la fàbrica tèxtil de Manlleu de Can Faluga, l’antiga Can Ramisa, tenia una posició social rellevant.

La fàbrica tèxtil de Can Faluga  fou comprada per Jaume Rusiñol, l’avi de l’artista, ja que l’hereu Joan havia mort. A la seva mort (1887), l’heretaren els seus nets Santiago, Albert i Josep M., però al cap d’un any Santiago va cedir la gestió directa, que no la propietat, al seu germà Albert.

Però Santiago Rusiñol, abans dels seu espectacle a Ripoll el juliol de 1893 ja havia fet el seu primer viatge a Paris, una primera estada al barri de Montmartre (1889-1893). D’aquell viatge sorgirà el seu primer llibre, Desde el Molino (1894), un recull d'articles que apareixeren primer al diari La Vanguardia. 

La col·laboració de Santiago Rusiñol a La Vanguardia, a abans de 1893, era fruït de la política editorial dirigida per Modesto de Sánchez Ortiz,  i no eren una anècdota: El primer article d’opinió de Rusiñol al diari barceloní, datat el 25 d’agost de 1888 tenia per títol “¿Conviene formar museos de antigüedades?”. Ja en el segon dels articles el jove Rusiñol trenca motllos: “Desde mi carro” (30 de juny de 1889).

Abans de 1893 Santiago Rusiñol va havia escrit dos monòlegs teatrals L'home de l'orgue (1890) i El sarau de Llotja (1891) i l'obra L'alegria que passa (1891) .

Rusiñol i Ripoll (1881)

Santiago Rusiñol, membre de l’Associació d’Excursions Catalana, va publicar l’any 1882, deu anys abans de que fos qualificat de "plaga", al primer Anuari d’aquesta associació, l’article “Impresions d’una excursió al Taga, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll”, on entre d’altres il·lustracions hi ha aquest apunts d’alguns personatges de la portada romànica de Ripoll. L’excursió fou realitzada el 22 de juliol de 1880.

La seva visió sobre la portada romànica de Ripoll, vista una tarda d’estiu, és la següent:

Sortim donchs, joyosos de anar tan ben guiats [per Josep M. Pellicer i Pagès]. Passém al segon pis del claustre y entrém en un verdader planter de columnas de un cisellat delicadíssim. Baixém, creuhém vers la Ezquerra y nos trobém sota los archs de la portada y devant de les runes del temple. Desde aquí se’ns presenta una perspectiva esglayadora; á primer terme la somptuosa portada y al fons un desert de pedras, una soletat espantosa, un camp de destrucció. …

Probo de dibuixar no obstant y lo pols me tremola, y al comparar mon negre dibuix ab la hermosura del naturalm, esquinso lo paper y juro no tornarhi; mes veig una cornida, una armadura, un tros caygut del claustre o un baix rellei, y m’tenta, y a á despit de mon jurament, torno a agafar lo llápis. (Santiago Rusiñol: “Impresions d’una excursió al Taga, SantJoan de les Abadesses i Ripoll” a Anuari de la Associació d’Excursions catalana, Any Primer, 1881. Barcelona, 1882. Posteriorment, en ocasió de la mort del pintor, el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya –Club Alpí Català. Nº 435. Any XLI. Agost de 1931, va reintroduïr l’article.

Himne patriòtic de Jaume Collel per les Festes de Ripoll de juliol de 1893

En la premsa de tendència republicana es parla sovint de la denominada "Festa de Ripoll" per indicar els fastos que organtitzats pel bisbe de Vic Josep Morgades volien posar fi a les obres de reconstrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll el juliol de 1893.

En els diaris de tendència contrària al catalanisme conservador que representava el bisb de Vic i el canonge Jaume Collell la denominació "Festa de Ripoll2 semblava tenir un regust foteta.

Però vet aquí que en la revista España Regional (Año VII. Tomo XIV. 1893) , a la "Sección literària"(Pàgs.: 274-276) he trobat aquest poema de Jaume Collell titulat "Himne patriótich per la Festa de Ripoll" que m'ha fet adonar que la denominació fou acceptada pels mateixos protagonistes.

El poema del canonge Jaume Collell no és pas cap prodigi literari, però mereix que es recordi i us l'ofereixo.

Alleluia

CHOR
Sobre ara de nou consagrada
Y davant de la tomba comtal,
Catalans, jurém tots la creuada
Per salvar nostra casa payral.

I

Desde'l cim del altívol Pirene,
De la Patria granítich bressol,
Deu centurias avuy ens contemplan,
Deu centurias de gloria y de dol;
Y del torb ab la veu espantosa
Nos preguntan cent héroes sagnants:
«Deja Pátria que'us dárem gloriosa
¿Qué n'heu fet, qué n'heu fet, catalans?»

II
En eix temple resposta solemne
A la veu dels passats podém dar;
Qui axís alsa las santas ruinas,
Son casal be sabrá restaurar.
Una á una las pedras caygudas,
Una á una volém recullir,
Y anyorant las grandesas perdudas,
Tornará nova gloria á lluhir.

III
Alsa'l cap, Catalunya estimada,
Asserena aqueix front neguitós,
La garlanda de llor que l'ombreja
Reverdeix ab rebrot ufanó.
Ja's desperta y somou ta filiada,
Avant sempre, sens por ni desmay!
Que una terra ab sanch d'héroes regada
No pot ésser esclava jamay...

IV
Llengua santa d'independencia
N'es penyora que may pot fallar,
Florirá en nostre llabi á tot'hora
En lo temple com dintre la llar.
Y pe'l Dret, qu'es la vida del poble,
Qu'es sagrat com la sanch que portém,
Per eix Dret, qu'es la herencia més noble,
Si morir fos precís, morirém.

V
Arborém lo penó de las Barras,
Eix blasó que la mar coneix prou;
No volguém sé'ls remensas d'Espanya,
No s'ha fet nostre cap pera'l jou.
Ab la fé que á Ripoll hem jurada
Tindrém Pátria y tindrém llibertat,
Y será nostra empresa guiada
Per l'Estel que du al front Montserrat. 

Bonaventura Bassegoda i Amigó: Miquelet de Ripoll

El monestir de Rippoll ha generat molta literatura.

Una obra poc coneguda dedicada als fets del monestir de Ripoll del 9 d'agost de 1835 és la poesia que adjunto, escrita per Bonaventura Bassegoda i Amigó (Barcelona, 16 de maig de 1862-29 de novembre de 1940) un arquitecte i escriptor, d'una nissaga molt nostrada de mestres d'obres i d'arquitectes.

