dimarts, 21 d’agost de 2012

La verge del claustre de Ripoll

Quan es varen fer les obres de 2011 i 2012 al claustre del monestir de Santa Maria de Ripoll, per extreure les peces del lapidari que s'hi havia col·locat desprès de la reconstrucció de 1893, es varen repicar les parets, amb resultats molt interessants (que ara no és pas el moment d'exposar); però  el més enlluernador fou l'aparició de les restes d'una verge romànica tardana, pel que sembla, que posa un nou valor a l'indret.


Les restes d'aquesta verge del claustre estan situades en la paret que donava a l'edifici de la Pabordia d'Aja, que fou remodelat cap a començaments del segle XIX, quan n'era detentor el sabi Roc d'Olzinellas.

El que no he vist enlloc explicat és que Josep Maria Pellicer i Pagès possiblement parla d'aquesta imatge en el llibre El monasterio de Ripoll (1873) quan dins d'una relació d'algunes de les peces escultòriques del claustre menciona el següent:

"...repetidas imágenes de la Virgen con atributos de la Letanía Lauretana, haciéndose notar por lo candoroso una estatua de Santa María, cuyo di­vino Infante muestra sonriente en su diestra una palomita;..."

Que jo recordi no hi ha cap estatua de la verge en el claustre, amb un infant amb una roseta o crispeta. Es refereix Josep Maria Pellicer a la verge del claustre recentment descoberta?




dijous, 16 d’agost de 2012

Massó Torrents: "El monastir de Ripoll. Elegia". L'Avenç, 15-31 de juliol de 1893


L’Avenç. Literari. Artístic. Científic. Revista quinzenal illustrada
Segona època. Any V. Nums. 13-14 Barcelona, 15-31 juliol 1893


El monastir de Ripoll. Elegia

J. Massó Torrents

S’ha acabat ja el soroll; ja torna la pau. Per alguns balcons penjen gallarets descolorits, al mitj del carrer un penó es recargola al vent, en alguna placa hi queda encare clavat un arbre de fulles esgrogueides a punt d'acabar am la mort les anyorances de tot trasplantat: són les despulles der­reres d'una festa. Are ja tot está tran­quil, ja ha tornat la pau.

La vila de Ripoll  vist formiguejant de gent, les cases planes, gernació per carrers i places. Se celebrava una altra consagració del seu antig monas­tir, i per donar més relleu a la religiosa festa s'avien aplegat gaire bé tots els bisbes de Catalunya. Tota la festa gi­rava al llur entorn: a punt de besar els llurs anells, els derrers brots de la no­blesa del país barbotegaven oracions en castellà; a remolc de les llurs capes llampants, els catalanistes més parla­dors, relegats a segona fila, callaren respectuosament, i sols aixecaven la veu fòra de llog i per proposar de dur a la pedra la paraula del grand prelat. Mentrestant els bisbes ho illuminaven tot am la resplandor de les mitres.

Are, com un debil ressò de la festa, les campanes del monastir toquen com en la més umil parroquia: ja s'ha acabat aquell seguit alegre d'anar totes a vol, etje­gant ardidament a l'aire les llurs notes greus o fines desde l’alçaria del cloquer, com el pensament les idees. Are convoquen a missa, i la gentada qu’hi acud no és grossa: queda reduida al presbiteri; el trepitj i el remena­ment de cadires es perd en la nau ferrenya, qu'enclou tota la bellesa de lo senzill.

En la cruesa de l'alta nau central, en el misteri de les dugues de cada banda, que bé endevina el sentiment de l'artista que de nou les ha closes! Es diu que fa quaranta anys que la somiava, aquesta reconstrucció, i recorria i espigolava intelligentment totes les manifestacions de l'art romanic espargides en les nostres montanyes, per a resumir-les en la basilica ripollesa marcant el primordial pas de l'art de Roma a Catalunya.

Ha conservat preciosament totes les rustici­tats primitives: el creuer un xic de gairell am la nau per no fer la creu perfecta, les finestres de l'abside grand fòra de simetria, les absidio­les desviant-se de l'éix de les naus laterals. Fins en els ultims detalls s’hi veu la mà experta gu’ha guiat l'obra: vidrieres, salomons, tot és escaient. Peró com l'artista del retaule gotic, el vell simpatic no firma l'obra que co­rona una llarga vida de treball. D'una boca a l'altra va el nom del bisbe de Vich que l’ha duta a bon terme.

