dimecres, 26 de febrer de 2014

El simbolisme del dofins del mosaic del monestir de Santa Maria de Ripoll

Concepció Peig, en el seu article sobre  "L’espai arquitectònic i la seva funció  les portes a l'església monàstica de Santa Maria de Ripoll (Segle IX-XII)", publicat en els darrers Annals del Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès 2011-2012, dins del cicle de conferències complementàries sobre la portada romànica de Ripoll, explica, dotant de nous elements justificatius, el canvi d'orientació de l'esglèsia que va fer l'abat Oliba. 

En els fons, les explicacions de Peig no fan més que dotar de nous element justificatius a una intuïció que ja va exposar Eduard Junyent al trobar-se la necròpoli de Ripoll sota el creuer.

Dins d'aquesta nova visió de l'espai del monestir de Ripoll, dels seus avatars, és un element important el canvi que l'abat-bisbe Oliba va realitzar a la basílica. Sota el gran creuer hi quedava un gran espai funerari. Possiblement Oliba va fer traslladar algunes de les tombes de la seva família cap a nous emplaçaments

Hi ha un element, però, en el nou espai del creuer, en el seu punt neuràlgic, que té un gran valor simbòlic. Es tracta del mosaic realitzat pel monjo Arnal.



Estem davant una gran representació de dos dofins i setze medallons. 

Que hi fan els dofins, els mamífer rei del peixos, a Ripoll i en aquest espai tant important de l'església monàstica. 

No podria ser un gest simbòlic cap l'antic espai funerari del subsòl?

Els delfins tenen un gran simbolisme. Hi ha una certa  relació simbòlica entre el dofí i la transformació i la regeneració. En molts dels tites de la civilitzacions antigues apareixen els dofins en un sentit transcendent, sempre associats a la litúrgia mítica funerària. A l'antiga Gràcia, per exemple, deien que els morts eren transportats a la fi del món, a la ultratomba, a les illes de les Benaventurances, a lloms de dofins.

Alguns escriptors de l’antiguitat clàssica descriuen els viatges dels herois, on sempre apareixen dofins acompanyant-los pel mar. Segons alguns tractadistes del simbolisme Jean Chevalier (1906–1993), autor del Dictionnaire des symboles (Dictionary of Symbols), de 1969 el simbolisme dels dofins el podem trobar a Plutarc: “Plutarco nos describe el viaje de Arión transportado y escoltado por delfines, que lo salvan de la amenaza de los marinos que se aprestaban a matarlo. Arión se arroja al mar. Pero antes de que su cuerpo se haya sumergido del todo, unos delfines se precipitan debajo y lo levantan, llenándole primero de inquietud, de incertidumbre y de agitación. Pero la soltura…, el gran número de ellos…, el aire beneplácito…, la velocidad de los delfines… hacen que él experimente, según se dice, no tanto el temor de morir y el deseo de vivir como la ambición de verse salvado, para aparecer como favorito de los dioses y recibir de ellos una gloria inalterable“.

El dofí, que destaquen en el món marí per la seva gràcia i intel·ligència, es relacionen estretament amb qualitats reals que també posseeix l'ésser humà: Alegria, transcendència, dolçor, amistat, amor a la comunitat, sociabilitat, generositat i poder.

Alguns artistes del cristianisme ja varen utilitzar els dofins per expressar la protecció i destacar el caràcter compassiu. Algunes representacions del dofí il·lustren el transport d'esperits dels fidels al costat de Jesucrist . Com se sap el peix és un important símbol dins del cristianisme , i sens dubte el dofí és un peix que simbolitza qualitats altes i perfectes .

És molt important tenir en compte que el dofí es dual. El dofí és un peix , però alhora és un mamífer. El dofí és d'aigua, però alhora, respira aire. Es diu del dofí que "pot estar en dos mons alhora". A Grècia , el dofí és un company del déu Apol·lo (el sol) i la deessa Afrodita (la lluna ) . Tant el simbolisme lunar i el simbolisme solar estan representats en el dofí. De fet, el dofí és ying i és yang .

