La figura de Francesc Matheu
Nét d'indians i fill d'un advocat que residia a Barcelona des del 1851, Francesc Matheu fou el pare de Roser Matheu i Sadó, poetessa i biògrafa seva (Vida i obra de Francesc Matheu (1971), d’on hem tret la cita que acompanya aquest text.
Matheu s'adscriví des de molt jove al moviment catalanista, conservador, enfrontat al republicanisme federal d’Alimrall. S’identificà molt especialment com un representant de l'esperit tradicional de la Renaixença catalana.
Fou un dels fundadors, amb 19 anys, de la societat La Jove Catalunya (1870), un dels primers brots del catalanisme polític, amb Àngel Guimerà (25 anys), Pere Aldavert (20 anys), Josep Roca i Roca (23 anys) i Antoni Aulèstia (22 anys).
Cal destacar la seva tasca com editor, iniciada el 1870 en passar a dirigir La Gramalla, òrgan publicístic de La Jove Catalunya. Posteriorment posaria en marxa La Ilustració Catalana, de la que fou director i animador en les seves dues èpoques (1880-94 i 1907-17). En aquesta revista va fer publicar textos i gravats a Ripoll (15 d’abril de 1886, amb ocasió de la inauguració de les obres d’impuls episcopal, i el 15 de juny de 1893, de la trasllació de les restes de Ramon Berenguer III de Barcelona a Ripoll). També va exercir el mateix paper en la revista substituta, Catalana.
El 1884 fundà l'Editorial Catalana, la producció més interessant de la qual són els volums d'obres completes (Marià Aguiló, Emili Vilanova i Costa i Llobera, entre molts d'altres, i especialment la primera edició popular de Verdaguer) i la col·lecció de Lectura Popular, on va publicar el poema de Josep Maria Pellicer i Pagès "La Crema de Ripoll".
Des del 1871 intervingué en l'organització dels Jocs Florals, i el 1873 guanyà un segon accèssit i posteriorment cinc premis ordinaris, tres d'extraordinaris i vuit accèssits més. Fou nomenat Mestre en Gai Saber el 1897, mantenidor els anys 1880, 1881, 1899, 1908, 1919, 1925 i 1933 i president el 1902, quan es celebrà a Sant Martí del Canigó per la prohibició militar de fer-los a Barcelona. També en presidí el consell directiu del 1910 al 1935.
Com a poeta, el 1875 publicà Cançons alegres d'un fadrí festejador, però, de fet, la seva aportació més valuosa són els llibres El reliquiari (1878) i La copa. Brindis i cançons (1883), d'una estètica intimista allunyada del retòricisme; més tard publicà Poesies (1899) i Versos de vell. Amb Isidre Reventós i Amiguet, fou l'iniciador de la publicació d'El llibre de l'amor, compost de poesies amoroses de tots els poetes catalans.
Fou membre de l'Acadèmia de les Bones Lletres i participà en les assemblees de la Unió Catalanista.
Durant la primera guerra mundial fou un decidit aliadòfil, fomentà nombrosos actes d'amistat francocatalana i el 1920 el condecoraren amb la creu de cavaller de la Legió d'Honor.
El 1914 presidí l'Orfeó Català i el 1910 l'Ateneu Barcelonès. El 1927 va rebre la medalla d’or del Centre Excursionista de Catalunya (veure Butlleti Excursionista de Catalunya. Any XXXVVIII maig 1928 núm. 396)
La seva oposició a acceptar les reformes lingüístiques de l'Institut d'Estudis Catalans, des de les seves revistes, però també des de l'Acadèmia de Bones Lletres i la tribuna dels jocs florals, va anar-lo apartant del centre delcatalanista. Es negà a acceptar, fins a l'últim moment, les normes de l'Institut d'Estudis Catalans. La seva tossuderia per a mantenir l'article "lo" va provocar que els fabrians l'anomenessin jocosament "Matheu-lo".
Utilitzà diversos pseudònims en les seves publicacions, com Fèlix d'Altamira.
Des del 1871 intervingué en l'organització dels Jocs Florals, i el 1873 guanyà un segon accèssit i posteriorment cinc premis ordinaris, tres d'extraordinaris i vuit accèssits més. Fou nomenat Mestre en Gai Saber el 1897, mantenidor els anys 1880, 1881, 1899, 1908, 1919, 1925 i 1933 i president el 1902, quan es celebrà a Sant Martí del Canigó per la prohibició militar de fer-los a Barcelona. També en presidí el consell directiu del 1910 al 1935.
