Massó Torrents: "El monastir de Ripoll. Elegia". L'Avenç, 15-31 de juliol de 1893

L’Avenç. Literari. Artístic. Científic. Revista quinzenal illustrada

Segona època. Any V. Nums. 13-14 Barcelona, 15-31 juliol 1893

El monastir de Ripoll. Elegia

J. Massó Torrents

S’ha acabat ja el soroll; ja torna la pau. Per alguns balcons penjen gallarets descolorits, al mitj del carrer un penó es recargola al vent, en alguna placa hi queda encare clavat un arbre de fulles esgrogueides a punt d'acabar am la mort les anyorances de tot trasplantat: són les despulles der­reres d'una festa. Are ja tot está tran­quil, ja ha tornat la pau.

La vila de Ripoll  vist formiguejant de gent, les cases planes, gernació per carrers i places. Se celebrava una altra consagració del seu antig monas­tir, i per donar més relleu a la religiosa festa s'avien aplegat gaire bé tots els bisbes de Catalunya. Tota la festa gi­rava al llur entorn: a punt de besar els llurs anells, els derrers brots de la no­blesa del país barbotegaven oracions en castellà; a remolc de les llurs capes llampants, els catalanistes més parla­dors, relegats a segona fila, callaren respectuosament, i sols aixecaven la veu fòra de llog i per proposar de dur a la pedra la paraula del grand prelat. Mentrestant els bisbes ho illuminaven tot am la resplandor de les mitres.

Are, com un debil ressò de la festa, les campanes del monastir toquen com en la més umil parroquia: ja s'ha acabat aquell seguit alegre d'anar totes a vol, etje­gant ardidament a l'aire les llurs notes greus o fines desde l’alçaria del cloquer, com el pensament les idees. Are convoquen a missa, i la gentada qu’hi acud no és grossa: queda reduida al presbiteri; el trepitj i el remena­ment de cadires es perd en la nau ferrenya, qu'enclou tota la bellesa de lo senzill.

En la cruesa de l'alta nau central, en el misteri de les dugues de cada banda, que bé endevina el sentiment de l'artista que de nou les ha closes! Es diu que fa quaranta anys que la somiava, aquesta reconstrucció, i recorria i espigolava intelligentment totes les manifestacions de l'art romanic espargides en les nostres montanyes, per a resumir-les en la basilica ripollesa marcant el primordial pas de l'art de Roma a Catalunya.

Ha conservat preciosament totes les rustici­tats primitives: el creuer un xic de gairell am la nau per no fer la creu perfecta, les finestres de l'abside grand fòra de simetria, les absidio­les desviant-se de l'éix de les naus laterals. Fins en els ultims detalls s’hi veu la mà experta gu’ha guiat l'obra: vidrieres, salomons, tot és escaient. Peró com l'artista del retaule gotic, el vell simpatic no firma l'obra que co­rona una llarga vida de treball. D'una boca a l'altra va el nom del bisbe de Vich que l’ha duta a bon terme.

Estudiant, furetejant, interpretant, un altro va reunir en un llibre l'istoria del cenobi ripo­llenc. Per ell tot-om es va enterar dels abats illustres qu'el varen regir, dels comtes cata­lans que s'hi varen soterrar, de les riqueses que contenia. Avui tot-om acud an aquell lli­bre: els uns en treuen lleugerament noticies, fins hi hà qui l'extracta; però el nom del pa­cient investigador, de l'istoriaire-poeta, ningú el retreu. Are ja se sab qui va ser l'abat Oliva i tot-om glorifica a la zelosa autoritat eclesiastica qu'ha refet l'obra del grand descendent de Jofre el Pilós.

Quand la desteta de l’any trenta-cinc, els mi­quelets corrien pel temple com un castig, cre­mant altars, escrostonant imatges, arrossegant ossamentes. Entre-mitj d'aquella orgia politica, d'aquells ignorants assedegats, un fill illustre de Ripoll aturava els excessos i se n'enduia a bon recapte, salvant-la de la de­vastació, la despulla d'un comte de la nis­saga de Barcelona. Després dels miquelets restaren les runes fumants; després el fum meteix va morir; més tard la vegetació, carinyosa, s'apoderava dels pilars de la nau gotica esfondrada, de la portada malmesa, del claustre reposat. Però el govern que desde sigles envileix i encorva el sentiment nacio­nalista de Catalunya, un dia va vendre lo que quedava de l'antig cenobi, i a-les-ores altro cop el savi ripollenc el va salvar d'una devastació, aquesta volta oficial. Més are el salvador és mort, avui ni una pedra testifica el seu amor a l'iglesia que, després de més de mitj sigle d'a­bandó, ha consagrat el digne bisbe Morgades.

Are, fa pocs dies, al consagrar-se altro cop, s'ha dit mil vegades que la reconstrucció del monastir tenia trascendencia per a la nació ca­talana. Desventurada nació! Quand se formava de veres en el sigle IX, el comte Jofre, després de guanyar amb el brand el territori, cridava an els fills de Sant Benet i els hi establia. Aixís ho va fer en la remorosa confluencia dels rius Ter i Freser; aixís s'avia fet a Cuixá; aixís es va fer després a Sant Martí de Canigó en el Conflent i a Santa Maria d'Arles en el Valles­pir. ¿Podía aver-hi mesura més civilisadora, podien plantar els primers comtes de Barce­lona o de Cerdanya una fita més segura? Els benedictina colonisaven, i, un cop aferrats a la terra, s'hi arrapaven fort. Contre Mafumet, qui millor que Cristo?