Bonaventura Bassegoda i Amigó fou secretari de la Junta Permanent d'Unió Catalanista de 1897 per Olot. Milità a la Lliga de Catalunya i fou membre de l'Acadèmia de Bones Lletres (1922) i de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Com a escriptor fou premiat als Jocs Florals del 1880, el 1881, el 1884 i el 1885. També fou redactor de La Renaixença, La Ilustració Catalana i L'Avenç, i col·laborà, des del 1905, al Diario de Barcelona i, després, a La Vanguardia.

Com a arquitecte, títol de 1886, les seves obres més representatives són la casa Rocamora (entre el passeig de Gràcia i el carrer de Casp), la casa Berenguer (carrer de la Diputació), el col·legi Comtal (1906), el Casino del Masnou, la casa Malagrida d'Olot i l'escola Garcia Fossas d'Igualada (1937). Fou arquitecte municipal d'Igualada,ciutat on l'any 1940 fou autor de la capella del cementiri vell, que havia estat destruïda durant la guerra civil.

Miquelet de Ripoll
Bonaventura Bassegoda y Amigó

Certament de l’Associació literària de Girona, 1988
VII. Premio de un objeto de arte
Publicat el 1889

1935!
La xurma espiritada - pe’l claustre se n’ha entrat;
ja cáuhen las columnas — com pins destralejats,
ja van cap á la esglesia — ja’n passan lo llindar,
las armas amatentas — los ulls fora del cap,
la flastomia als llabis — lo cor sedent de sang.
Las donas los atían — ab xiscles infernals,
las trenas esbulladas — la roba arrossegant.
¿De mares com aquellas — quins fills, donchs, n’eixirán?

La esglesia está deserta — com cambra sepulcral;
dessota de las voltas — los crits van ressonant,
á cada pas que donan — un crit mes fort que may,
las donas, están follas — los homes, ubriachs;
ja apilan las faxinas — lo foch ja está calat
las serps de flamaradas — s’enfilan á cent pams;
Lo rotllo de bagassas — entorn giravoltant
bé sembla esbart de bruixas — en nit de temporal.

Las flamas, com s’enlayran — las voltas socarrant!
al véure’ho la brivalla — ¡quin riure y follejar!
en mitx de la disbauxa — entonan lúbrichs cants.
Com mes cruxeix la Ilenya — mes llenya hi van tirant;
al foch llansan retaules — los triptichs y los sants,
imatges veneradas — potejan sens pietat
l’estátua del gran Jofre — al foch s’está acabant
y sóls la del Sant Cristo — s’escapa de sas mans.

Saquejan los sagraris — ab cobdiciós afany,
sagradas vestiduras — etjegan Ter avall,
las Formas esbocinan — en mitx del cami-ral;
se ‘n van cap á las tombas — los morts á profanar
sepulcres escorcollan — la llosa alsapremant,
sacseja que sacseja — fins torses los parpals
la forsa no’ls hi basta — la llosa no’s móu pas
corn si’ls guerrers que tancan — s’hi haguessen aferrat.

Ressonandas campanas — com clams de pietat;
la folla s’esgarría — y als monjos vá cercant,
ay! del que mitx oviran — si’l poden encalsar.
De cop, un d’ells avansa — de lladre te’l posat
de miquelet dú’l trajo — bo y fet un esparrach,
la faixa virolada — li guarda lo punyal;
ja’s fica per las celdas — guaytant y furejant
com tigre sanguinari — que’s migra en son aguayt.

Lo miquelet avansa — las celdas tot mirant,
quan n’es á la darrera — la porta trova ensá
d’un colp de carrabina - l’ha obert de bat á bat.
Un monjo hi trova á dintre — de mes de vuytanta anys,
sa barba es com l’armini — y’l cercle de son cap,
vagueja sa mirada — perduda pe’l cel blau
sos llabis tremolosos — murmuran baix un psalm
y van sos dits d’ivori — rosaris desgranant.

Lo miquelet avansa — y d’ira llansa un brám;
ja vá per matá’al monjo — ja aixeca lo punyal,
lo pobre vell li allarga — sas descarnadas mans
— «Germá, que Deu vos mira! — ¿perqué voléu ma sang?» -
L’agafa entre sas urpas — per terra lo rebat
ja l’eyna li ha enfonsada — sos ulls son dos volcans
y encara lo bon monjo — son ánima entregant
diu com Jesús: — «Perdónal, —Deu meu, no sab que’s fá.» -

Lo miquelet s’espanta — y fuig desesperat
la veu d’aquell vell monjo — omplintli’l cor d’esglay
á dins de sas aurellas — s’hi arrapa corn un cranch.
Camina á las palpentas — lo pit li vá mancant,
com mes avant camina — molt mes allarga’l pas.
Ja torna á sé’á la esglesia — l’incendi no ha minvat
y encara van los lladres — d’açi d’allá voltant
sinistres tots y cegos — com vol de rat-penats.

Ja arriba á la portada — frenétich y açorat
lo crit de sa conciencia — son crim va recordant;
ab veu clara y terrible — se gent amenassar
sas mans mira sangnantas — y llansa lo punyal
aixeca ab pór la testa — girantla á tots costats,
sols veu duas estátuas — del arch en los brancals:
en l’ un , hi veu Sant Pere — en l’altre, hi ha Sant Pau
com dos guardians de pedra — que’l segle onzé hi deixá.

Lo miquelet s’esvera — los sants al contemplar;
li apar que ab ira justa — lo reptan sos esguarts,
que un d’ells, d’aquell bon monjo — te’l rostre angelical
y de sa boca inmóvil — la véu sent escapar’s
que ab fort ressó á sa aurella — li diu: — «¡No matarás!!» —
Sentintla, ja’s redressa; — reprén lo seu posat
d’un colp de carrabina — lo cap li fá saltar
y al botre al pit tocantli — lo deixa estinellat.

Lo miquelet afina — morint per sa maldat
de dins sa boca enterca — s’escola un doll de sang
las ombras del cap-vespre — lo van á enmortallar;
las voltas de la esglesia — lo foch vá enderrocant ,
y’ls llops, farts del carnatge ,-l’estol dels condempnats
s’en fuig per la porxada - hont lo miquelet jau,
y en sa infernal fugida — per damunt d’ell passant
la xurma esperitada — li esclafa lo seu cap.

La verge del claustre de Ripoll

Quan es varen fer les obres de 2011 i 2012 al claustre del monestir de Santa Maria de Ripoll, per extreure les peces del lapidari que s'hi havia col·locat desprès de la reconstrucció de 1893, es varen repicar les parets, amb resultats molt interessants (que ara no és pas el moment d'exposar); però  el més enlluernador fou l'aparició de les restes d'una verge romànica tardana, pel que sembla, que posa un nou valor a l'indret.

