dilluns, 12 de novembre de 2012

"Las festas de Ripoll" (9 i 10 de juliol de 1893) vistes per la premsa republicana

Els actes de consagració del renascut monestir de Ripoll del 9 i 10 de juliol de 1893 ha estat quasi sempre vistos des de l'òptica dels promotors de les obres. M'ha semblat interessant veure que en deien dues publicacions de grans resó i tiratge a l'època, d'una tendència marcadament republicana. He escollit dos títols emblemàtics: La Campana de Gràcia i L'Esquella de la Torratxa.

La Campana de Gràcia fou un setmanari satíric, republicà i anticlerical. Fundat el 8 de maig de 1870, s'edità durant més de 64 anysquan arran dels fets d'octubre del 1934, propietat de l'Esquerra Republicana de Catalunya, va deixar d'aparèixer.

Ja amb el títol, suggerit per Valentí Almirall, es volia recordar els disturbis provocats per una lleva de minyons, dos mesos abans, a la vila de Gràcia, durant els quals la campana de la parròquia no cessà de tocar. Per donar una idea de l'esperit de la publicació, els números s'anomenaven "batallades". 

L'any 1872 es va suspendre l'edició per problemes amb la censura monàrquica. Llavors, el seu editor va dir: "Està bé; no volen sentir campanades, car sentiran esquellots". Així, des del 6 al 26 de maig de 1872 i de l'1 de novembre al 6 de desembre de 1874 la publicació va ser substituïda per L'Esquella de la Torratxa, publicació que duia el subtítol "Periòdich satíric, humorístich, ilustrat i literari. Donarà al menos uns esquellots cada setmana", que també es va suspendre, i encara es va crear una tercera revista per substituir-les, La Tomasa, que va viure del 30 de maig al 16 de juny de 1872.

L'Esquella de la Torratxa, malgrat el seu inicial paper de sucedani, va continuar la seva vida com setmanari satíric, republicà i anticlerical. Va acabar la seva trajectòria al número 3.097, que aparegué el 6 (dia de reis, per cert) de gener de 1939, en plena desbandada republicana a Barcelona.

Estem davant dos títols mítics de la premsa catalana republicana i d'esquerres.

La Campana de Gràcia era una publicació interessada en la política, tot i que sempre des d'un punt de vista satíric. Políticament, primer va ser proper a Pi i Margall, republicà moderat durant la Primera República, i seguidora de Castelar durant la restauració monàrquica. Estava més interessada en la política estatal que per la catalana, i va criticar les accions catalanistes, tret dels Jocs Florals. Tot i així, va anar modificant la seva actitud fins que va ajudar el moviment de Solidaritat Catalana, i va fer d'adoctrinament polític català d'esquerres entre la classe obrera.

Malgrat que no tenia un to tan polític com La Campana de Gràcia, L'Esquella de la Torratxa va ser molt crític amb l'alcalde Rius i Taulet i l'Exposició Universal de 1888.

Amb les dues publicacions estem, sense cap dubte, davant dues de les publicacions catalanes més importants de sàtira gràfica i escrita, i a les seves pàgines hi ha retratada, a través de l'humor i la caricatura, l'evolució de la societat catalana i espanyola durant tota la Restauració i la República. Per les seves pàgines hi van passar tots els dibuixants de l'humor gràfic català d'abans de la guerra civil, i algunes plomes distingides de la literatura catalana: Santiago Rusiñol (que hi signava «Xarau»), Prudenci Bertrana, Antoni Rovira i Virgili, Josep Roca i Roca, Prudenci Bertrana i Gabriel Alomar.

Innocenci López i Bernagossi (Girona, 1829 - Barcelona, 1895), el fundador de les dues publicacions, fou llibreter i editor de moltes publicacions periòdiques de l'època. Nascut a Girona, s'establí a Barcelona, en un local de la Rambla del mig, on es dedicà a una fructífera activitat editorial. Antic dependent de la casa Tasso, el 1855 adquirí la Llibreria Espanyola, des d'on projectà setmanaris i col·leccions populars, que tingueren una gran acollida. Edità, a més de les ja esmentades, les publicacions Un Tros de Paper, Lo Noi de la Mare, La Rambla, els Sanglots Poetichs de Pitarra, així com obres d'Almirall, Robert, Roure, Llanas, etc.

Passem a veure com tracten aquestes dues publicacions les nomenades "Festes de Ripoll".

La Campana de Gracia (Any XXIV Batallada 1256. 17 juny 1893) titula  "Berenguer III lo llarch ó marfugas d'un difunt (Historieta)":


La Campana de Gracia (Any XXIV Batallada 1258. Barcelona, 1 de juliol de 1893).

Resulta interessant constatar el relleu que té el retorn a Ripoll de les restes del comte Ramon Berenguer III, que havien estat dipositades feia uns cinquanta anys, a l'Arxiu de la Corona d'Aragó.