Perb d'a-les-ores han passat déu sigles! Ca­talunya va tenir temps de fer-se grand i de desfer-se fins a desapareixe d'entre les nacions oficials. La nacionalitat latent que lluitava a travers dels sigles i seguia l'empenta deis pobles grands, ha d'ocupar un llog umil però onrós entre els qu'han combatut per l'evolu­ció progressiva de les idees. En el sigle XIX no és la crossa del bisbe la qu'indica el camí que s'hà de seguir. L'esperit del poble catalá ha sigut lliure tot temps; la politica de la casa aragonesa no ha servil mai al Papa ni a cap altro senyor. ¡Pobre nació si are s’hà de com­moure pel cambi d'una parroquia!

També es diu are que Ripoll és el panteó dels comtes de Barcelona. Se n'han recullit els òssos i ceremoniosament s'han dipositat en el presbiteri o en la nau vora el creuer, alguns en urnes noves. Però les despulles dels que varen reconquerir pam a pam la Catalunya, jauen allí umilment, aclaparades, ofegades per una tomba ont s’han consumit els milers de duros en riqueses de tota mena. S'han obert les portes del panteó dels qu'han fet la patria, a qui ha tingut el merit de fer-se ric. El catoli­cisme modern vol els rics perquè els necessita: pels rics són, doncs, les excepcions i els privi­legis. El panteó dels comtes ho serà solament pels pobres de la fortuna. No hi valdrà el ser illustre d'esperit: la porta del monastir será tancada a les despulles del pobre.

¡Oh venerandes relliquies dels que treballà­reu a la constitució primera de la nostra patria! ¿No us valia més tenir els òssos a quatre vents, escampats entre la poesia de les ruines, acariciats pel sol i aromatisats per les flors del camp? ¡Qui t'ha vist i qui et veu, vell monas­tir! Franquejat l'ermós arc triomfal del cris­tianisme, l'obra del grand Oliva, es veia l'igle­sia esfondrada com un castig dels omes an els omes: en llog de la llum esmortuida dels ciris, el sol hi batia ferm; en compte de fidels, hi avia erbes ben alces; en llog de la sordina del rés, sols se sentia el freg de l’espantadiça sargantana, el brunzit del burinot; en els misteriosos entorns del confessionari, la llum del dia hi queia de ple a ple.

Are els óssos estan ben desadets i poc o molt barrejats; are l'iglesia està ben nova, a punt d'estrena; el claustre, ben netejat de broça; les set absides, pulcres i acabadetes. Oh! Els miquelets l'avien deixat ermós, el monastir, després de llur obra devastadora! L'umanitat és aixís: un temps destrueix l'obra d'un altro, i totes les revolucions, tant si edifiquen com si demoleixen, sempre són saludables, sempre deixen bon llevat; perquè hi agi gra cal la sega. Les maravelles de l'art romanic ens han sigut transmeses gracies a les generacions que l'art gotic va trobar curtes de recursos; i a son temps les esvelteses de l'ojiva agueren desaparegut si en el sigle XVI totes les comu­nitats i municipis aguessin nadat en sobres de diner. Un fenomen de la Naturalesa, sem­pre més gros qu'els de l'ome, tot destruint Pompeia, ens-e la conserva fins avui per dei­xar-nos penetrar en la vida del poble roma. Totes les revolucions són saludables, conser­vant i destruint. La crema dels convents anant a suprimir els frares, ¿representa més qu'una plana dintre l'istoria de l'estranya justicia umana? Per ser obra selvatge ¿va deixar de dur els seus fruits en les conciencies? L'obra dels frares ja no era bona: ¿era un sacrilegi destruir-la? I ¿no és bo conservar les ruines que l'ome ha fet? Com obra d'un temps pas­sat, ¿no és també un sacrilegi profanar les ruines?

Aquesta profanació està a l'ordre del die. Dintre del renaixement religiós qu'ha portat la lluita de les idees an aquét sigle, ja es parla de reconstruir Poblet, i pod-ser alguns creu­ran Catalunya salvada tornant els cossos dels reis d'Aragó an el panteó que s'avien triat en vida. I ja hi hà qui dóna ofrena, am l'es­perança, pod-ser, d'aixecar-se un vas monu­mental al llur costat! Però a Catalunya li plau veure el seu passat en ruines per ser passat, i es prepara per a un esdevenidor del tot nou, més grand i més elevat que mai en cap sigle dels que foren; i es regenerarà am les bones influencies fins a espolsar-se del tot el jou cas­tellá, que envileix i petrifica, qu'inutilisa per tot progrés. ¿Que hi fa qu'agi de servir de teiera, si cal, el refet santuari de Ripoll, per illuminar el grand die? Si hi poguessin ser els que varen fer-nos la patria, sacrificarien de grat la derrera estella de llurs óssos.