Hi ha, però altres elements en el mosaic de Ripoll que ens haurien de fer reflexionar. Llastimosament no tenim el mosaic. Sols existeix un dibuix d'ell, "dibujado y completado por José Mª Pellicer i Pagès", com indica la fotografia de Marc Sala de 1877.

Hi ha dues parts en el mosaic: un inferior, amb els dos dofins. La superior, si fem cas del dibuix de Pellicer mostra uns medallons (8 medallons x 3 línies) amb figures repetitives, organitzades d'una manera molt especial.

VÅ¡Å¥ÆÅV
Å¡VÅV¥ÆÅ
VÅ¡Å¥ÆÅV

La figura de la serp i l'àguila esta situada en els angles i al mig. La figura del cavall amb l'arbre darrera és la figura més representada (9 vegades en 16 medallons).


Que significa tot això?

dimecres, 5 de febrer de 2014

Busquets Molas (1961): Un retrat de les festes de consagració del monestir de Ripoll de juliol de 1893

En el quinzenal El Ripollès, que es va publicar a Ripoll entre 1954 i 1967, el director periodista Esteve Busquets Molas va escriure una sèrie d'articles titulats "Ripoll entre el llum d’oli i la ploma. Memòries del noi de cal Llauner".

Tres dels articles foren dedicats a "La restauració del monestir" (El Ripollès. Any VIII. Núms. 205-207. Ripoll,  21 d’octubre i 4 i 18 de novembre de 1961). 

Crec que tenen el seu interès ja que recreen els actes de juliol de 1893, vistos des l'òptica de la remembrança, amb alguna anècdota de Santiago Rusiñol, digna del personatge.

Esteve Busquets Molas
Ripoll entre el llum d’oli i la ploma. Memòries del noi de cal Llauner
LA RESTAURACIO DEL MONESTIR I, II i III
A finals del segle passat Ripoll va viure uns dies d'emoció indescriptible. Ho havia sentit contar, moltes vegades, a casa. El meu avi Felip —qui morí prop dels noranta anys— a les darrerres de la vida repetia les coses tan sovint, que o bé les havies de recordar sempre més o les avorries de tant sentir-les.
Però això del Monestir m'arribava endins. I d'aquelles festes solemníssimes, entre les coses que ell deia i les que jo rellegia en uns periòdics mig esquinçats que l'avi servava amorosament, vaig fer-me'n una idea  aproximada. Tantmateix, ben bonica.
S'escolava el dinou entre saraus, musiques i bullangues. En aquells diaris la política es comentava en vers. Ripis propis de l'època, com aquest:
«En volviendo Salmerón,
habrá una gran reunión
del gremio republicano,
para ver si en el verano
se hace la revolución.»
I l'estiu ja havia començat. El 2 de juliol del 1893 es feia la festa. Els carrers havien estat guarnits amb profusió. S'havia instal·lat un campament de Boy-Scouts —gran novetat a la vila— on hi encabiren d'altres vinguts de fora que no capigueren a les fondes ni a les cases particulars. Uns arribaven a peu, d'altres a cavall; uns amb maletes, d'altres amb mocadors de fer farcells. També qui amb les mans a la butxaca qui —artistes i gent de ploma i llapis— amb carpetes plenes de papers.
Set bisbes, molts religiosos, dones, quitxalla, amics, parents i coneguts. A moltes llegües a la rodona no va quedar aviram ni conill viu. Deia una crònica d'aquell diari:
«Si no fuera por el calor sofocante, sería sumamente amena la estancia en esta población, donde se han dado cita ilustres representaciones de nuestro Principado, figurando entre ellas las de muchos centros literarios y corporaciones católicas».
Efectivament. Els lletraferits d'arreu vingueren a cantar la nostra Madona i d'aquelles temes literàries en sortí la «Corona Política» que tantes vegades rellegim.
«Llaman la atención los variados distintivos de los concurrentes; la nobleza catalana viste de gran uniforme. Entre los estandartes figura la magnífica bandera catalana ofrecida por la Agrupación Arqueologica de Mataró».
Parlant del trasllat de les restes dels comtes, diu que foren acompanyades amb visques i, a punt apart, afegeix simplement:
«Los somatenes dispararon sus armas».
La crònica no ocupava un espai destacat com ara s'escauria. Simplement un títol a una columna que deia només:
«RIPOLL (Por telégrafo)».
Quins temps aquells, pels periodistes! Res de teletips, ni d'altres procediments per a informar al minut. «Por telégrafo»  que era gairebé com si ho enviessin pel tartaner. I el que no es publicava avui, es publicaria demà. Com aquesta crònica que per manca d'espai he de deixar a mig explicar.
Hi ha més dies que llangonisses. 