Estudiant, furetejant, interpretant, un altro va reunir en un llibre l'istoria del cenobi ripo­llenc. Per ell tot-om es va enterar dels abats illustres qu'el varen regir, dels comtes cata­lans que s'hi varen soterrar, de les riqueses que contenia. Avui tot-om acud an aquell lli­bre: els uns en treuen lleugerament noticies, fins hi hà qui l'extracta; però el nom del pa­cient investigador, de l'istoriaire-poeta, ningú el retreu. Are ja se sab qui va ser l'abat Oliva i tot-om glorifica a la zelosa autoritat eclesiastica qu'ha refet l'obra del grand descendent de Jofre el Pilós.

Quand la desteta de l’any trenta-cinc, els mi­quelets corrien pel temple com un castig, cre­mant altars, escrostonant imatges, arrossegant ossamentes. Entre-mitj d'aquella orgia politica, d'aquells ignorants assedegats, un fill illustre de Ripoll aturava els excessos i se n'enduia a bon recapte, salvant-la de la de­vastació, la despulla d'un comte de la nis­saga de Barcelona. Després dels miquelets restaren les runes fumants; després el fum meteix va morir; més tard la vegetació, carinyosa, s'apoderava dels pilars de la nau gotica esfondrada, de la portada malmesa, del claustre reposat. Però el govern que desde sigles envileix i encorva el sentiment nacio­nalista de Catalunya, un dia va vendre lo que quedava de l'antig cenobi, i a-les-ores altro cop el savi ripollenc el va salvar d'una devastació, aquesta volta oficial. Més are el salvador és mort, avui ni una pedra testifica el seu amor a l'iglesia que, després de més de mitj sigle d'a­bandó, ha consagrat el digne bisbe Morgades.

Are, fa pocs dies, al consagrar-se altro cop, s'ha dit mil vegades que la reconstrucció del monastir tenia trascendencia per a la nació ca­talana. Desventurada nació! Quand se formava de veres en el sigle IX, el comte Jofre, després de guanyar amb el brand el territori, cridava an els fills de Sant Benet i els hi establia. Aixís ho va fer en la remorosa confluencia dels rius Ter i Freser; aixís s'avia fet a Cuixá; aixís es va fer després a Sant Martí de Canigó en el Conflent i a Santa Maria d'Arles en el Valles­pir. ¿Podía aver-hi mesura més civilisadora, podien plantar els primers comtes de Barce­lona o de Cerdanya una fita més segura? Els benedictina colonisaven, i, un cop aferrats a la terra, s'hi arrapaven fort. Contre Mafumet, qui millor que Cristo?

Perb d'a-les-ores han passat déu sigles! Ca­talunya va tenir temps de fer-se grand i de desfer-se fins a desapareixe d'entre les nacions oficials. La nacionalitat latent que lluitava a travers dels sigles i seguia l'empenta deis pobles grands, ha d'ocupar un llog umil però onrós entre els qu'han combatut per l'evolu­ció progressiva de les idees. En el sigle XIX no és la crossa del bisbe la qu'indica el camí que s'hà de seguir. L'esperit del poble catalá ha sigut lliure tot temps; la politica de la casa aragonesa no ha servil mai al Papa ni a cap altro senyor. ¡Pobre nació si are s’hà de com­moure pel cambi d'una parroquia!

També es diu are que Ripoll és el panteó dels comtes de Barcelona. Se n'han recullit els òssos i ceremoniosament s'han dipositat en el presbiteri o en la nau vora el creuer, alguns en urnes noves. Però les despulles dels que varen reconquerir pam a pam la Catalunya, jauen allí umilment, aclaparades, ofegades per una tomba ont s’han consumit els milers de duros en riqueses de tota mena. S'han obert les portes del panteó dels qu'han fet la patria, a qui ha tingut el merit de fer-se ric. El catoli­cisme modern vol els rics perquè els necessita: pels rics són, doncs, les excepcions i els privi­legis. El panteó dels comtes ho serà solament pels pobres de la fortuna. No hi valdrà el ser illustre d'esperit: la porta del monastir será tancada a les despulles del pobre.

¡Oh venerandes relliquies dels que treballà­reu a la constitució primera de la nostra patria! ¿No us valia més tenir els òssos a quatre vents, escampats entre la poesia de les ruines, acariciats pel sol i aromatisats per les flors del camp? ¡Qui t'ha vist i qui et veu, vell monas­tir! Franquejat l'ermós arc triomfal del cris­tianisme, l'obra del grand Oliva, es veia l'igle­sia esfondrada com un castig dels omes an els omes: en llog de la llum esmortuida dels ciris, el sol hi batia ferm; en compte de fidels, hi avia erbes ben alces; en llog de la sordina del rés, sols se sentia el freg de l’espantadiça sargantana, el brunzit del burinot; en els misteriosos entorns del confessionari, la llum del dia hi queia de ple a ple.