Com a poeta, el 1875 publicà Cançons alegres d'un fadrí festejador, però, de fet, la seva aportació més valuosa són els llibres El reliquiari (1878) i La copa. Brindis i cançons (1883), d'una estètica intimista allunyada del retòricisme; més tard publicà Poesies (1899) i Versos de vell. Amb Isidre Reventós i Amiguet, fou l'iniciador de la publicació d'El llibre de l'amor, compost de poesies amoroses de tots els poetes catalans.
Fou membre de l'Acadèmia de les Bones Lletres i participà en les assemblees de la Unió Catalanista.
Durant la primera guerra mundial fou un decidit aliadòfil, fomentà nombrosos actes d'amistat francocatalana i el 1920 el condecoraren amb la creu de cavaller de la Legió d'Honor.
El 1914 presidí l'Orfeó Català i el 1910 l'Ateneu Barcelonès. El 1927 va rebre la medalla d’or del Centre Excursionista de Catalunya (veure Butlleti Excursionista de Catalunya. Any XXXVVIII maig 1928 núm. 396)
La seva oposició a acceptar les reformes lingüístiques de l'Institut d'Estudis Catalans, des de les seves revistes, però també des de l'Acadèmia de Bones Lletres i la tribuna dels jocs florals, va anar-lo apartant del centre delcatalanista. Es negà a acceptar, fins a l'últim moment, les normes de l'Institut d'Estudis Catalans. La seva tossuderia per a mantenir l'article "lo" va provocar que els fabrians l'anomenessin jocosament "Matheu-lo".
Utilitzà diversos pseudònims en les seves publicacions, com Fèlix d'Altamira.
Una visita a Ripoll amb l'acompanyament d'un prestigiós arquitecte
Però la visita de Matheu a Ripoll cal tenir present que, com indica la biògrafa, fou en companyia de l’arquitecte barceloní Miquel Garriga i Roca (Alella, 1804-Barcelona, 1888), arquitecte municipal de Barcelona i Mataró (1840-1841 i 1843). No estem davant un acompanyant qualsevol, més enllà que Garriga era fill i net d’arquitectes.
Un del projectes de Garriga i Roca per l'Eixample de Barcelona (1959)
Garriga i Roca va graduar-se com arquitecte el 1838. Estem davant una figura important dins de l’arquitectura i l’urbanisme català. La seva obra més famosa fou la planta del Gran Teatre del Liceu, de l’any 1845 i inaugurat l’abril de 1847. D’ell són alguns dels projectes de l’Eixample de Barcelona del concurs municipal de 1859.
Cal repassar la història: El 1855, el Ministeri de Foment encarregà a Ildefons Cerdà l’aixecament d’un plànol topogràfic del pla de Barcelona, entre Barcelona y Gràcia i des de Sants a San Andreu de Palomar. El 2 de febrer de 1859 Cerdà rep l’ordre del govern central de fer una estudi per l’Eixample en el termini de dotze mesos. Davant aquesta situació el govern municipal va convocar un concurs el 15 de abril de 1859. Les propostes es lliuraren el 15 d’agost.
Però encara amb el tema a nivell municipal sobre la taula, el 9 de juny de 1859 el govern central, mitjançant una reial ordre, va aprovar el pla d’eixample dissenyat per Cerdà.
En el veredicte del concurs municipal (10 de octubre de 1859) va resultar guanyador, per unanimitat el de Antoni Rovira i Trias. Seguint una reial ordre de 17 de desembre, totes les propostes, més la de Cerdà, foren exposades, indicant la qualificació obtinguda, abstenint-se l’ajuntament d’avaluar el de Cerdà. La qüestió queda definitivament resolta el 8 de juliol de 1860 quan el ministeri ordena l’execució del Pla Cerdà.
En el concurs de l’Eixample de 1859, Miquel Garriga i Roca, que era arquitecte municipal de Barcelona, va presentar sis projectes. El millor qualificat responia a una solució de quadricula que unia Barcelona amb Gràcia, deixant sols marcades les línies que es tindrían que continuar desenvolupant en la futura trama. El lema era: "Un sacrificio más para contribuir al Ensanche de Barcelona".