Les restes d'aquesta verge del claustre estan situades en la paret que donava a l'edifici de la Pabordia d'Aja, que fou remodelat cap a començaments del segle XIX, quan n'era detentor el sabi Roc d'Olzinellas.

El que no he vist enlloc explicat és que Josep Maria Pellicer i Pagès possiblement parla d'aquesta imatge en el llibre El monasterio de Ripoll (1873) quan dins d'una relació d'algunes de les peces escultòriques del claustre menciona el següent:

"...repetidas imágenes de la Virgen con atributos de la Letanía Lauretana, haciéndose notar por lo candoroso una estatua de Santa María, cuyo di­vino Infante muestra sonriente en su diestra una palomita;..."

Que jo recordi no hi ha cap estatua de la verge en el claustre, amb un infant amb una roseta o crispeta. Es refereix Josep Maria Pellicer a la verge del claustre recentment descoberta?

Massó Torrents: "El monastir de Ripoll. Elegia". L'Avenç, 15-31 de juliol de 1893

L’Avenç. Literari. Artístic. Científic. Revista quinzenal illustrada

Segona època. Any V. Nums. 13-14 Barcelona, 15-31 juliol 1893

El monastir de Ripoll. Elegia

J. Massó Torrents

S’ha acabat ja el soroll; ja torna la pau. Per alguns balcons penjen gallarets descolorits, al mitj del carrer un penó es recargola al vent, en alguna placa hi queda encare clavat un arbre de fulles esgrogueides a punt d'acabar am la mort les anyorances de tot trasplantat: són les despulles der­reres d'una festa. Are ja tot está tran­quil, ja ha tornat la pau.

La vila de Ripoll  vist formiguejant de gent, les cases planes, gernació per carrers i places. Se celebrava una altra consagració del seu antig monas­tir, i per donar més relleu a la religiosa festa s'avien aplegat gaire bé tots els bisbes de Catalunya. Tota la festa gi­rava al llur entorn: a punt de besar els llurs anells, els derrers brots de la no­blesa del país barbotegaven oracions en castellà; a remolc de les llurs capes llampants, els catalanistes més parla­dors, relegats a segona fila, callaren respectuosament, i sols aixecaven la veu fòra de llog i per proposar de dur a la pedra la paraula del grand prelat. Mentrestant els bisbes ho illuminaven tot am la resplandor de les mitres.

Are, com un debil ressò de la festa, les campanes del monastir toquen com en la més umil parroquia: ja s'ha acabat aquell seguit alegre d'anar totes a vol, etje­gant ardidament a l'aire les llurs notes greus o fines desde l’alçaria del cloquer, com el pensament les idees. Are convoquen a missa, i la gentada qu’hi acud no és grossa: queda reduida al presbiteri; el trepitj i el remena­ment de cadires es perd en la nau ferrenya, qu'enclou tota la bellesa de lo senzill.

En la cruesa de l'alta nau central, en el misteri de les dugues de cada banda, que bé endevina el sentiment de l'artista que de nou les ha closes! Es diu que fa quaranta anys que la somiava, aquesta reconstrucció, i recorria i espigolava intelligentment totes les manifestacions de l'art romanic espargides en les nostres montanyes, per a resumir-les en la basilica ripollesa marcant el primordial pas de l'art de Roma a Catalunya.

Ha conservat preciosament totes les rustici­tats primitives: el creuer un xic de gairell am la nau per no fer la creu perfecta, les finestres de l'abside grand fòra de simetria, les absidio­les desviant-se de l'éix de les naus laterals. Fins en els ultims detalls s’hi veu la mà experta gu’ha guiat l'obra: vidrieres, salomons, tot és escaient. Peró com l'artista del retaule gotic, el vell simpatic no firma l'obra que co­rona una llarga vida de treball. D'una boca a l'altra va el nom del bisbe de Vich que l’ha duta a bon terme.

Estudiant, furetejant, interpretant, un altro va reunir en un llibre l'istoria del cenobi ripo­llenc. Per ell tot-om es va enterar dels abats illustres qu'el varen regir, dels comtes cata­lans que s'hi varen soterrar, de les riqueses que contenia. Avui tot-om acud an aquell lli­bre: els uns en treuen lleugerament noticies, fins hi hà qui l'extracta; però el nom del pa­cient investigador, de l'istoriaire-poeta, ningú el retreu. Are ja se sab qui va ser l'abat Oliva i tot-om glorifica a la zelosa autoritat eclesiastica qu'ha refet l'obra del grand descendent de Jofre el Pilós.

Quand la desteta de l’any trenta-cinc, els mi­quelets corrien pel temple com un castig, cre­mant altars, escrostonant imatges, arrossegant ossamentes. Entre-mitj d'aquella orgia politica, d'aquells ignorants assedegats, un fill illustre de Ripoll aturava els excessos i se n'enduia a bon recapte, salvant-la de la de­vastació, la despulla d'un comte de la nis­saga de Barcelona. Després dels miquelets restaren les runes fumants; després el fum meteix va morir; més tard la vegetació, carinyosa, s'apoderava dels pilars de la nau gotica esfondrada, de la portada malmesa, del claustre reposat. Però el govern que desde sigles envileix i encorva el sentiment nacio­nalista de Catalunya, un dia va vendre lo que quedava de l'antig cenobi, i a-les-ores altro cop el savi ripollenc el va salvar d'una devastació, aquesta volta oficial. Més are el salvador és mort, avui ni una pedra testifica el seu amor a l'iglesia que, després de més de mitj sigle d'a­bandó, ha consagrat el digne bisbe Morgades.

Are, fa pocs dies, al consagrar-se altro cop, s'ha dit mil vegades que la reconstrucció del monastir tenia trascendencia per a la nació ca­talana. Desventurada nació! Quand se formava de veres en el sigle IX, el comte Jofre, després de guanyar amb el brand el territori, cridava an els fills de Sant Benet i els hi establia. Aixís ho va fer en la remorosa confluencia dels rius Ter i Freser; aixís s'avia fet a Cuixá; aixís es va fer després a Sant Martí de Canigó en el Conflent i a Santa Maria d'Arles en el Valles­pir. ¿Podía aver-hi mesura més civilisadora, podien plantar els primers comtes de Barce­lona o de Cerdanya una fita més segura? Els benedictina colonisaven, i, un cop aferrats a la terra, s'hi arrapaven fort. Contre Mafumet, qui millor que Cristo?