L'Esquella de la Torratxa ( Any 15. Número 756. Barcelona, 7 de juliol de 1893) amb menys dibuix, però amb la mateixa línia, s'acarnissa amb "els catalanistes":



Estem davant una bona mostra de l'humor de les publicacions satíriques catalanes de tendència republicana, allunyades de les voluntats catalanistes conservadores, que foren les que impulsaren la reconstrucció del monestir de Ripoll i les "Festes de Ripoll", els actes de consagració de la nova esglèsia del 9 de juliol de 1893, amb presència de molts bisbes i gent d'ordre.

divendres, 9 de novembre de 2012

"El plaga" Santiago Rusiñol i les festes de Ripoll (1893)

Santiago Rusiñol, i Prats (Barcelona, 25 de febrer de 1861-Aranjuez, 13 de juny de 1931) fou, molt més enllà d’un extraordinari pintor i escriptor, una figura cabdal del món intel·lectual català del finals del segle XIX i començaments del XX.

Fou un artista polifacètic i un dels líders del Modernisme a Catalunya. La seva producció artística el converteixen en un referent de l'art, la literatura i les idees estètiques del seu temps. Sense el seu posicionament moltes coses no haguessin estat igual.

Santiago Rusiñol fotografiat el 1892 per Napoleon, uns dels grans fotògrafs de l'època a Barcelona.

Rusiñol malgrat que pot semblar que va tenir una relació escadussera amb Ripoll, de la que resten sols com a mostra el seu relat de l’excursió al Taga, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll del 22 de juliol de 1880, va mantenir un crític posicionament el 1893 durant l'anomenada festa de Ripoll, de consagració episcopal del reconstruït monestir de Ripoll, que avui ens il·lustra molt i suposa una clara mostra que no tothom va combregar a les idees imperants aleshores.

Josep Pla en la seva obra "Santiago Rusiñol i el seu temps" ( Josep Pla: Obra completa, 14. Tres artistas. Vida de Manolo contada per ell mateix, Rusiñol i el seu temps, El pintor Joaquim MirBarcelona, 1970. Pàg.: 333-334.) explica la següent facècia:

Rusiñol es divertí amb tot menys amb l’estupidesa humana. Fou un home graciòs i tolerant. Quan l’arquitecte Rogent donà per acabades les obres de restauració del monestir de Ripoll i el bisbe Morgades organitzà les famoses festes [juliol de 1893] que tanta transcendència tingueren, Rusiñol hi assistí a títol gairebé de veí, perquè entre Manlleu i Ripoll hi havia molt poca distància. A Ripoll hi havia molt afluència de gent, gran animació i una considerable densitat eclesiàstica. Hi havia també un gran circ ambulant. Quan el circ s’obria, Rusiñol s’instal·lava en l’empostissat de la barraca dels fenònems i discursejava pintorescament a base del clàssic:

- Vayan pasando, señores, vayan pasando...

Amb això, Rusiñol veié que passaven prop de l’empostissat tres dignitats eclesiàstiques: el bisbe de Vic, Morgades, l’abat mitrat de Montserrat i el cardenal-arquebisbe de Tarragona.

- Vayan pasando, señores, vayan pasando... –digué Santiago-. Criatures, militars i bisbes, meitat de preu...

El doctor Morgades li dirigí una mirada entendrida i digué gairebé emocionat:

- Santiago, quin plaga estàs fet...! Quin gat més simpàtic!


Més que entendrida, la mirada de Morgades devia ser mortífera. La dels modernistes (algun article de Massó i Torrents a L’Avenç n’és una mostra) fou una de les poques posicions crítiques davant la dita restauració de la basílica ripollesa.

I Santiago Rusiñol, quan mereix l’adjectivació de “plaga” no era pas un jove inconscient. El 19 de juny de 1886, amb 25 anys, s’havia cassat amb Lluïsa Denís.

Estem davant un posicionament crític. I cal tenir molt present que Rusiñol no era pas una persona qualsevol. Hereu de la fàbrica tèxtil de Manlleu de Can Faluga, l’antiga Can Ramisa, tenia una posició social rellevant.


La fàbrica tèxtil de Can Faluga  fou comprada per Jaume Rusiñol, l’avi de l’artista, ja que l’hereu Joan havia mort. A la seva mort (1887), l’heretaren els seus nets Santiago, Albert i Josep M., però al cap d’un any Santiago va cedir la gestió directa, que no la propietat, al seu germà Albert.

Però Santiago Rusiñol, abans dels seu espectacle a Ripoll el juliol de 1893 ja havia fet el seu primer viatge a Paris, una primera estada al barri de Montmartre (1889-1893). D’aquell viatge sorgirà el seu primer llibre, Desde el Molino (1894), un recull d'articles que apareixeren primer al diari La Vanguardia. 

La col·laboració de Santiago Rusiñol a La Vanguardia, a abans de 1893, era fruït de la política editorial dirigida per Modesto de Sánchez Ortiz,  i no eren una anècdota: El primer article d’opinió de Rusiñol al diari barceloní, datat el 25 d’agost de 1888 tenia per títol “¿Conviene formar museos de antigüedades?”. Ja en el segon dels articles el jove Rusiñol trenca motllos: “Desde mi carro” (30 de juny de 1889).

Abans de 1893 Santiago Rusiñol va havia escrit dos monòlegs teatrals L'home de l'orgue (1890) i El sarau de Llotja (1891) i l'obra L'alegria que passa (1891) .

Rusiñol i Ripoll (1881)
Santiago Rusiñol, membre de l’Associació d’Excursions Catalana, va publicar l’any 1882, deu anys abans de que fos qualificat de "plaga", al primer Anuari d’aquesta associació, l’article “Impresions d’una excursió al Taga, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll”, on entre d’altres il·lustracions hi ha aquest apunts d’alguns personatges de la portada romànica de Ripoll. L’excursió fou realitzada el 22 de juliol de 1880.

La seva visió sobre la portada romànica de Ripoll, vista una tarda d’estiu, és la següent:

Sortim donchs, joyosos de anar tan ben guiats [per Josep M. Pellicer i Pagès]. Passém al segon pis del claustre y entrém en un verdader planter de columnas de un cisellat delicadíssim. Baixém, creuhém vers la Ezquerra y nos trobém sota los archs de la portada y devant de les runes del temple. Desde aquí se’ns presenta una perspectiva esglayadora; á primer terme la somptuosa portada y al fons un desert de pedras, una soletat espantosa, un camp de destrucció. …
Probo de dibuixar no obstant y lo pols me tremola, y al comparar mon negre dibuix ab la hermosura del naturalm, esquinso lo paper y juro no tornarhi; mes veig una cornida, una armadura, un tros caygut del claustre o un baix rellei, y m’tenta, y a á despit de mon jurament, torno a agafar lo llápis. (Santiago Rusiñol: “Impresions d’una excursió al Taga, SantJoan de les Abadesses i Ripoll” a Anuari de la Associació d’Excursions catalana, Any Primer, 1881. Barcelona, 1882. Posteriorment, en ocasió de la mort del pintor, el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya –Club Alpí Català. Nº 435. Any XLI. Agost de 1931, va reintroduïr l’article.

diumenge, 4 de novembre de 2012

Himne patriòtic de Jaume Collel per les Festes de Ripoll de juliol de 1893

En la premsa de tendència republicana es parla sovint de la denominada "Festa de Ripoll" per indicar els fastos que organtitzats pel bisbe de Vic Josep Morgades volien posar fi a les obres de reconstrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll el juliol de 1893.

En els diaris de tendència contrària al catalanisme conservador que representava el bisb de Vic i el canonge Jaume Collell la denominació "Festa de Ripoll2 semblava tenir un regust foteta.

Però vet aquí que en la revista España Regional (Año VII. Tomo XIV. 1893) , a la "Sección literària"(Pàgs.: 274-276) he trobat aquest poema de Jaume Collell titulat "Himne patriótich per la Festa de Ripoll" que m'ha fet adonar que la denominació fou acceptada pels mateixos protagonistes.

El poema del canonge Jaume Collell no és pas cap prodigi literari, però mereix que es recordi i us l'ofereixo.

Alleluia

CHOR
Sobre ara de nou consagrada
Y davant de la tomba comtal,
Catalans, jurém tots la creuada
Per salvar nostra casa payral.

I
Desde'l cim del altívol Pirene,
De la Patria granítich bressol,
Deu centurias avuy ens contemplan,
Deu centurias de gloria y de dol;
Y del torb ab la veu espantosa
Nos preguntan cent héroes sagnants:
«Deja Pátria que'us dárem gloriosa
¿Qué n'heu fet, qué n'heu fet, catalans?»

II
En eix temple resposta solemne
A la veu dels passats podém dar;
Qui axís alsa las santas ruinas,
Son casal be sabrá restaurar.
Una á una las pedras caygudas,
Una á una volém recullir,
Y anyorant las grandesas perdudas,
Tornará nova gloria á lluhir.

III
Alsa'l cap, Catalunya estimada,
Asserena aqueix front neguitós,
La garlanda de llor que l'ombreja
Reverdeix ab rebrot ufanó.
Ja's desperta y somou ta filiada,
Avant sempre, sens por ni desmay!
Que una terra ab sanch d'héroes regada
No pot ésser esclava jamay...

IV
Llengua santa d'independencia
N'es penyora que may pot fallar,
Florirá en nostre llabi á tot'hora
En lo temple com dintre la llar.
Y pe'l Dret, qu'es la vida del poble,
Qu'es sagrat com la sanch que portém,
Per eix Dret, qu'es la herencia més noble,
Si morir fos precís, morirém.

V
Arborém lo penó de las Barras,
Eix blasó que la mar coneix prou;
No volguém sé'ls remensas d'Espanya,
No s'ha fet nostre cap pera'l jou.
Ab la fé que á Ripoll hem jurada
Tindrém Pátria y tindrém llibertat,
Y será nostra empresa guiada
Per l'Estel que du al front Montserrat.