dimecres, 12 de setembre de 2012

Bonaventura Bassegoda i Amigó: Miquelet de Ripoll

El monestir de Rippoll ha generat molta literatura.

Una obra poc coneguda dedicada als fets del monestir de Ripoll del 9 d'agost de 1835 és la poesia que adjunto, escrita per Bonaventura Bassegoda i Amigó (Barcelona, 16 de maig de 1862-29 de novembre de 1940) un arquitecte i escriptor, d'una nissaga molt nostrada de mestres d'obres i d'arquitectes.

Bonaventura Bassegoda i Amigó fou secretari de la Junta Permanent d'Unió Catalanista de 1897 per Olot. Milità a la Lliga de Catalunya i fou membre de l'Acadèmia de Bones Lletres (1922) i de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Com a escriptor fou premiat als Jocs Florals del 1880, el 1881, el 1884 i el 1885. També fou redactor de La Renaixença, La Ilustració Catalana i L'Avenç, i col·laborà, des del 1905, al Diario de Barcelona i, després, a La Vanguardia.

Com a arquitecte, títol de 1886, les seves obres més representatives són la casa Rocamora (entre el passeig de Gràcia i el carrer de Casp), la casa Berenguer (carrer de la Diputació), el col·legi Comtal (1906), el Casino del Masnou, la casa Malagrida d'Olot i l'escola Garcia Fossas d'Igualada (1937). Fou arquitecte municipal d'Igualada,ciutat on l'any 1940 fou autor de la capella del cementiri vell, que havia estat destruïda durant la guerra civil.

Miquelet de Ripoll
Bonaventura Bassegoda y Amigó

Certament de l’Associació literària de Girona, 1988
VII. Premio de un objeto de arte
Publicat el 1889

1935!
La xurma espiritada - pe’l claustre se n’ha entrat;
ja cáuhen las columnas — com pins destralejats,
ja van cap á la esglesia — ja’n passan lo llindar,
las armas amatentas — los ulls fora del cap,
la flastomia als llabis — lo cor sedent de sang.
Las donas los atían — ab xiscles infernals,
las trenas esbulladas — la roba arrossegant.
¿De mares com aquellas — quins fills, donchs, n’eixirán?

La esglesia está deserta — com cambra sepulcral;
dessota de las voltas — los crits van ressonant,
á cada pas que donan — un crit mes fort que may,
las donas, están follas — los homes, ubriachs;
ja apilan las faxinas — lo foch ja está calat
las serps de flamaradas — s’enfilan á cent pams;
Lo rotllo de bagassas — entorn giravoltant
bé sembla esbart de bruixas — en nit de temporal.

Las flamas, com s’enlayran — las voltas socarrant!
al véure’ho la brivalla — ¡quin riure y follejar!
en mitx de la disbauxa — entonan lúbrichs cants.
Com mes cruxeix la Ilenya — mes llenya hi van tirant;
al foch llansan retaules — los triptichs y los sants,
imatges veneradas — potejan sens pietat
l’estátua del gran Jofre — al foch s’está acabant
y sóls la del Sant Cristo — s’escapa de sas mans.

Saquejan los sagraris — ab cobdiciós afany,
sagradas vestiduras — etjegan Ter avall,
las Formas esbocinan — en mitx del cami-ral;
se ‘n van cap á las tombas — los morts á profanar
sepulcres escorcollan — la llosa alsapremant,
sacseja que sacseja — fins torses los parpals
la forsa no’ls hi basta — la llosa no’s móu pas
corn si’ls guerrers que tancan — s’hi haguessen aferrat.
Ressonandas campanas — com clams de pietat;
la folla s’esgarría — y als monjos vá cercant,
ay! del que mitx oviran — si’l poden encalsar.
De cop, un d’ells avansa — de lladre te’l posat
de miquelet dú’l trajo — bo y fet un esparrach,
la faixa virolada — li guarda lo punyal;
ja’s fica per las celdas — guaytant y furejant
com tigre sanguinari — que’s migra en son aguayt.

Lo miquelet avansa — las celdas tot mirant,
quan n’es á la darrera — la porta trova ensá
d’un colp de carrabina - l’ha obert de bat á bat.
Un monjo hi trova á dintre — de mes de vuytanta anys,
sa barba es com l’armini — y’l cercle de son cap,
vagueja sa mirada — perduda pe’l cel blau
sos llabis tremolosos — murmuran baix un psalm
y van sos dits d’ivori — rosaris desgranant.

Lo miquelet avansa — y d’ira llansa un brám;
ja vá per matá’al monjo — ja aixeca lo punyal,
lo pobre vell li allarga — sas descarnadas mans
— «Germá, que Deu vos mira! — ¿perqué voléu ma sang?» -
L’agafa entre sas urpas — per terra lo rebat
ja l’eyna li ha enfonsada — sos ulls son dos volcans
y encara lo bon monjo — son ánima entregant
diu com Jesús: — «Perdónal, —Deu meu, no sab que’s fá.» -

Lo miquelet s’espanta — y fuig desesperat
la veu d’aquell vell monjo — omplintli’l cor d’esglay
á dins de sas aurellas — s’hi arrapa corn un cranch.
Camina á las palpentas — lo pit li vá mancant,
com mes avant camina — molt mes allarga’l pas.
Ja torna á sé’á la esglesia — l’incendi no ha minvat
y encara van los lladres — d’açi d’allá voltant
sinistres tots y cegos — com vol de rat-penats.

Ja arriba á la portada — frenétich y açorat
lo crit de sa conciencia — son crim va recordant;
ab veu clara y terrible — se gent amenassar
sas mans mira sangnantas — y llansa lo punyal
aixeca ab pór la testa — girantla á tots costats,
sols veu duas estátuas — del arch en los brancals:
en l’ un , hi veu Sant Pere — en l’altre, hi ha Sant Pau
com dos guardians de pedra — que’l segle onzé hi deixá.

Lo miquelet s’esvera — los sants al contemplar;
li apar que ab ira justa — lo reptan sos esguarts,
que un d’ells, d’aquell bon monjo — te’l rostre angelical
y de sa boca inmóvil — la véu sent escapar’s
que ab fort ressó á sa aurella — li diu: — «¡No matarás!!» —
Sentintla, ja’s redressa; — reprén lo seu posat
d’un colp de carrabina — lo cap li fá saltar
y al botre al pit tocantli — lo deixa estinellat.

Lo miquelet afina — morint per sa maldat
de dins sa boca enterca — s’escola un doll de sang
las ombras del cap-vespre — lo van á enmortallar;
las voltas de la esglesia — lo foch vá enderrocant ,
y’ls llops, farts del carnatge ,-l’estol dels condempnats
s’en fuig per la porxada - hont lo miquelet jau,
y en sa infernal fugida — per damunt d’ell passant
la xurma esperitada — li esclafa lo seu cap.