Perb d'a-les-ores han passat déu sigles! Ca­talunya va tenir temps de fer-se grand i de desfer-se fins a desapareixe d'entre les nacions oficials. La nacionalitat latent que lluitava a travers dels sigles i seguia l'empenta deis pobles grands, ha d'ocupar un llog umil però onrós entre els qu'han combatut per l'evolu­ció progressiva de les idees. En el sigle XIX no és la crossa del bisbe la qu'indica el camí que s'hà de seguir. L'esperit del poble catalá ha sigut lliure tot temps; la politica de la casa aragonesa no ha servil mai al Papa ni a cap altro senyor. ¡Pobre nació si are s’hà de com­moure pel cambi d'una parroquia!

També es diu are que Ripoll és el panteó dels comtes de Barcelona. Se n'han recullit els òssos i ceremoniosament s'han dipositat en el presbiteri o en la nau vora el creuer, alguns en urnes noves. Però les despulles dels que varen reconquerir pam a pam la Catalunya, jauen allí umilment, aclaparades, ofegades per una tomba ont s’han consumit els milers de duros en riqueses de tota mena. S'han obert les portes del panteó dels qu'han fet la patria, a qui ha tingut el merit de fer-se ric. El catoli­cisme modern vol els rics perquè els necessita: pels rics són, doncs, les excepcions i els privi­legis. El panteó dels comtes ho serà solament pels pobres de la fortuna. No hi valdrà el ser illustre d'esperit: la porta del monastir será tancada a les despulles del pobre.

¡Oh venerandes relliquies dels que treballà­reu a la constitució primera de la nostra patria! ¿No us valia més tenir els òssos a quatre vents, escampats entre la poesia de les ruines, acariciats pel sol i aromatisats per les flors del camp? ¡Qui t'ha vist i qui et veu, vell monas­tir! Franquejat l'ermós arc triomfal del cris­tianisme, l'obra del grand Oliva, es veia l'igle­sia esfondrada com un castig dels omes an els omes: en llog de la llum esmortuida dels ciris, el sol hi batia ferm; en compte de fidels, hi avia erbes ben alces; en llog de la sordina del rés, sols se sentia el freg de l’espantadiça sargantana, el brunzit del burinot; en els misteriosos entorns del confessionari, la llum del dia hi queia de ple a ple.

Are els óssos estan ben desadets i poc o molt barrejats; are l'iglesia està ben nova, a punt d'estrena; el claustre, ben netejat de broça; les set absides, pulcres i acabadetes. Oh! Els miquelets l'avien deixat ermós, el monastir, després de llur obra devastadora! L'umanitat és aixís: un temps destrueix l'obra d'un altro, i totes les revolucions, tant si edifiquen com si demoleixen, sempre són saludables, sempre deixen bon llevat; perquè hi agi gra cal la sega. Les maravelles de l'art romanic ens han sigut transmeses gracies a les generacions que l'art gotic va trobar curtes de recursos; i a son temps les esvelteses de l'ojiva agueren desaparegut si en el sigle XVI totes les comu­nitats i municipis aguessin nadat en sobres de diner. Un fenomen de la Naturalesa, sem­pre més gros qu'els de l'ome, tot destruint Pompeia, ens-e la conserva fins avui per dei­xar-nos penetrar en la vida del poble roma. Totes les revolucions són saludables, conser­vant i destruint. La crema dels convents anant a suprimir els frares, ¿representa més qu'una plana dintre l'istoria de l'estranya justicia umana? Per ser obra selvatge ¿va deixar de dur els seus fruits en les conciencies? L'obra dels frares ja no era bona: ¿era un sacrilegi destruir-la? I ¿no és bo conservar les ruines que l'ome ha fet? Com obra d'un temps pas­sat, ¿no és també un sacrilegi profanar les ruines?

Aquesta profanació està a l'ordre del die. Dintre del renaixement religiós qu'ha portat la lluita de les idees an aquét sigle, ja es parla de reconstruir Poblet, i pod-ser alguns creu­ran Catalunya salvada tornant els cossos dels reis d'Aragó an el panteó que s'avien triat en vida. I ja hi hà qui dóna ofrena, am l'es­perança, pod-ser, d'aixecar-se un vas monu­mental al llur costat! Però a Catalunya li plau veure el seu passat en ruines per ser passat, i es prepara per a un esdevenidor del tot nou, més grand i més elevat que mai en cap sigle dels que foren; i es regenerarà am les bones influencies fins a espolsar-se del tot el jou cas­tellá, que envileix i petrifica, qu'inutilisa per tot progrés. ¿Que hi fa qu'agi de servir de teiera, si cal, el refet santuari de Ripoll, per illuminar el grand die? Si hi poguessin ser els que varen fer-nos la patria, sacrificarien de grat la derrera estella de llurs óssos.

Massó Torrents, el pòrtic de Queralbs i el claustre de Ripoll

Jaume Massó i Torrents (1863-1943) fou un important editor, escriptor i erudit català.

Jaume Massó Torrents ha estat, malgrat un cert desconeixement del seu treball, un dels protagonistes de la transformació de la cultura catalana de finals del segle XIX i principis del XX.

El fet que fos un dels fundadors, amb divuit anys, i director de la revista catalanista L'Avenç el 1881, ja li confereix un lloc destacat a la història de Catalunya.

A l'entorn de la revista L'Avenç s'articulà el moviment modernista. 

L'any 1891, associat amb Joaquim Casas i Carbó, creà l'establiment tipogràfic L'Avenç, i més tard la llibreria del mateix nom. L'editorial esdevingué una empresa molt activa i arribà a publicar set revistes i més de cinccentes monografies.

____________
Hi ha un retrat de Jaume Massó Torrents, obra de Ramon Casas.

Fou també president del Centre Excursionista de Catalunya i de l'Ateneu (1915) Barcelonès (1927).

Fou membre fundacional de l'Institut d'Estudis Catalans i l'arxiver-bibliotecari i responsable de la formació inicial de la Biblioteca de Catalunya. Durant el curs 1906-1907 fou professor del Estudis Universitaris Catalans durant el curs 1906-1907 i des de 1932 de l'Escola de Bibliotecàries.

Fou membre de la comissió tècnica organitzadora del Primer Congrés internacional de la Llengua catalana (1906).

Participà discretament en política, dins el moviment catalanista: l'any 1897 s'adherí a la Unió Catalanista i l'any 1906 al Centre Nacionalista Republicà.

Col·laborà en diverses publicacions i fou autor d'un gran nombre d'estudis erudits, principalment d'història literària i bibliografia, a més d'obra de creació literària, uns dos-cents setanta títols entre llibres, poesies i articles.