Are els óssos estan ben desadets i poc o molt barrejats; are l'iglesia està ben nova, a punt d'estrena; el claustre, ben netejat de broça; les set absides, pulcres i acabadetes. Oh! Els miquelets l'avien deixat ermós, el monastir, després de llur obra devastadora! L'umanitat és aixís: un temps destrueix l'obra d'un altro, i totes les revolucions, tant si edifiquen com si demoleixen, sempre són saludables, sempre deixen bon llevat; perquè hi agi gra cal la sega. Les maravelles de l'art romanic ens han sigut transmeses gracies a les generacions que l'art gotic va trobar curtes de recursos; i a son temps les esvelteses de l'ojiva agueren desaparegut si en el sigle XVI totes les comu­nitats i municipis aguessin nadat en sobres de diner. Un fenomen de la Naturalesa, sem­pre més gros qu'els de l'ome, tot destruint Pompeia, ens-e la conserva fins avui per dei­xar-nos penetrar en la vida del poble roma. Totes les revolucions són saludables, conser­vant i destruint. La crema dels convents anant a suprimir els frares, ¿representa més qu'una plana dintre l'istoria de l'estranya justicia umana? Per ser obra selvatge ¿va deixar de dur els seus fruits en les conciencies? L'obra dels frares ja no era bona: ¿era un sacrilegi destruir-la? I ¿no és bo conservar les ruines que l'ome ha fet? Com obra d'un temps pas­sat, ¿no és també un sacrilegi profanar les ruines?

Aquesta profanació està a l'ordre del die. Dintre del renaixement religiós qu'ha portat la lluita de les idees an aquét sigle, ja es parla de reconstruir Poblet, i pod-ser alguns creu­ran Catalunya salvada tornant els cossos dels reis d'Aragó an el panteó que s'avien triat en vida. I ja hi hà qui dóna ofrena, am l'es­perança, pod-ser, d'aixecar-se un vas monu­mental al llur costat! Però a Catalunya li plau veure el seu passat en ruines per ser passat, i es prepara per a un esdevenidor del tot nou, més grand i més elevat que mai en cap sigle dels que foren; i es regenerarà am les bones influencies fins a espolsar-se del tot el jou cas­tellá, que envileix i petrifica, qu'inutilisa per tot progrés. ¿Que hi fa qu'agi de servir de teiera, si cal, el refet santuari de Ripoll, per illuminar el grand die? Si hi poguessin ser els que varen fer-nos la patria, sacrificarien de grat la derrera estella de llurs óssos.

Massó Torrents, el pòrtic de Queralbs i el claustre de Ripoll

Jaume Massó i Torrents (1863-1943) fou un important editor, escriptor i erudit català.

Jaume Massó Torrents ha estat, malgrat un cert desconeixement del seu treball, un dels protagonistes de la transformació de la cultura catalana de finals del segle XIX i principis del XX.

El fet que fos un dels fundadors, amb divuit anys, i director de la revista catalanista L'Avenç el 1881, ja li confereix un lloc destacat a la història de Catalunya.

A l'entorn de la revista L'Avenç s'articulà el moviment modernista. 

L'any 1891, associat amb Joaquim Casas i Carbó, creà l'establiment tipogràfic L'Avenç, i més tard la llibreria del mateix nom. L'editorial esdevingué una empresa molt activa i arribà a publicar set revistes i més de cinccentes monografies.
____________
Hi ha un retrat de Jaume Massó Torrents, obra de Ramon Casas.

Fou també president del Centre Excursionista de Catalunya i de l'Ateneu (1915) Barcelonès (1927).

Fou membre fundacional de l'Institut d'Estudis Catalans i l'arxiver-bibliotecari i responsable de la formació inicial de la Biblioteca de Catalunya. Durant el curs 1906-1907 fou professor del Estudis Universitaris Catalans durant el curs 1906-1907 i des de 1932 de l'Escola de Bibliotecàries.

Fou membre de la comissió tècnica organitzadora del Primer Congrés internacional de la Llengua catalana (1906).

Participà discretament en política, dins el moviment catalanista: l'any 1897 s'adherí a la Unió Catalanista i l'any 1906 al Centre Nacionalista Republicà.

Col·laborà en diverses publicacions i fou autor d'un gran nombre d'estudis erudits, principalment d'història literària i bibliografia, a més d'obra de creació literària, uns dos-cents setanta títols entre llibres, poesies i articles.