[El Ripollès (Any VIII. Núm. 206. Ripoll, 4 de novembre de 1961). Pàg.: 187.]
Pot semblar intrascendent i fora de lloc l'evocació d'uns fets, dels quals no en vaig ésser testimoni, però els considero necessaris per situar al lector en l'ambient de finals de segle i poder entrar al nou amb una visió d'un Ripoll forca diferent del d'ara.
La sort de trobar a casa uns diaris vells em serví de clau per a obrir la port d’uns coneixements de la vila i de les seves coses. Tant de bo a d'altres els passi cosa semblant.
Estàvem l'altre dia a punt d'entrar a l'Ofici. Aquella funció religiosa memorable de la consagració del Monestir, El corresponsal enviat especialment, diu:
«He sostenida una verdadera lucha para poder penetrar en él —el Monestir—, no obstante ir provisto de las oportunas invitaciones».
Del sermó del bisbe d'Urgell, Dr. Cassanyas «pronunciado en hermoso catalán», en diu coses excel·lents i afegeix que tothom es desfeia en elogis. Explica que féu una comparació entre les dues consagracions, però allò que més els frapà fóren les conseqüències politiques i històriques que el prelat en treia:
«Refiriéndose a los gobiernos dijo que arrebataron los bienes de la Iglesia sin hacer feliz por eso al explotado pueblo». «Con el sistema administrativo de hoy día iremos a la bancarrota y a la ruina». «Ha sido dicho discurso una verdadera joya literaria. Los catalanistas han salido muy entusiasmados».
Es curiós que el cronista —anònim— només vegés catalanistes arreu. I fou tot Ripoll, sense diferencies de matissos, el que prengué part als actes amb un entussiasme i una vibració que només tenia un color inesborrable: el del ripollesisme.
Hi hagué una sessió memorable al «Casino» en la qual hi parlaren els senyors Alsina, Matheu —amb la seva barbassa encara no blanca—, Franquesa, Campmany —petit rabassut ja aleshores—, Serra, Riera i Guimerà, a qui encara no deien «don Angel». El cronista diu en referir-s'hi: -Los catalanistas se agitan mucho por aquí. Hom s'els imagina que no poden estar quiets a les butaques.
«Las calles estan iluminadas —aixó ho repetia sovint— disparándose variados ramilletes de fuegos artificiales. «Durante el día de hoy no han cesado de llegar forasteros en trenes extraordinarios. Toda la gente de alta montaña acude aquí. En fondas y posadas no hay sistema de acomodarse. Los forasteros que no han venido con la debida anticipación o descuidaron avisar que les guardasen habitaciones, lo pasan bastante mal y pagan cara su imprevisión, ya que los apreciables fondistas, sabiendo sin duda que a la ocasión hay que asirla por un pelo, aprovechan ésta de un modo que a nadie hace gracia, por más que todos comprendemos la oportunidad que se les presenta».

Retrat fotogràfic (Napoleon. Barcelona) de Santiago Rusiñol de l'any 1892. 

Referent a aquest punt, havia sentit contar una anècdota. Estava tot pleníssim i en Rusiñol, avorrit, cansat de corre d'un lloc a l'altre, va demanar a una fonda que hi havia a l'actual carrer del Bisbe, que encara que fos al menjador paressin un llit. Mentre parlava observa una calaixera antiga i en demanà el preu:
—La tenim compromesa. El Dr. Morgades la vol per endurse-la a un Museu...
—Me'n fum del que dieu. Jo us pago el que em demaneu.
Que si, que no, la gent no valia fer un tort al bisbe i en Rusiñol, sortint al balcó, cridà a la gernació que venia del Monestir.
—No entreu aquí, que hi ha xinxes? No entreu aquí que hi ha xinxes!

El Ripollès (Any VIII. Núm. 206. Ripoll, 4 de novembre de 1961). Pàg.: 187.
 Les darreres impressions de l'enviat especial a Ripoll per tal de reportar les festes acaben el dia 4, amb els darrers actes del 3. Comenta els focs artificials així:
«Fueron muy variados y bonitos, habiéndolos contemplado numeroso gentío que los aplaudió calurosamente».
L'home —aleshores no hi havia encara dones periodistes per això suposo que era un home—, explica en un apartat que no té desperdici, l'obra de la restauració. Fruiu-lo:
«El templo ha quedado hermosísimo después de la restauración. Parece que no ha pasado por el ni el fuego ni la piqueta revolucionaria».
«Aquellas cinco bóvedas, el crucero sencillo y grandioso, aquel conjunto de piedras retrata bien la época y el precioso mosaico, también restaurado, que cubre el suelo, entre otras alegorías se ve la de los dos Ríos que ciñen a Ripoll con cinturón de agua representados por dos leones, uno de los cuales después de la lucha devora a su adversario: Es el Ter absorbiendo las aguas del Freser. De los arcos penden anchas coronas votivas de metal dorado que afectan la forma de las antiguas».
La noticia més pintoresca havia d'ésser la ascenció d'un aeronauta, però l'espectacle hagué d'ésser suspés:
«Ayer no pudo elevarse el capitán Onrei, por habérsele estropeado el globo al hincharlo. El Señor Obispo y los numerosos asistentes retirámdose satisfechos... de que no ocurrieran desgracias».
Es veu que els avenços de la ciència els preocupaven tant que s'alegraven de llur fracàs. Hi devien anar ben bé per forca,..
Després de la marxa dels forasters, el diari la no parlarà més de les festes de Ripoll i dedicarà mes espai a la benedicció d'un altar a Cornellà a la noticia de que a Madrid, l'Ajuntament ha deixat cesants a cinquanta escombriaires. Àdhuc comentarà en vers,
«¿Qué van los pobres a hacer?
¿A qué se han de dedicar?
¿Por qué prohibirles barrer
cuando hay tanto que limpiar?
Habilíssima al·lusió a la política que devia fer feliços als redactora qui d'aquesta manera tan fina burlaven la censura...
Quant a Barcelona l'afer mes important aquell dia va ésser el següent:
«En la calle de San Antonio, en la Barceloneta, un hombre pasó un rato divertida solfeando con un garrote las espaldas de un compadre, enviándolo bastante maltratado al dispensario médico».
Ja veieu, doncs, lectors amics, com davant de feta tan trascendentals, es compren que els diaris dediquessin tant poc espai a la reconstrucció del Monestir, un dels monuments artístics, històrics i religiosos més importants del país, ¿I tant trascendent abans i ara!
Es clar, però, que d'haver-ne parlat molt, ara, al cap de tants anys, aquells curtíssims paràgrafs no haurien merescut que hom els dediques tres cròniques. Inexplicables paradoxes del periodisme.