Ha estat considerat un dels impulsors del moviment bibliogràfic a Catalunya, del qual són mostra els diversos estudis sobre manuscrits catalans publicats a la Revista de bibliografia catalana (1901-1907). Col.laborà amb Foulché-Delbosc en la Bibliotheca hispanica, on publicà les Obres poètiques de Jordi de Sant Jordi(1902) i la versió catalana del Decameron. Fou també l'autor de Bibliografia dels antics poetes catalans (1914) i Repertori de l'antiga literatura catalana (1932).

Com a obres de creació literària cal consignar obres ben ripolleses com Lo Fresser (1881),  a més Croquis pirinencs (1896), que tambñe conté alguns contes ambientats al Ripollès, el llibre de poesies Llibre del cor (1888), Natura (1898), la novel.la Desil.lusió (1904), i el drama líric La Fada (1897) amb música de Morera, i Cinquanta anys de vida literària (1934).

A la revista L’Avens (Any II, nº 17. Barcelona, agost de 1883. Pàgs.: 21-22) va publicar un article titulat La iglesia de Queralps, datat a Ribas 15 Agost 1883, on seguint les plantejaments de Josep Maria Pellicer i Pagès a la seva obra El monasterio de Ripoll (1873), planteja que els capitells del porxo de Queralbs son un assaig de l'ala romànica del claustre de Ripoll iniciat per l'abat Ramon de Berga. 

Lo poble de Queralps 6 Caralps (600 habitants), á duas horetas curtas de Santa María de Ribas, en la vall d'aquest nom, se troba adossat á una gran pendent de montanya y á una altura que passa de 1.000 metres.

Lo camí de Ribas á Nuria passa per aquest poble. La circunstancia de no oferir á primera vista, res de particular, fa que la molta gent que va al celebrar santuari, passi de llarch per Queralps. Ademés la bona calitat de l'aygua d'una font que hi ha un quart més amunt fa també que tothom vagi allí á fer parada, essent escassos los escursionistas que s'aturan al poble.

 Y’ls que passan de llarch per Queralps, particularment los aficíonats á l'arqueología, no saben lo que's perden. Jo, que hi tingut ocasió de no deixarmho perdre os ho faré coneixe, per cert una mica massa per alt, tot mostrantvos algun dibuixet que os ne donará idea. 

En lo lloch més enlayrat del poble hi ha, com de costum, la seva iglesia. Avans d’entrar en ella, ‘s troba’l cementiri, tot sembrat d'erbas y flors bosquetanas, ab una reixa de ferro colocada al sol de la entrada, perque’l bestiá que corra per allí vora, no'l profani. Atravessat pe'1 bell mitj lo petit cementiri, s'arriba al pórtich d'entrada á la iglesia, que'l consti­tuheixen sis arcadas un tant desiguals ab cinch columnas bisantinas. Passat lo pórtich; s'entra á la iglesia, reduhida, d'una sola nau poch esbelta y en forma de creu latina; de fábrica molt posterior á la del pórtich y que ha sufert reparacions poch artísticas en los sigles XVII y XVIII.

A primer cop d'ull, un se queda sorprés al veure aquella maravella ar­tística en aquell paratje y entremitj de fábricas posteriors. Peró aquell que al visitar lo pórtich de Queralps ja hagi vist lo célebre mo­nastir de Ripoll, li vindrá induptablement lo claustre d'aquest á la memo­ria, é hi trobará afi­nitats ab lo pórtich de que'ns ocupém. 

La opinió de D. J. M. Pellicer y Pagés, donada en sa important memoria El monasterio de Ripoll, respecte al pórtich de Queralps es, á ma manera de veure, del tot acceptable.

Durant la prelacía de abad de Ripoll Berga, á derrers del sigle XII, se construhí l'ala del claustre que té més afinitat ab lo pórtich de Queralps; ­las columnas foren portadas de la part de Nuria. Lo Sr. Pellicer, diu que no fora estrany que'l pórtich de Queralps hagués servir d'ensaig pera la construcció del claustre de Santa María de Ripoll.

Lo cert es que la pedra usada en los fustes de las columnas de Queralps es igual que la dels fustes del claustre de Ripoll, que'ls capitells d'abdós llochs semblan obra del mateix autor, y que las arcadas y tot lo pórtich en conjunt té un aspecte molt igual al altre monument.

La cópia del pórtich que acompanya aquest travallet, es vista desde la part interna, mirantlo de la mateixa porta de la iglesia. Mon gust haguera estat posar al costat del capitell de Queralps que dono per mostra, un del claustre de Ripoll, perquel's vegés l'afinitat que tenen, peró no m'ha sigut possible per aquesta vegada. Si més endavant m'ocupo del monastir de Ripoll, me recordaré de remarcarho.

Quina és l'opinió de Pellicer mencionada per Masó Torrents?

Cal anar a cercar el primer dels llibres de Josep Maria Pellicer i Pagès dedicats al monestir de Santa Maria de Ripoll, en concret el de 1873.

En aquesta obra, quan està parlant del claustre que va iniciar l'abat Ramon de Berga a finals del segle XII ja el següent comentari:

"Consta de 440 columnas distribuidas en dos pisos: las de abajo son de bruñido jaspe morado, las restantes de piedra dura, capaz de recibir el pulimento del pórfido. Ya labradas, y á punto todas de colocarse, fueron transportadas de las canteras del Pirineo por acémilas".

I en aquesta punt col·loca una nota que diu:

"Si hemos de juzgar por conjeturas, creeríamos que las columnas fueron traídas de la parte de Nuria, y que el primer ensayo del claustro se hizo en la iglesia de San­tiago de Caralps. Lo cierto es que en el pórtico de dicha iglesia se ven algunas arca­das, cuyo estilo y disposición revelan el mismo autor del claustro de Ripoll".

Com podem veure cal prestar atenció als clàssics, tant a Massó Torrents com Pellicer.

Francesc Matheu visita Ripoll amb el seu oncle, l'arquitecte Miquel Garriga i Roca (1878)

Francesc Matheu i Fornells (Barcelona, 16 d'octubre de 1851-Sant Antoni de Vilamajor, Vallès Oriental, 10 de desembre de 1938) fou una personalitat que va deixar una important petjada en el món cultural, polític i editorial català. Per aquesta circumstància crec que resulta molt significativa la seva visita a Ripoll el 1878 i el seu comentari, encara que molt curt, però molt lapidari.

La figura de Francesc Matheu
Nét d'indians i fill d'un advocat que residia a Barcelona des del 1851, Francesc Matheu fou el pare de Roser Matheu i Sadó, poetessa i biògrafa seva (Vida i obra de Francesc Matheu (1971), d’on hem tret la cita que acompanya aquest text.

Matheu s'adscriví des de molt jove al moviment catalanista, conservador, enfrontat al republicanisme federal d’Alimrall. S’identificà molt especialment com un representant de l'esperit tradicional de la Renaixença catalana.

Fou un dels fundadors, amb 19 anys, de la societat La Jove Catalunya (1870), un dels primers brots del catalanisme polític, amb Àngel Guimerà (25 anys), Pere Aldavert (20 anys), Josep Roca i Roca (23 anys) i Antoni Aulèstia (22 anys).

Cal destacar la seva tasca com editor, iniciada el 1870 en passar a dirigir La Gramalla, òrgan publicístic de La Jove Catalunya. Posteriorment posaria en marxa La Ilustració Catalana, de la que fou director i animador en les seves dues èpoques (1880-94 i 1907-17). En aquesta revista va fer publicar textos i gravats a Ripoll (15 d’abril de 1886, amb ocasió de la inauguració de les obres d’impuls episcopal, i el 15 de juny de 1893, de la trasllació de les restes de Ramon Berenguer III de Barcelona a Ripoll). També va exercir el mateix paper en la revista substituta, Catalana.

El 1884 fundà l'Editorial Catalana, la producció més interessant de la qual són els volums d'obres completes (Marià Aguiló, Emili Vilanova i Costa i Llobera, entre molts d'altres, i especialment la primera edició popular de Verdaguer) i la col·lecció de Lectura Popular, on va publicar el poema de Josep Maria Pellicer i Pagès "La Crema de Ripoll".

Des del 1871 intervingué en l'organització dels Jocs Florals, i el 1873 guanyà un segon accèssit i posteriorment cinc premis ordinaris, tres d'extraordinaris i vuit accèssits més. Fou nomenat Mestre en Gai Saber el 1897, mantenidor els anys 1880, 1881, 1899, 1908, 1919, 1925 i 1933 i president el 1902, quan es celebrà a Sant Martí del Canigó per la prohibició militar de fer-los a Barcelona. També en presidí el consell directiu del 1910 al 1935.

Com a poeta, el 1875 publicà Cançons alegres d'un fadrí festejador, però, de fet, la seva aportació més valuosa són els llibres El reliquiari (1878) i La copa. Brindis i cançons (1883), d'una estètica intimista allunyada del retòricisme; més tard publicà Poesies (1899) i Versos de vell. Amb Isidre Reventós i Amiguet, fou l'iniciador de la publicació d'El llibre de l'amor, compost de poesies amoroses de tots els poetes catalans.

Fou membre de l'Acadèmia de les Bones Lletres i participà en les assemblees de la Unió Catalanista.

Durant la primera guerra mundial fou un decidit aliadòfil, fomentà nombrosos actes d'amistat francocatalana i el 1920 el condecoraren amb la creu de cavaller de la Legió d'Honor.

El 1914 presidí l'Orfeó Català i el 1910 l'Ateneu Barcelonès. El 1927 va rebre la medalla d’or del Centre Excursionista de Catalunya (veure Butlleti Excursionista de Catalunya. Any XXXVVIII maig 1928 núm. 396)

La seva oposició a acceptar les reformes lingüístiques de l'Institut d'Estudis Catalans, des de les seves revistes, però també des de l'Acadèmia de Bones Lletres i la tribuna dels jocs florals, va anar-lo apartant del centre delcatalanista. Es negà a acceptar, fins a l'últim moment, les normes de l'Institut d'Estudis Catalans. La seva tossuderia per a mantenir l'article "lo" va provocar que els fabrians l'anomenessin jocosament "Matheu-lo".

Utilitzà diversos pseudònims en les seves publicacions, com Fèlix d'Altamira.

Una visita a Ripoll amb l'acompanyament d'un prestigiós arquitecte

Però la visita de Matheu a Ripoll cal tenir present que, com indica la biògrafa, fou en companyia de l’arquitecte barceloní Miquel Garriga i Roca (Alella, 1804-Barcelona, 1888), arquitecte municipal de Barcelona i Mataró (1840-1841 i 1843). No estem davant un acompanyant qualsevol, més enllà que Garriga era fill i net d’arquitectes. 

Un del projectes de Garriga i Roca per l'Eixample de Barcelona (1959)

Garriga i Roca va graduar-se com arquitecte el 1838. Estem davant una figura important dins de l’arquitectura i l’urbanisme català. La seva obra més famosa fou la planta del Gran Teatre del Liceu, de l’any 1845 i inaugurat l’abril de 1847. D’ell són alguns dels projectes de l’Eixample de Barcelona del concurs municipal de 1859.

Cal repassar la història: El 1855, el Ministeri de Foment encarregà a Ildefons Cerdà l’aixecament d’un plànol topogràfic del pla de Barcelona, entre Barcelona y Gràcia i des de Sants a San Andreu de Palomar. El 2 de febrer de 1859 Cerdà rep l’ordre del govern central de fer una estudi per l’Eixample en el termini de dotze mesos. Davant aquesta situació el govern municipal va convocar un concurs el 15 de abril de 1859. Les propostes es lliuraren el 15 d’agost.

Però encara amb el tema a nivell municipal sobre la taula, el 9 de juny de 1859 el govern central, mitjançant una reial ordre, va aprovar el pla d’eixample dissenyat per Cerdà.

En el veredicte del concurs municipal (10 de octubre de 1859) va resultar guanyador, per unanimitat el de Antoni Rovira i Trias. Seguint una reial ordre de 17 de desembre, totes les propostes, més la de Cerdà, foren exposades, indicant la qualificació obtinguda, abstenint-se l’ajuntament d’avaluar el de Cerdà. La qüestió queda definitivament resolta el 8 de juliol de 1860 quan el ministeri ordena l’execució del Pla Cerdà.

En el concurs de l’Eixample de 1859, Miquel Garriga i Roca, que era arquitecte municipal de Barcelona, va presentar sis projectes. El millor qualificat responia a una solució de quadricula que unia Barcelona amb Gràcia, deixant sols marcades les línies que es tindrían que continuar desenvolupant en la futura trama. El lema era: "Un sacrificio más para contribuir al Ensanche de Barcelona".

Ja el 1 de febrer de 1841 es datat  una "Memoria sobre el Puerto de Barcelona, su mejora y conclusión, aprovechando las obras existentes de dicho Puerto Artificial ", obra dels germans Miguel i Antoni Garriga y Roca. Com a arquitecte municipal de Barcelona, Miquel Garriga l’any 1856-1862, va fer l’aixecament del plànol topogràfic de l’interior de la ciudad a escala 1:250, nomenat popularment «Quarterons Garriga i Roca». Estem davant una obra que venia a completar el plànol del Pla de Barcelona aixecat per l’enginyer Ildefons Cerdà l’any 1855. A partir d’aleshores es va disposar d’una cartografia al mateix nivell de la que posseïen des de feia un cert temps algunes de les principals ciutats d’Europa occidental, com París, Madrid o Gènova (Francesc Nadal: Miquel Garriga i Roca i el plànol de Barcelona, 1856-1862. Quaderns del Seminari d’Història de Barcelona, 26. Barcelona, 2011).
La seva obra es bastant àmplia. Va fer plànols topográfics del Masnou (1849 i 1850), d’on va fer l’ajuntament neoclàssic (1845) i el cementiri (1860). Al Maresme va fer la Peixateria pública, uns porxos per la venda del Peix (1841), les Carnisseries públiques (1842), l'ordenació de la Plaça del Rei i els carrers adjacents (1843); projecte de nova presó (1843), i l'ampliació del Col·legi de Santa Anna dels Pares Escolapis, i projectà del cementiri de Mataró (1840), i el projecte de reforma de les Cases Consistorials i el de rectificació del carrer d'En Pujol (1867).

A Barcelona, el 1847 va fer la Casa Fontrodona, residència d’Àngel Guimerà al carrer Petritxol; la casa Casa Farguell, a la plaça Santa Anna (1860); i la Casa Martí i Fàbregas, una reforma d’una casa del segle XVIII al carrer Portaferrisa (1864). També va fer reformes a l’Ajuntament de Barcelona (1868). Va escriure una "Memoria sobre el Puerto de Barcelona" (1853) i una “Monografía del monasterio de Santa María de Junqueras de Barcelona (1854).

Visita a Ripoll de Francesc Matheu l'octubre de 1878

Davant aquesta conjunció, una visita a Ripoll el 1878 d'un dels més interessants promotors del catalanisme cultural i d'una prestigiós arquitecte, de gran nomenada ja aleshores, no podem més que donar rellevància al que diu Roser Matheu d'aquest viatge, en el capítol “La flama. 1879-1885”  del seu llibre Vida i obra de Francesc Matheu (1971):

Per aquell any de les festes de Montpeller, sembla que el poeta i editor estès ja deslligat del mestratge del seu oncle, el terrible arquitecte Garriga, però una de les seves llibretes de notes demostra que en alguna ocasió devia fer-li d'escolà o bé secundar-lo en algun treball professional fora de Barcelona.

Les llibretes són d'uns deu per catorze centímetres, primes i flexibles; estan constel·lades de notes, apunts de dibuix, corrandes, proverbis i locucions, copsats de llavis del poble. Per una fulla datada del [18]78, sabem que varen sortir de Barcelona un divendres d'octubre i anar a Vic a través del Vallés: «salzaredes mortes, terra exuta...» Les frases «visita a la Catedral, claustres magnífichs, espectacle de la part oberta sobre'l camp; altres iglesies barro­ques...» fan creure que trepitjaven per primera volta la ciutat ve­nerable. L'endemà torna a la Catedral a veure els claustres amb efecte de sol i fa una ràpida visita al Centre de Lectura. L'endemà, dissabte, sortia cap a Ripoll on arribava després de sis hores de diligència; hores no perdudes perquè, a part de l'interès del paisat­ge, a la diligència viatjava també un home vell del país que donava raó de tot i era un niu de corrandes. Passaven per terres heredat de l'Espona:

«Si voleu saber quins són
els més rics d'aquesta terra,
són en Vilar de sant Boi
i l'Espona de Saderra.»

Per fi, el Monestir. «No tenim vergonya (avuy fa 43 anys de la crema). Portalada magna, claustres preciosos, totes les impostes sobre'ls capitells de les columnes apariades ab l'escut de Catalunya. Abandonat tot.»

L'endemà, camí de La Pobla,...".

Josep Maria Pellicer i Pagès, estudiós del monestir de Santa Maria de Ripoll

Josep Maria Pellicer i Pagès fou un gran estudiòs del monestir de Santa Maria de Ripoll. No fou pas el primer, ja que Eudald Mirapeix i Illa, amb la seva Crónica de la villa y monasterio de Ripoll, li va la competència.

Però Josep Maria Pellicer, amb els seus treballs de 1873, 1878 i 1888, podem considerar que és el gran historiador del monestir ripollès, malgrat que els anys passen i les aportacions han sovintejat.

Malgrat que existeix un tendència a citar a Pellicer sobretot en la seva obra de 1888, la darrera publicada, cal advertir que no estem pas davant successives edicions, amb millores més o menys importants. Estem davant tres llibres amb intencions diferents i continguts bastant dispars. No es valder consultar els tres llibres.

Un simple repàs als títols complerts dels tres llibres ens va evident aquesta disparitat i complementarietat. I el seu tamany i nombre de pàgines també en indica una forta diferència.

Pellicer va dedicar el seu primer al monestir de Ripoll el 1873, amb el títol El monasterio de Ripoll. Memoria descriptiva de este célebre monumento en sus relaciones con la religión, las ciencias y el arte (1872), presentant-lo al primer concurs de l’Associació Literària de Girona, de la que era membre i fundador el 1872. El llibre de 16,5 x 26,5 cm. té 152 pàgines.

Posteriorment, el 1878 Pellicer va escriure Santa Maria de Ripoll. Nobilísimo orígen de este Real Santuario, sus glorias durante mil años y su oportuna, conveniente y fàcil restauración. Reseña histórica (1878). No estem pas davant un llibre refregit i va fromar part de una campanya pro restauració. Aquest conté tota una part dedicada a “Oportuna, conveniente y fàcil restauración” (Pàgs.: 147-168), enfront de les 145 pàgines de caràcter històric. El llibre, d’un tamany foli, de 19,5 x 30 cm. té 230 pàgines.

Cal indicar, un fet que no es mencionat quasi mai, que aquesta llibre de 1878, com indica una not ainserta en la pàg.: 230, anava acompanyada d’un col·lecció de fotografies: “Colección de fotografías que ilustran y adornan esta obra. Publicadas: La Santa Imagen. Vista general del Real Santuario. La portada. Arcos de la portada. Pormenores sobre la portada. El mosaico. Vista general del claustro. Ala oriental del claustro. Ala septentrional. Pormenores de arcos y capiteles. Interior del templo arruinado. Se espera la publicación de las láminas siguientes: Estamariu. Ripoll. Los monolitos Creu de Coral y Creu de Campdevánol. Relieves de las claves de la gran bóveda ojival. Sarcófago de Be­renguer III. Cenotafio de Oliva. Templete de Tallaferro. Interior del sepulcro de Wifredo el Velloso. Urna de San Eudaldo. Cáliz bizantino llamado de Wifredo. Sellos de los abades. Plano del monasterio”.

La darrera de les obres de Josep Maria Pellicer dedicades al monestir és Santa Maria del monasterio de Ripoll. Nobilísimo orígen y gloriosos recuerdos de este célebre santuario, hasta el milenario de su primera dedicación (1888). El llibre, d’un tamany foli, de 11,5 x 19 cm. té 416 pàgines.

En els tres llibres, el que es reprodueixen quasi fidelment son els apèndixs, dedicats a documents i lletres apostòliques, La portada, panteó o sepulcres comtals, ripollesos il·lustres i abaciologi i catàleg dels abats de Ripoll, apareixen sols els apartats de ripollesos il·lustres n el llibre de 1878 i el de l’arxiu i biblioteca en el de 1873.

Insistir, però, que estem davant tres llibres diferents en intencionalitat i continguts, que cal revisar atentament abans de citar, com es fa freqüentment, el darrer dels publicats, el de Mataró de 1888.

La figura de Josep Maria Pellicer i Pagès
Josep Maria Pellicer i Pagès havia nascut a Barcelona el 10 de desembre de 1839 (la Enciclopèdia Espasa diu que fou l’any 1843), fill d'una família ripollesa que havia estat obli­gada a fugir i exiliar-se de la derruïda vila en l'atac carlí de 1839. És l'únic de la nissaga familiar no nascut a Ripol. Cal indicar que el seu avi era l'alcalde de Ripoll, Antoni Pagès i Bosch, que malgrat que va romandre fora de la vila durant l'atac, va constituïr-se com a presoner, per seguir la sort dels vilatans.

L'any 1844 els Pellicer retornen a la vila nadiua, on Josep Maria Pellicer assisteix a les classes de gramática llatina, a més de les de solfeig i violí.

El 1854 torna a Barcelona per continuar el batxillerat i l'any 1856 ingressa com educador a la Companyia de Jesús, en el col·legi de Sant Marc de Lleó i recorre diverses ciutats fins el seu trasllat al Reial Col·legi de Betlem, a l'Havana.

El 1854, en ocasió de la greu epidèmia de pesta, moren el seus pares. Josep Maria Pellicer va fer la vetlla a la nau central del monestir enrunada.

El 1866 obté el títol de Batxiller en Filosofia i Lletres a l'Universitat de Barcelona, ja desvinculat de la Companyia de Jesús.

Josep Maria Pellicer i Pagès fou nomenat acadèmic corresponent de la d’Història de Madrid el 19 de desembre de 1873 i membre de la Comissió provincial de Monuments de Girona el 10 de desembre de 1974.

L’almoiner de Ripoll Antoni de Cartellà i d'Alemany, abat assassinat de Banyoles

El monjo almoiner de Ripoll era el responsable de les gestió dels afers a la vila i de les propietats i drets del monestir, alhora que altres càrrecs monàstics ripollesos ho eren d’altres indrets o possessions del monestir de Ripoll.

Encara que el monjo almoiner de Ripoll, protagonista d'aquest episodi històric es nomenat per Josep M. Pellicer (1888) com Antonio de Castellà, sabem de la seva figura i personalitat, amb el nom complert, ja que va tenir una molt lluïda biografia.

Detentant el càrrec d’almoiner del monestir de Santa Maria de Ripoll, Antoni de Cartellà i d’Alemany fou el responsable dels greus avalots de 1609, 1610 i 1611. El motiu aparent del malestar era la “repartició d'almoynes”, dins del rerafons de malestar clàssic entre vilatans i monasterials. A l’enfrontament, especialment violent, va haver-hi detencions i morts, memorials i intercessions.

L’"endemá de la festa de la Mare de Deu d'agost de 1610” homes del monestir varen matar al notari Vicents Vàsia.

El 21 de setembre de 1611, Cartellà va propiciar l’entrada dels homes del nyerro Perot Rocaguinarda, que va acabar a sang i foc una revolta dels vilatans contra el domini senyorial del monestir ripollès, que eren protegits per Gabriel Torrent de la Goula, àlies Trucafort, un bandoler cadell. Havent mort l’abat Francesc de Ponts, en “sessió de corts” a Màntua (3 de setembre de 1611), es va intentar una mediació dels canonges de Sant Joan de les Abadesses (l’arxiprets Joan Coli i els canonges Antoni Ripoll i Joaquim Gironella) a inicis d’octubre de 1611, amb greu perill de la seva vida i un mort.

El fet que la solució als constants problemes que existien entre els drets monàstics sobre terra i aigua en la vila de Ripoll fos la violència desfermada, ens ofereix molt segurament una primera imatge del personatge de l’almoiner Antoni de Cartellà.

Però la seva biografia, que ens apareix tant turbulenta a Ripoll, es veurà reforçada amb una tràgica fi, exercint com a abat de Banyoles.

A continuació dels fets de Ripoll de 1611, Cartellà va esdevenir rector del col·legi benedictí de Lleida, essent posteriorment elegit abat de Sant Esteve de Banyoles el 30 de gener de 1618:

"Pren possessió el 6 d'octubre del susdit any i mor tràgicament la matinada del 24 d'abril de 1622, essent després enterrat en el pla de l'església davant les grades del presbiteri" ens diu Lluís Constans en el seu treball sobre el monacologi de Banyoles.

No sé si el fet que qualificar de tràgica la mort de l’abat banyolí us ha cridat l'atenció: La tenim més ben explicada per Francesc Monsalvatje (Los monasterio de la diócesis gerundense (1904)):

"Murió trágicamente el día 24 de Abril del año 1622, de una manera trágica, pues los monjes Fr. Jerónimo Cerrauta, capiscol, y los hermanos Fr. Luis Descall, sacristán, y Fr. Pedro Antonio Descall, enfermero, colocaron un barril de pólvora debajo de la habitación en que dormía el mencionado Abad, la que volaron, muriendo éste entre sus escombros. Convictos y confesos los monjes Jerónimo Cerrauta y Luis Descall, fueron sentenciados a muerte como reos de alto y sacrílego crimen, pena que sufrieron en la ciudad de Gerona, después de haber sido degradados por manos del obispo de Barcelona, D. Juan Sentis, separando sus cabezas del cuerpo, las que pusieron en jaulas de hierro que fueron colocadas en la torre de la enfermería del monasterio de Bañolas para público escarmiento y futura memoria. No se sabe la suerte que cupo a Fr. Pedro Antonio Descall, quien negó constantemente haber tenido participación en este delito".

Com podeu veure la figura d’Antoni de Cartellà, que va ser tant problemàtica a Ripoll, va tenir una fi sorollosa i espectacular a Banyoles. Molt segurament estem davant un episodi que mostra molt clarament la violència i bandositat existent aleshores a Catalunya.