Ja el 1 de febrer de 1841 es datat una "Memoria sobre el Puerto de Barcelona, su mejora y conclusión, aprovechando las obras existentes de dicho Puerto Artificial ", obra dels germans Miguel i Antoni Garriga y Roca. Com a arquitecte municipal de Barcelona, Miquel Garriga l’any 1856-1862, va fer l’aixecament del plànol topogràfic de l’interior de la ciudad a escala 1:250, nomenat popularment «Quarterons Garriga i Roca». Estem davant una obra que venia a completar el plànol del Pla de Barcelona aixecat per l’enginyer Ildefons Cerdà l’any 1855. A partir d’aleshores es va disposar d’una cartografia al mateix nivell de la que posseïen des de feia un cert temps algunes de les principals ciutats d’Europa occidental, com París, Madrid o Gènova (Francesc Nadal: Miquel Garriga i Roca i el plànol de Barcelona, 1856-1862. Quaderns del Seminari d’Història de Barcelona, 26. Barcelona, 2011).
La seva obra es bastant àmplia. Va fer plànols topográfics del Masnou (1849 i 1850), d’on va fer l’ajuntament neoclàssic (1845) i el cementiri (1860). Al Maresme va fer la Peixateria pública, uns porxos per la venda del Peix (1841), les Carnisseries públiques (1842), l'ordenació de la Plaça del Rei i els carrers adjacents (1843); projecte de nova presó (1843), i l'ampliació del Col·legi de Santa Anna dels Pares Escolapis, i projectà del cementiri de Mataró (1840), i el projecte de reforma de les Cases Consistorials i el de rectificació del carrer d'En Pujol (1867).
A Barcelona, el 1847 va fer la Casa Fontrodona, residència d’Àngel Guimerà al carrer Petritxol; la casa Casa Farguell, a la plaça Santa Anna (1860); i la Casa Martí i Fàbregas, una reforma d’una casa del segle XVIII al carrer Portaferrisa (1864). També va fer reformes a l’Ajuntament de Barcelona (1868). Va escriure una "Memoria sobre el Puerto de Barcelona" (1853) i una “Monografía del monasterio de Santa María de Junqueras de Barcelona (1854).
Visita a Ripoll de Francesc Matheu l'octubre de 1878
Davant aquesta conjunció, una visita a Ripoll el 1878 d'un dels més interessants promotors del catalanisme cultural i d'una prestigiós arquitecte, de gran nomenada ja aleshores, no podem més que donar rellevància al que diu Roser Matheu d'aquest viatge, en el capítol “La flama. 1879-1885” del seu llibre Vida i obra de Francesc Matheu (1971):
Per aquell any de les festes de Montpeller, sembla que el poeta i editor estès ja deslligat del mestratge del seu oncle, el terrible arquitecte Garriga, però una de les seves llibretes de notes demostra que en alguna ocasió devia fer-li d'escolà o bé secundar-lo en algun treball professional fora de Barcelona.
Les llibretes són d'uns deu per catorze centímetres, primes i flexibles; estan constel·lades de notes, apunts de dibuix, corrandes, proverbis i locucions, copsats de llavis del poble. Per una fulla datada del [18]78, sabem que varen sortir de Barcelona un divendres d'octubre i anar a Vic a través del Vallés: «salzaredes mortes, terra exuta...» Les frases «visita a la Catedral, claustres magnífichs, espectacle de la part oberta sobre'l camp; altres iglesies barroques...» fan creure que trepitjaven per primera volta la ciutat venerable. L'endemà torna a la Catedral a veure els claustres amb efecte de sol i fa una ràpida visita al Centre de Lectura. L'endemà, dissabte, sortia cap a Ripoll on arribava després de sis hores de
diligència; hores no perdudes perquè, a part de l'interès del paisatge, a la diligència viatjava també un home vell del país que donava raó de tot i era un niu de corrandes. Passaven per terres heredat de l'Espona: «Si voleu saber quins són
els més rics d'aquesta terra,
són en Vilar de sant Boi
i l'Espona de Saderra.»
Per fi, el Monestir. «No tenim vergonya (avuy fa 43 anys de la crema). Portalada magna, claustres preciosos, totes les impostes sobre'ls capitells de les columnes apariades ab l'escut de Catalunya. Abandonat tot.»
L'endemà, camí de La Pobla,...".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada