La primera premsa ripollesa i la reconstrucció del monestir

L’any 2008 va fer cent vint-i-cinc anys de l’aparició d’El Ripollès (1881), la primera publicació periòdica impresa de Ripoll, impulsada per Josep Maria Pellicer i Pagès, el gran historiador del monestir.
Però si l’aparició l’any 1881 del primer El Ripollès ja tenia molta relació amb el monestir (sols cal apreciar el nom del seu promotor o director o llegir el seu primer editorial), cal dir que tota la primera premsa ripollesa té molt a veure amb l’esdeveniment social i cultural que va suposar la darrera etapa de reconstrucció del monestir de Ripoll.

Gravat de Josep Maria Pellicer i Pagès a La tradició catalana (1893). 

La perla del Pirineo (1863) 

Ja el primer producte publicístic periòdic ripollès, encara que fos manuscrit (pel que a vegades ha estat considerat fora del món més genuïnament periodístic on es reclama la lletra impresa), molt anterior, de l’any 1863, manté aquesta relació amb la reconstrucció del monestir. Es tracta d’un butlletí portaveu de l’associació “El Joiell de Wifredo”, titulat La perla del Pirineo (1863), una iniciativa de Joan Ponç Deop Masdeu.

D’aquest periòdic manuscrit, però, sols en tenim referències documentals i per ara cap exemplar ha sobreviscut.

Joan Deop va deixar constància de l’existència d’aquesta publicació, de la seva gènesi i dels principals redactors, en un manuscrit fins ara mai citat, existent a l’Arxiu Comarcal del Ripollès:

“... ja’ls escolars ripollesos obran a Vich una humild suscripció de dos cuartos semanals y fan entrega de vuytanta duros al Sr. delegat, y escriuen dos himnes, català l’un y castellà l’altra que ressonan de dia i nit per nostres carrers perque no decaigui l’entusiasme, y publican un periòdic quincenal, anomenat la “Perla del Pirineo” que respira amor patri y artístich per totas sas cuatre páginas, y que si bé manuscrit, es lo primer que s’ha publicat a Ripoll, y cuatre d’ells, comissionats per la Vila, en Peph Raguer, n’Eudald Pellicer, en Joaquim Raguer y qui aixó escriu fem entrega en nom d’ella al Bisbe de Vich l’Ilustrissim Castanyer, d’un preciós Abaciologi, lo sello del Monestir, un tros d’ara del altar major y una mitra abacial;...” 

Josep M. Pellicer en la seva obra Santa Maria del monasterio de Ripoll (1888) explica la gestació d’aquesta atípica publicació:

“…los jóvenes de la villa monasterial se alistaron en la nueva sociedad titulada “El Joyell de Wifredo”, de la que era el alma nuestro querido amigo D. Juan Poncio Deop, y contaban con un periódico en que se reflejaban sus bellos ideales: La Perla del Pirineo. 
Véase de que manera da cuenta ese periódico, en su número correspondiente al 15 de marzo de 1863, de la inauguración de las obras: 
“El día 21 del pasado mes, a las ocho y media de la noche, por mandato de la celosa Comisión que tiene aquí nombrada la Academia de Bellas Artes para reparar nuestro monumento, recorrió las calles el pregonero de la parroquial, invitando a los vecinos a que asistieran el día siguiente por la mañana a limpiar la naves central de templo, donde en breve han de empezar los trabajos de albañil. No fue por cierto desatendido este llamamiento. Al rayar el alba acudieron presurosas al trabajo voluntario unas 150 persones de uno y toro sexo, de diferentes edades, de dentro y fuera de la población, despejando aquellos montones de escombros… ¡pásmese, Sr. Director! En sólo dos días festivos se ha limpiado la mitad del trozo de los arcos superiores y la mitad de la nave central, ayer se descubrió también la cripta de los monjes, cuyo hundimiento proviene del desplome de la bóveda central del templo.
Se están construyendo utensilios de albañilería, y también un gran horno de cal, de suerte que a cada hornada se van a lograr más de 100 quintales de este material…
En el nombre de los patricios, entusiastas de este histórico monumento, puede V., Sr. Director, disponer como guste de ellos, y en su representación de su fiel amigo y S.S.- J.D.D.”

Boletín Oficial del Principado de Cataluña, periòdic oficial de la Diputació carlina a Sant Joan de les Abadesses

Cal afegir a aquest repàs dels inicis de la premsa a la comarca, que aquest El Ripollès de 1881 no fou pas la primera publicació periòdica impresa que va existir a la comarca.

Anys abans tenim un periòdic oficial, el Boletín Oficial del Principado de Cataluña, editat per la Diputació carlina a Sant Joan de les Abadesses entre el desembre de 1874 i l’abril de 1875, amb un total de 27 números.

Una Diputació carlina que, per cert, també té una estreta relació amb el llarg camí de reconstrucció del monestir de Ripoll durant el segle XIX.

Aquest organisme de govern dels carlins, dirigit per Josep Maria Mestres, a instàncies de Josep Maria Pellicer, va permetre alliberar el monestir d’una remunta de cavalleria, com a primer pas per efectuar els treballs que varen suposar la descoberta de les tombes de Guifré i el seu fill Rudolf, en plena guerra civil, el 1875.

El primer El Ripollès
En tot cas la primera publicació impresa de Ripol, de carácter mensual, és El Ripollès (març-agost de 1881), dirigida per Josep Maria Pellicer i Pagès, que té com a objectiu: 

“Desterrar la ignoracia, evitar la mala fe, combatir la injusticia, confundir la calumnia, abogar por los intereses de nuestros valles; dar a conocer esta alta montaña tan desconocida como vilipendiada; recordar sus gloriosos hectos, ¿puede darse fin más noble para una Revista?”. 

Aquestes intencions ja fou necessari exercir-les en el primer número de març, que publica un suplement dedicat a difondre “Protesta de los vecinos de Ripoll contra los detractores anónimos del Colegio de primera i segunda enseñanza de esta villa, agregada al Instituto Provincial”. És una mostra de la campanya denigratòria que va provocar la marxa de Ripoll l’estiu de 1881 de Josep Maria Pellicer i Pagès.

En el número 2 d'El Ripollés (abril de 1881)  parla d'un tema sobre el monestir i la reconstrucció de l'ala nord del claustre:


Con las obras practicadas en el campanario de San Pedro que, según es sabido, se construyó con los materiales del ala norte del claustro, no sólo se han extraido con toda felicidad los arcos, sinó casi todas las piedras  esculturadas (capiteles, bases, abacos, etc.,) que faltaban. El honrado y experto albañil, D. José Guiu, actual capataz de las obras de Santa María, era de los pocos que sabía hallarse empotradas en el campanario dichas piezas, y buscólas con admirable acierto en los puntos en que se habian depositado. Esto, que podríamos llamar providencial hallazgo, acelererá la reconstruccion del ala arruinada,a cuyo efecto solo faltan las columnas próximas a llegar de Gerona. Los arquitectos de la Edad Media habian usado para levantar tan admirable obra de un medio tan sencillo como expedito, medio que fué revelado por el célebre anticuario Dr. II. Roque de Olzinellas al Dr. D. Eudaldo Raguer, quien á su vez lo comunicó al actual Delegado de la Comision de Monumentos. Aplaudimos al Sr. Arquitecto provincial por haberse decidido por este medio, de cuya invencion ningun moderno puede gloriarse, ya que el aparejador no ha hecho más que poner en práctica la minuciosa explica cion que el Sr. Delegado le hizo. Unicuique suum.


Però si tenim tres primerenques publicacions ripolleses tant empeltades amb la reconstrucció del monestir de Ripoll, les següents, potser és inevitable, també tenen una relació amb el fet. Els dos productes periodístics que donarien continuïtat a El Ripollès de 1881 ens mostren aquesta peculiar relació.

1880
El Ripollès 

Ripoll,  març – agost  1881 ( 5 números)

Imprenta de Ramon Anglada. Vic
Director: Josep M. Pellicer i Pagès 

El juliol de 1883 ocupa el càrrec d’alcalde el farmacèutic, Antoni Maria Ginestà, però es destituït pel governador civil el 26 de març de 1884. A les poques setmanes, el 20 de maig del mateix any, es reposat en el seu càrrec.

A pesar de que cal considerar Antoni Maria Ginestà com un dels grans alcaldes de Ripoll (fou el que va fer construir el passeig Ragull), la seva gestió no va deixar de tenir detractors. Aquest es la funció que va iniciar El Taga (novembre de 1886). Cal dir que de inici, la revista no es posiciona contra l’alcalde Ginestà, però de manera paulatina s’inicien les topades.

1886

El Taga

Ripoll, Novembre 1886 – febrer 1888 (69 números)
Imprenta de F. Martí. Ripoll

Però el partidaris (el nom del director de la publicació no deixa cap lloc a dubtes), varen contratacar amb El Jueves (1887), publicació nomenada així ja que era el dia de la seva aparició.


1887
El Jueves
Ripoll, febrer 1887 – febrer 1888 (51 números)
Imprenta de Juan Bonet. Ripoll
Director: Fausto Ginestà


Les dues publicacions, antagòniques, resulten especialment interessants, quasi son un fulletó, que cal llegir alternativament per entendre quelcom de les discussions que mantenien.

Antoni Maria Ginestà serà alcalde fins el febrer de 1888, quan mor en l’exercici del seu càrrec. La fi de l’alcalde suposarà la unificació dels dos periòdics, amb l’aparició del segon El Ripollès (1888).

Existeix una foto d’aquest important personatge, molt poques vegades citat i recordat. És la persona assenyalada amb el número 1, en el centre de la taula:

El Ripollès (II)
1888
Ripoll, Febrer 1888 – Juny 1889 (69 números)
Imprenta de Eduardo Balagué. Ripoll
Director: Eduardo Balagué

Quina és, però, la relació d’aquests dos periòdics amb la reconstrucció del monestir que hem estat resseguint en aquesta article? Molt senzill: Antoni Maria Ginestà, aquest alcalde de Ripoll tant poc reivindicat, va ser honorat (i aquesta és una dada molt poc coneguda) amb el títol d’acadèmic corresponsal de la Real Acadèmia de San Fernando pels seus treballs per incloure el monestir de Ripoll com a Monument Nacional i la seva cessió al bisbat de Vic, per a la seva reconstrucció. Per cert, que en la mateixa sessió (1 de març de 1886), fou nomenat, amb el mateix títol, el canonge de Vic Jaume Collell.

Cal dir que aquestes notes son sols un petit aperitiu pel que desitgi resseguir les relacions entre la premsa ripollesa i la reconstrucció del monestir.

Mostra de les informacions que sobre la reconstrucció del monestir de Ripoll apareixen en aquest segon El Ripollès de 1888-1889 n'és una mostra aquestes de l'octubre de 1888 (El Ripollès. Num. 35. Ripoll, 21 d’octubre de 1888. Pàgs.: 1-2.):

Santa Maria de Ripoll

Podem avuy dar á nostres lectors la bona noticia de que está ja del tot cuberta ab sas magnificas voltas de pedra, y terminat lo cimbori de la gran Basílica ripollesa. Ja la creu torna á alsarse sobre'l monument com un crit de triunfo de la fe y un signe d'esperansa.

L'efecte del gran cimbori es hermós tan de part de dins com de part de fora, y verament inspirats han estat los arquitectes donant al restaurat temple de Santa Maria de Ripoll aqueixa noble corona. Al véurela tothom di­rá: si l'obra de l'Oliva no era asís, devia serho. Difícilment se pot portar una restau­ració ab tan acert y ab tanta conciencia.

Guardant per un altre dia la descripció mi­nuciosa del cimbori que ja de lluny saluda al viatjer que entra per qualsevol de las valls que confluexen á Ripoll, dirém que abans de entrar en lo rigor del fret se procurará ter­minar també’l frontó del temple. Lo projecte adoptat es senzill y sever com correspon al edifici que no té més adorno que la noblesa de la linea y’l moviment de las arcuacions.

Quedará, donchs, per fer durant hivern, los importants treballs de enllosar la iglesia, restaurar lo mosáich del presbiteri, posar vidrieras y comensar á montar los altars.

Lo mosáich ja hi ha un benefactor que'l paga; de altars n'hi ha quatre de promesos dels sis que hi ha d'haver en las sis petitas capellas absidals que fan costat al magnífich ábside central. L'un será dedicat al Sagrat Cor de Jesús á compte del Excm. Sr.. Morgades; altre corre á carrech de la Congregació de la Sanch, de la mateixa vila de Ripoll, y en ell s'hi venerará la imatge del Sant Cristo, única que se salvá de la crema del Monastir; altre será‘l de Sant Joseph costejat per una piadosa familia, y’l quart se destina á Sant Ramon de Penyafort y'l costejarán los advocats de Catalunya. Dos ne faltan, mes del major, que's confia lograrlo de alta persona. ¿No correspondria que l’un se dedicás á Sant Jordi, patró del Principat de Ca­talunya y l’altre á Sant Jaume, Patró de Es­panya?

De las vidrieras de colors una bona part están ja encarregadas, costejantlas familias nobles de Catalunya que tindrán lo privilegi de perpetuar son blasó en lo restaurat Cenobi Panteó dels nostres Comptes Suberans.

L'impuls que s'ha dat aquest istiu á las obras y que permet assegurar, que ja es un fet en 1888 la restauració de Santa María de Ripoll, s' ha degut á la magnanimitat de nostre Excm. Sr. Bisbe que, ans que suspen­dre los treballs, no ha perdonat sacrifici y ha fet bestretas de consideració, esperant que'ls catalans tots l'ajudarán en la religiosa y pa­triótica empresa.

 _ _ _

Com per rahó del llarch temps que exigeix un quadro de mosáich, no podrá estar llest regularrnent lo que'l Sant Pare Lleó XIII re­gala, de la Madona de Ripoll, lo Excm. Sr. Morgades ha encarregat al pintor D. Enrich Serra ne fasse un non exemplar sobre tela, pera tenirlo'l dia de las festas de la consagració é inauguració del temple restaurat. Sabém que'l distingit y eminent artista té molt avansada sa obra, que á n tardar podrá admirarse en Barcelona.

_ _ _

Per encárrech del Sr. Bisbe Morgades, lo docte historiador de Ripoll, D. Joseph Maria Pellicer, ha publicat una nova edició de sa Monografía del Monastir de Santa Maria. Aquesta resenya histórica que supera en molt á las duas que anteriorment lo mateix autor havia escrit per mantenir viu lo recort y l’amor al gran monument de la Patria catala­na, no deixa cap punt obscur dels anals gloriosos del Cenobi tipollés relatant totas las suas vicissituts desde'ls primers temps de sa existencia (época visigótica) fins al present que s’alsa novament de sa ruina. Es una his­toria completa la que ha escrit lo Sr. Pellicer ab tot lo caudal de sa erudició y l’escalf del seu intens amor per lo monument que ningú com ell ha estudiat. L'obra está editada molt primorosament en la estampa de Felicià Hor­ta, de Mataró, y a pesar de ser un atapahit volum de mes de quatre centas planas, no costa mes que quatre pessetas, essent lo pro­ducte liquit tot per las obras de restauració.

Y per vulgarisar més la cosa y fer entrar tothom en conexement y apreci del monument ripollés, un altre llibret s'ha publicat que ve á ser un compendi de la historia del Monastir de Ripoll, escrit per nostre bon amich y colaborador Dr. D. Joseph Masferrer catedrátich del Seminari de Vich. Interessant es l’opúscul que du per titol: El monasterio de Ripoll.— Reseña histórica de sus principales vicisitudes. Sus relaciones con el desarrollo de la civilización en Cataluña. Lo tema es impor­tant, y podém assegurar á nostres lectors que se'n ix bé lo illustrat sacerdot

(De La Veu del Montserrat)

Com es pot veure la premsa ripollesa de l'etapa de reconstrucció del monestir ofereix moltes informacions que tenen un especial interès pels qui vulguin estudiar el monestir de Ripoll.

Reelaborar i rellegir la història del monestir de Santa Maria de Ripoll

Postal de Thomas, de 1902, feta sobre una fotografia que apareix en un àlbum confeccionat pel fotògraf Xatart el 1892.

Cada cop estic més convençut que cal reelaborar i rellegir la història del monestir de Santa Maria de Ripoll.

Quasi podríem dir que la historia del monestir de Ripoll està per escriure. El nostre coneixement es massa simple. La simple «histoire événementielle» del monestir ripollès no està avui encara fixada i investigada com perquè podem avançar amb seguretat.

Entenc per «histoire événementielle» el relat que arriba a descriure els fets i esdeveniments, situats en una cronologia, que els fa entenedors. S'ha dit que «histoire événementielle» es l'embolcall de la historia, una explicació superficial, una concepció simplificada de la historia, però es necessària tenir-la  per bastir l'edifici històric.
La importància i valor del monestir ripollès dintre de la història de Catalunya, el seu paper d'emblema en diferents camps, ha provocat amb els anys una autèntica disbauxa, on tothom es veu capaç de parlar sobre ell, de comentar coses al seu entorn i de dir la seva.

El problema és que la història del monestir de Santa Maria de Ripoll ha estat fins ara explicada d'una manera esbiaxada, amb manques greus d'informació de base, sense tenir present tot el marc general i una història pormenortizada i detallada.

Cada cop estic fent més el paper de esmenador, de replicar certes visions, de divulgar fets que fins ara no eren coneguts, de rectificar dades i dates, ... . Un autèntic suplici!

Per exemple, quan es parla del monestir de Ripoll s'esmenta molt sovint Josep Maria Pellicer i Pagès ( Barcelona, 8 de desembre de 1843-Mataró, 26 de maig de 1903) , i quasi sempre s'esmenta el seu llibre Santa Maria del monestir de Ripoll (Mataró, 1888). Fer això és d'un reduccionisme total! Pellicer va publicar dos llibres més: El monasterio de Ripoll (Girona, 1873) i Santa Maria de Ripoll (Girona, 1878); i malgrat que tenen similituds, els tres llibres tenen propòsits diferents i ofereixen  dades diferents o complemèntaries. I cal tenir present que ara comptem amb una historia del monestir de Ripoll, anterior i feta des d'una altre òptica: Crónica de la villa i monasterio de Ripoll, del notari Eudald Mirapeix i Illa  (Ripoll, 1791-1 de desembre de 1858).

Cal tenir present que tant Pellicer com Mirapeix tenen un determinat punt de vista i uns determinats coneixements del monestir de Ripoll. No podem quedar-nos en que ells expliquen la història del monestir i creure en les seves dades.

Un exemple concret. Fins ara, seguint Pellicer, s'ha datat l'ensorrament de l'ala nordest, de la sala capitular o dels sepulcres, del claustre l'any 1846 o 1847. Tenim però una nota d'Eudald Raguer i Batlle que data aquesta fet a finals de 1842, i cal creure que essent ell present en el lloc dels fets en la data indicada, havia de tenir informació veraç.

Un altre exemple el tenim amb la utilització de fotos sense datar, que ofereixen una informació que pot esdevenir equívoca si no es té en compte la data real de la seva realització i es posa en relació a fets concrets relatius a la imatge que veiem.

Evidentment podríem començar una campanya d'anar posant pedaços, d'anar rectificant totes les informacions sesgades, incorrectes o incompletes.

Però, potser, seria millor reelaborar i rellegir tota la història del monestir de Santa Maria de Ripoll que coneixem. Cal verificar les dades que s'han donat i que s'utilitzen, ja que moltes vegades comproves, estupefacte, que ningú ha tingut la decència de comprovar i revisar.

I el que resulta encara més empipador és veure com sobre esdeveniments històrics erronis es basteixen interpretacions i imatges mentals plenes de llocs comuns, de mitges veritats i de fum. Per exemple, la interpretació que desprès de l'abat Oliba el monestir de Santa Maria de Ripoll va entrar en decadència. Aquesta interpretació obvia totalment la sèrie d'abats gòtics ripollesos, amb un gran pes en la història del país, presidents moltes vegades de la Generalitat de Catalunya. I evidentment que el monestir de Ripoll va passar fases de decadència en el llarg espai de quasi vuitcents anys des de la mort d'Oliba fins a la fi de la vida monàstica a Ripoll (1835). Resulta però significatiu que a la seva fi el monestir de Ripoll era un dels més rics del país, amb prestigi i amb reconeguts monjos pels seus coneixements humanístics. Ni Poblet, ni Montserrat o Sant Cugat podrien competir amb el seu prestigi.

Perdoneu, la "jeremiada", com va dir Eudald Raguer i Batlle al presentar la seva dimissió al càrrec de delegat de la comissió provincial gironina de monuments el gener de 1861.