Ha estat considerat un dels impulsors del moviment bibliogràfic a Catalunya, del qual són mostra els diversos estudis sobre manuscrits catalans publicats a la Revista de bibliografia catalana (1901-1907). Col.laborà amb Foulché-Delbosc en la Bibliotheca hispanica, on publicà les Obres poètiques de Jordi de Sant Jordi(1902) i la versió catalana del Decameron. Fou també l'autor de Bibliografia dels antics poetes catalans (1914) i Repertori de l'antiga literatura catalana (1932).

Com a obres de creació literària cal consignar obres ben ripolleses com Lo Fresser (1881),  a més Croquis pirinencs (1896), que tambñe conté alguns contes ambientats al Ripollès, el llibre de poesies Llibre del cor (1888), Natura (1898), la novel.la Desil.lusió (1904), i el drama líric La Fada (1897) amb música de Morera, i Cinquanta anys de vida literària (1934).

A la revista L’Avens (Any II, nº 17. Barcelona, agost de 1883. Pàgs.: 21-22) va publicar un article titulat La iglesia de Queralps, datat a Ribas 15 Agost 1883, on seguint les plantejaments de Josep Maria Pellicer i Pagès a la seva obra El monasterio de Ripoll (1873), planteja que els capitells del porxo de Queralbs son un assaig de l'ala romànica del claustre de Ripoll iniciat per l'abat Ramon de Berga. 

Lo poble de Queralps 6 Caralps (600 habitants), á duas horetas curtas de Santa María de Ribas, en la vall d'aquest nom, se troba adossat á una gran pendent de montanya y á una altura que passa de 1.000 metres.

Lo camí de Ribas á Nuria passa per aquest poble. La circunstancia de no oferir á primera vista, res de particular, fa que la molta gent que va al celebrar santuari, passi de llarch per Queralps. Ademés la bona calitat de l'aygua d'una font que hi ha un quart més amunt fa també que tothom vagi allí á fer parada, essent escassos los escursionistas que s'aturan al poble.

 Y’ls que passan de llarch per Queralps, particularment los aficíonats á l'arqueología, no saben lo que's perden. Jo, que hi tingut ocasió de no deixarmho perdre os ho faré coneixe, per cert una mica massa per alt, tot mostrantvos algun dibuixet que os ne donará idea. 


En lo lloch més enlayrat del poble hi ha, com de costum, la seva iglesia. Avans d’entrar en ella, ‘s troba’l cementiri, tot sembrat d'erbas y flors bosquetanas, ab una reixa de ferro colocada al sol de la entrada, perque’l bestiá que corra per allí vora, no'l profani. Atravessat pe'1 bell mitj lo petit cementiri, s'arriba al pórtich d'entrada á la iglesia, que'l consti­tuheixen sis arcadas un tant desiguals ab cinch columnas bisantinas. Passat lo pórtich; s'entra á la iglesia, reduhida, d'una sola nau poch esbelta y en forma de creu latina; de fábrica molt posterior á la del pórtich y que ha sufert reparacions poch artísticas en los sigles XVII y XVIII.

A primer cop d'ull, un se queda sorprés al veure aquella maravella ar­tística en aquell paratje y entremitj de fábricas posteriors. Peró aquell que al visitar lo pórtich de Queralps ja hagi vist lo célebre mo­nastir de Ripoll, li vindrá induptablement lo claustre d'aquest á la memo­ria, é hi trobará afi­nitats ab lo pórtich de que'ns ocupém. 


La opinió de D. J. M. Pellicer y Pagés, donada en sa important memoria El monasterio de Ripoll, respecte al pórtich de Queralps es, á ma manera de veure, del tot acceptable.

Durant la prelacía de abad de Ripoll Berga, á derrers del sigle XII, se construhí l'ala del claustre que té més afinitat ab lo pórtich de Queralps; ­las columnas foren portadas de la part de Nuria. Lo Sr. Pellicer, diu que no fora estrany que'l pórtich de Queralps hagués servir d'ensaig pera la construcció del claustre de Santa María de Ripoll.

Lo cert es que la pedra usada en los fustes de las columnas de Queralps es igual que la dels fustes del claustre de Ripoll, que'ls capitells d'abdós llochs semblan obra del mateix autor, y que las arcadas y tot lo pórtich en conjunt té un aspecte molt igual al altre monument.

La cópia del pórtich que acompanya aquest travallet, es vista desde la part interna, mirantlo de la mateixa porta de la iglesia. Mon gust haguera estat posar al costat del capitell de Queralps que dono per mostra, un del claustre de Ripoll, perquel's vegés l'afinitat que tenen, peró no m'ha sigut possible per aquesta vegada. Si més endavant m'ocupo del monastir de Ripoll, me recordaré de remarcarho.

Quina és l'opinió de Pellicer mencionada per Masó Torrents?

Cal anar a cercar el primer dels llibres de Josep Maria Pellicer i Pagès dedicats al monestir de Santa Maria de Ripoll, en concret el de 1873.

En aquesta obra, quan està parlant del claustre que va iniciar l'abat Ramon de Berga a finals del segle XII ja el següent comentari:

"Consta de 440 columnas distribuidas en dos pisos: las de abajo son de bruñido jaspe morado, las restantes de piedra dura, capaz de recibir el pulimento del pórfido. Ya labradas, y á punto todas de colocarse, fueron transportadas de las canteras del Pirineo por acémilas".

I en aquesta punt col·loca una nota que diu:

"Si hemos de juzgar por conjeturas, creeríamos que las columnas fueron traídas de la parte de Nuria, y que el primer ensayo del claustro se hizo en la iglesia de San­tiago de Caralps. Lo cierto es que en el pórtico de dicha iglesia se ven algunas arca­das, cuyo estilo y disposición revelan el mismo autor del claustro de Ripoll".

Com podem veure cal prestar atenció als clàssics, tant a Massó Torrents com Pellicer.

divendres, 3 d’agost de 2012

Francesc Matheu visita Ripoll amb el seu oncle, l'arquitecte Miquel Garriga i Roca (1878)

Francesc Matheu i Fornells (Barcelona, 16 d'octubre de 1851-Sant Antoni de Vilamajor, Vallès Oriental, 10 de desembre de 1938) fou una personalitat que va deixar una important petjada en el món cultural, polític i editorial català. Per aquesta circumstància crec que resulta molt significativa la seva visita a Ripoll el 1878 i el seu comentari, encara que molt curt, però molt lapidari.

La figura de Francesc Matheu
Nét d'indians i fill d'un advocat que residia a Barcelona des del 1851, Francesc Matheu fou el pare de Roser Matheu i Sadó, poetessa i biògrafa seva (Vida i obra de Francesc Matheu (1971), d’on hem tret la cita que acompanya aquest text.

Matheu s'adscriví des de molt jove al moviment catalanista, conservador, enfrontat al republicanisme federal d’Alimrall. S’identificà molt especialment com un representant de l'esperit tradicional de la Renaixença catalana.

Fou un dels fundadors, amb 19 anys, de la societat La Jove Catalunya (1870), un dels primers brots del catalanisme polític, amb Àngel Guimerà (25 anys), Pere Aldavert (20 anys), Josep Roca i Roca (23 anys) i Antoni Aulèstia (22 anys).

Cal destacar la seva tasca com editor, iniciada el 1870 en passar a dirigir La Gramalla, òrgan publicístic de La Jove Catalunya. Posteriorment posaria en marxa La Ilustració Catalana, de la que fou director i animador en les seves dues èpoques (1880-94 i 1907-17). En aquesta revista va fer publicar textos i gravats a Ripoll (15 d’abril de 1886, amb ocasió de la inauguració de les obres d’impuls episcopal, i el 15 de juny de 1893, de la trasllació de les restes de Ramon Berenguer III de Barcelona a Ripoll). També va exercir el mateix paper en la revista substituta, Catalana.
El 1884 fundà l'Editorial Catalana, la producció més interessant de la qual són els volums d'obres completes (Marià Aguiló, Emili Vilanova i Costa i Llobera, entre molts d'altres, i especialment la primera edició popular de Verdaguer) i la col·lecció de Lectura Popular, on va publicar el poema de Josep Maria Pellicer i Pagès "La Crema de Ripoll".

Des del 1871 intervingué en l'organització dels Jocs Florals, i el 1873 guanyà un segon accèssit i posteriorment cinc premis ordinaris, tres d'extraordinaris i vuit accèssits més. Fou nomenat Mestre en Gai Saber el 1897, mantenidor els anys 1880, 1881, 1899, 1908, 1919, 1925 i 1933 i president el 1902, quan es celebrà a Sant Martí del Canigó per la prohibició militar de fer-los a Barcelona. També en presidí el consell directiu del 1910 al 1935.

Com a poeta, el 1875 publicà Cançons alegres d'un fadrí festejador, però, de fet, la seva aportació més valuosa són els llibres El reliquiari (1878) i La copa. Brindis i cançons (1883), d'una estètica intimista allunyada del retòricisme; més tard publicà Poesies (1899) i Versos de vell. Amb Isidre Reventós i Amiguet, fou l'iniciador de la publicació d'El llibre de l'amor, compost de poesies amoroses de tots els poetes catalans.

Fou membre de l'Acadèmia de les Bones Lletres i participà en les assemblees de la Unió Catalanista.

Durant la primera guerra mundial fou un decidit aliadòfil, fomentà nombrosos actes d'amistat francocatalana i el 1920 el condecoraren amb la creu de cavaller de la Legió d'Honor.

El 1914 presidí l'Orfeó Català i el 1910 l'Ateneu Barcelonès. El 1927 va rebre la medalla d’or del Centre Excursionista de Catalunya (veure Butlleti Excursionista de Catalunya. Any XXXVVIII maig 1928 núm. 396)

La seva oposició a acceptar les reformes lingüístiques de l'Institut d'Estudis Catalans, des de les seves revistes, però també des de l'Acadèmia de Bones Lletres i la tribuna dels jocs florals, va anar-lo apartant del centre delcatalanista. Es negà a acceptar, fins a l'últim moment, les normes de l'Institut d'Estudis Catalans. La seva tossuderia per a mantenir l'article "lo" va provocar que els fabrians l'anomenessin jocosament "Matheu-lo".

Utilitzà diversos pseudònims en les seves publicacions, com Fèlix d'Altamira.

Una visita a Ripoll amb l'acompanyament d'un prestigiós arquitecte
Però la visita de Matheu a Ripoll cal tenir present que, com indica la biògrafa, fou en companyia de l’arquitecte barceloní Miquel Garriga i Roca (Alella, 1804-Barcelona, 1888), arquitecte municipal de Barcelona i Mataró (1840-1841 i 1843). No estem davant un acompanyant qualsevol, més enllà que Garriga era fill i net d’arquitectes. 

Un del projectes de Garriga i Roca per l'Eixample de Barcelona (1959)

Garriga i Roca va graduar-se com arquitecte el 1838. Estem davant una figura important dins de l’arquitectura i l’urbanisme català. La seva obra més famosa fou la planta del Gran Teatre del Liceu, de l’any 1845 i inaugurat l’abril de 1847. D’ell són alguns dels projectes de l’Eixample de Barcelona del concurs municipal de 1859.

Cal repassar la història: El 1855, el Ministeri de Foment encarregà a Ildefons Cerdà l’aixecament d’un plànol topogràfic del pla de Barcelona, entre Barcelona y Gràcia i des de Sants a San Andreu de Palomar. El 2 de febrer de 1859 Cerdà rep l’ordre del govern central de fer una estudi per l’Eixample en el termini de dotze mesos. Davant aquesta situació el govern municipal va convocar un concurs el 15 de abril de 1859. Les propostes es lliuraren el 15 d’agost.

Però encara amb el tema a nivell municipal sobre la taula, el 9 de juny de 1859 el govern central, mitjançant una reial ordre, va aprovar el pla d’eixample dissenyat per Cerdà.

En el veredicte del concurs municipal (10 de octubre de 1859) va resultar guanyador, per unanimitat el de Antoni Rovira i Trias. Seguint una reial ordre de 17 de desembre, totes les propostes, més la de Cerdà, foren exposades, indicant la qualificació obtinguda, abstenint-se l’ajuntament d’avaluar el de Cerdà. La qüestió queda definitivament resolta el 8 de juliol de 1860 quan el ministeri ordena l’execució del Pla Cerdà.

En el concurs de l’Eixample de 1859, Miquel Garriga i Roca, que era arquitecte municipal de Barcelona, va presentar sis projectes. El millor qualificat responia a una solució de quadricula que unia Barcelona amb Gràcia, deixant sols marcades les línies que es tindrían que continuar desenvolupant en la futura trama. El lema era: "Un sacrificio más para contribuir al Ensanche de Barcelona".

Ja el 1 de febrer de 1841 es datat  una "Memoria sobre el Puerto de Barcelona, su mejora y conclusión, aprovechando las obras existentes de dicho Puerto Artificial ", obra dels germans Miguel i Antoni Garriga y Roca. Com a arquitecte municipal de Barcelona, Miquel Garriga l’any 1856-1862, va fer l’aixecament del plànol topogràfic de l’interior de la ciudad a escala 1:250, nomenat popularment «Quarterons Garriga i Roca». Estem davant una obra que venia a completar el plànol del Pla de Barcelona aixecat per l’enginyer Ildefons Cerdà l’any 1855. A partir d’aleshores es va disposar d’una cartografia al mateix nivell de la que posseïen des de feia un cert temps algunes de les principals ciutats d’Europa occidental, com París, Madrid o Gènova (Francesc Nadal: Miquel Garriga i Roca i el plànol de Barcelona, 1856-1862. Quaderns del Seminari d’Història de Barcelona, 26. Barcelona, 2011).
La seva obra es bastant àmplia. Va fer plànols topográfics del Masnou (1849 i 1850), d’on va fer l’ajuntament neoclàssic (1845) i el cementiri (1860). Al Maresme va fer la Peixateria pública, uns porxos per la venda del Peix (1841), les Carnisseries públiques (1842), l'ordenació de la Plaça del Rei i els carrers adjacents (1843); projecte de nova presó (1843), i l'ampliació del Col·legi de Santa Anna dels Pares Escolapis, i projectà del cementiri de Mataró (1840), i el projecte de reforma de les Cases Consistorials i el de rectificació del carrer d'En Pujol (1867).

A Barcelona, el 1847 va fer la Casa Fontrodona, residència d’Àngel Guimerà al carrer Petritxol; la casa Casa Farguell, a la plaça Santa Anna (1860); i la Casa Martí i Fàbregas, una reforma d’una casa del segle XVIII al carrer Portaferrisa (1864). També va fer reformes a l’Ajuntament de Barcelona (1868). Va escriure una "Memoria sobre el Puerto de Barcelona" (1853) i una “Monografía del monasterio de Santa María de Junqueras de Barcelona (1854).

Visita a Ripoll de Francesc Matheu l'octubre de 1878
Davant aquesta conjunció, una visita a Ripoll el 1878 d'un dels més interessants promotors del catalanisme cultural i d'una prestigiós arquitecte, de gran nomenada ja aleshores, no podem més que donar rellevància al que diu Roser Matheu d'aquest viatge, en el capítol “La flama. 1879-1885”  del seu llibre Vida i obra de Francesc Matheu (1971):

Per aquell any de les festes de Montpeller, sembla que el poeta i editor estès ja deslligat del mestratge del seu oncle, el terrible arquitecte Garriga, però una de les seves llibretes de notes demostra que en alguna ocasió devia fer-li d'escolà o bé secundar-lo en algun treball professional fora de Barcelona.

Les llibretes són d'uns deu per catorze centímetres, primes i flexibles; estan constel·lades de notes, apunts de dibuix, corrandes, proverbis i locucions, copsats de llavis del poble. Per una fulla datada del [18]78, sabem que varen sortir de Barcelona un divendres d'octubre i anar a Vic a través del Vallés: «salzaredes mortes, terra exuta...» Les frases «visita a la Catedral, claustres magnífichs, espectacle de la part oberta sobre'l camp; altres iglesies barro­ques...» fan creure que trepitjaven per primera volta la ciutat ve­nerable. L'endemà torna a la Catedral a veure els claustres amb efecte de sol i fa una ràpida visita al Centre de Lectura. L'endemà, dissabte, sortia cap a Ripoll on arribava després de sis hores de diligència; hores no perdudes perquè, a part de l'interès del paisat­ge, a la diligència viatjava també un home vell del país que donava raó de tot i era un niu de corrandes. Passaven per terres heredat de l'Espona:

«Si voleu saber quins són
els més rics d'aquesta terra,
són en Vilar de sant Boi
i l'Espona de Saderra.»

Per fi, el Monestir.
«No tenim vergonya (avuy fa 43 anys de la crema). Portalada magna, claustres preciosos, totes les impostes sobre'ls capitells de les columnes apariades ab l'escut de Catalunya. Abandonat tot.»

L'endemà, camí de La Pobla,...".

dimecres, 1 d’agost de 2012

Josep Maria Pellicer i Pagès, estudiós del monestir de Santa Maria de Ripoll

Josep Maria Pellicer i Pagès fou un gran estudiòs del monestir de Santa Maria de Ripoll. No fou pas el primer, ja que Eudald Mirapeix i Illa, amb la seva Crónica de la villa y monasterio de Ripoll, li va la competència.
Però Josep Maria Pellicer, amb els seus treballs de 1873, 1878 i 1888, podem considerar que és el gran historiador del monestir ripollès, malgrat que els anys passen i les aportacions han sovintejat.

Malgrat que existeix un tendència a citar a Pellicer sobretot en la seva obra de 1888, la darrera publicada, cal advertir que no estem pas davant successives edicions, amb millores més o menys importants. Estem davant tres llibres amb intencions diferents i continguts bastant dispars. No es valder consultar els tres llibres.

Un simple repàs als títols complerts dels tres llibres ens va evident aquesta disparitat i complementarietat. I el seu tamany i nombre de pàgines també en indica una forta diferència.

Pellicer va dedicar el seu primer al monestir de Ripoll el 1873, amb el títol El monasterio de Ripoll. Memoria descriptiva de este célebre monumento en sus relaciones con la religión, las ciencias y el arte (1872), presentant-lo al primer concurs de l’Associació Literària de Girona, de la que era membre i fundador el 1872. El llibre de 16,5 x 26,5 cm. té 152 pàgines.

Posteriorment, el 1878 Pellicer va escriure Santa Maria de Ripoll. Nobilísimo orígen de este Real Santuario, sus glorias durante mil años y su oportuna, conveniente y fàcil restauración. Reseña histórica (1878). No estem pas davant un llibre refregit i va fromar part de una campanya pro restauració. Aquest conté tota una part dedicada a “Oportuna, conveniente y fàcil restauración” (Pàgs.: 147-168), enfront de les 145 pàgines de caràcter històric. El llibre, d’un tamany foli, de 19,5 x 30 cm. té 230 pàgines.

Cal indicar, un fet que no es mencionat quasi mai, que aquesta llibre de 1878, com indica una not ainserta en la pàg.: 230, anava acompanyada d’un col·lecció de fotografies: “Colección de fotografías que ilustran y adornan esta obra. Publicadas: La Santa Imagen. Vista general del Real Santuario. La portada. Arcos de la portada. Pormenores sobre la portada. El mosaico. Vista general del claustro. Ala oriental del claustro. Ala septentrional. Pormenores de arcos y capiteles. Interior del templo arruinado. Se espera la publicación de las láminas siguientes: Estamariu. Ripoll. Los monolitos Creu de Coral y Creu de Campdevánol. Relieves de las claves de la gran bóveda ojival. Sarcófago de Be­renguer III. Cenotafio de Oliva. Templete de Tallaferro. Interior del sepulcro de Wifredo el Velloso. Urna de San Eudaldo. Cáliz bizantino llamado de Wifredo. Sellos de los abades. Plano del monasterio”.

La darrera de les obres de Josep Maria Pellicer dedicades al monestir és Santa Maria del monasterio de Ripoll. Nobilísimo orígen y gloriosos recuerdos de este célebre santuario, hasta el milenario de su primera dedicación (1888). El llibre, d’un tamany foli, de 11,5 x 19 cm. té 416 pàgines.

En els tres llibres, el que es reprodueixen quasi fidelment son els apèndixs, dedicats a documents i lletres apostòliques, La portada, panteó o sepulcres comtals, ripollesos il·lustres i abaciologi i catàleg dels abats de Ripoll, apareixen sols els apartats de ripollesos il·lustres n el llibre de 1878 i el de l’arxiu i biblioteca en el de 1873.

Insistir, però, que estem davant tres llibres diferents en intencionalitat i continguts, que cal revisar atentament abans de citar, com es fa freqüentment, el darrer dels publicats, el de Mataró de 1888.

La figura de Josep Maria Pellicer i Pagès
Josep Maria Pellicer i Pagès havia nascut a Barcelona el 10 de desembre de 1839 (la Enciclopèdia Espasa diu que fou l’any 1843), fill d'una família ripollesa que havia estat obli­gada a fugir i exiliar-se de la derruïda vila en l'atac carlí de 1839. És l'únic de la nissaga familiar no nascut a Ripol. Cal indicar que el seu avi era l'alcalde de Ripoll, Antoni Pagès i Bosch, que malgrat que va romandre fora de la vila durant l'atac, va constituïr-se com a presoner, per seguir la sort dels vilatans.

L'any 1844 els Pellicer retornen a la vila nadiua, on Josep Maria Pellicer assisteix a les classes de gramática llatina, a més de les de solfeig i violí.

El 1854 torna a Barcelona per continuar el batxillerat i l'any 1856 ingressa com educador a la Companyia de Jesús, en el col·legi de Sant Marc de Lleó i recorre diverses ciutats fins el seu trasllat al Reial Col·legi de Betlem, a l'Havana.

El 1854, en ocasió de la greu epidèmia de pesta, moren el seus pares. Josep Maria Pellicer va fer la vetlla a la nau central del monestir enrunada.

El 1866 obté el títol de Batxiller en Filosofia i Lletres a l'Universitat de Barcelona, ja desvinculat de la Companyia de Jesús.

Josep Maria Pellicer i Pagès fou nomenat acadèmic corresponent de la d’Història de Madrid el 19 de desembre de 1873 i membre de la Comissió provincial de Monuments de Girona el 10 de desembre de 1974.