En el quinzenal El Ripollès, que es va publicar a Ripoll entre 1954 i 1967, el director periodista Esteve Busquets Molas va escriure una sèrie d'articles titulats "Ripoll entre el llum d’oli i la ploma. Memòries del noi de cal Llauner".
Tres dels articles foren dedicats a "La restauració del monestir" (El Ripollès. Any VIII. Núms. 205-207. Ripoll, 21 d’octubre i 4 i 18 de novembre de 1961).
Crec que tenen el seu interès ja que recreen els actes de juliol de 1893, vistos des l'òptica de la remembrança, amb alguna anècdota de Santiago Rusiñol, digna del personatge.
Esteve Busquets Molas
Ripoll entre el llum
d’oli i la ploma. Memòries del noi de cal Llauner
LA RESTAURACIO DEL
MONESTIR I, II i III
A finals del segle passat Ripoll va viure uns dies d'emoció
indescriptible. Ho havia sentit contar, moltes vegades, a casa. El meu avi
Felip —qui morí prop dels noranta anys— a les darrerres de la vida repetia les
coses tan sovint, que o bé les havies de recordar sempre més o les avorries de
tant sentir-les.
Però això del Monestir m'arribava endins. I d'aquelles
festes solemníssimes, entre les coses que ell deia i les que jo rellegia en uns
periòdics mig esquinçats que l'avi servava amorosament, vaig fer-me'n una
idea aproximada. Tantmateix, ben bonica.
S'escolava el dinou entre saraus, musiques i bullangues. En
aquells diaris la política es comentava en vers. Ripis propis de l'època, com
aquest:
«En volviendo Salmerón,
habrá una gran reunión
del gremio
republicano,
para ver si en el
verano
se hace la
revolución.»
I l'estiu ja havia començat. El 2 de juliol del 1893 es feia
la festa. Els carrers havien estat guarnits amb profusió. S'havia instal·lat un
campament de Boy-Scouts —gran novetat a la vila— on hi encabiren d'altres
vinguts de fora que no capigueren a les fondes ni a les cases particulars. Uns
arribaven a peu, d'altres a cavall; uns amb maletes, d'altres amb mocadors de
fer farcells. També qui amb les mans a la butxaca qui —artistes i gent de ploma
i llapis— amb carpetes plenes de papers.
Set bisbes, molts religiosos, dones, quitxalla, amics, parents
i coneguts. A moltes llegües a la rodona no va quedar aviram ni conill viu.
Deia una crònica d'aquell diari:
«Si no fuera por el
calor sofocante, sería sumamente amena la estancia en esta población, donde se
han dado cita ilustres representaciones de nuestro Principado, figurando entre
ellas las de muchos centros literarios y corporaciones católicas».
Efectivament. Els lletraferits d'arreu vingueren a cantar la
nostra Madona i d'aquelles temes literàries en sortí la «Corona Política» que tantes vegades rellegim.
«Llaman la atención
los variados distintivos de los concurrentes; la nobleza catalana viste de gran
uniforme. Entre los estandartes figura la magnífica bandera catalana ofrecida
por la Agrupación Arqueologica de Mataró».
Parlant del trasllat de les restes dels comtes, diu que
foren acompanyades amb visques i, a punt apart, afegeix simplement:
«Los somatenes dispararon sus armas».
La crònica no ocupava un espai destacat com ara s'escauria.
Simplement un títol a una columna que deia només:
«RIPOLL (Por
telégrafo)».
Quins temps
aquells, pels periodistes! Res de teletips, ni d'altres procediments per a
informar al minut. «Por telégrafo» que era gairebé com si ho enviessin pel
tartaner. I el que no es publicava avui, es publicaria demà. Com aquesta crònica
que per manca d'espai he de deixar a mig explicar.
Hi ha més dies que llangonisses.
[El Ripollès (Any
VIII. Núm. 206. Ripoll, 4 de novembre de 1961). Pàg.: 187.]
Pot semblar intrascendent i fora de lloc l'evocació d'uns
fets, dels quals no en vaig ésser testimoni, però els considero necessaris per
situar al lector en l'ambient de finals de segle i poder entrar al nou amb una
visió d'un Ripoll forca diferent del d'ara.
La sort de trobar a casa uns diaris vells em serví de clau
per a obrir la port d’uns coneixements de la vila i de les seves coses. Tant de
bo a d'altres els passi cosa semblant.
Estàvem l'altre dia a punt d'entrar a l'Ofici. Aquella
funció religiosa memorable de la consagració del Monestir, El corresponsal
enviat especialment, diu:
«He sostenida una verdadera lucha para poder
penetrar en él —el Monestir—, no obstante ir provisto de las oportunas
invitaciones».
Del sermó del bisbe d'Urgell, Dr. Cassanyas «pronunciado en
hermoso catalán», en diu coses excel·lents i afegeix que tothom es desfeia en
elogis. Explica que féu una comparació entre les dues consagracions, però allò
que més els frapà fóren les conseqüències politiques i històriques que el
prelat en treia:
«Refiriéndose a los gobiernos dijo que arrebataron
los bienes de la Iglesia sin hacer feliz por eso al explotado pueblo». «Con el
sistema administrativo de hoy día iremos a la bancarrota y a la ruina». «Ha
sido dicho discurso una verdadera joya literaria. Los catalanistas han salido
muy entusiasmados».
Es curiós que el cronista —anònim— només vegés catalanistes
arreu. I fou tot Ripoll, sense diferencies de matissos, el que prengué part als
actes amb un entussiasme i una vibració que només tenia un color inesborrable:
el del ripollesisme.
Hi hagué una sessió memorable al «Casino» en la qual hi parlaren els senyors
Alsina, Matheu —amb la seva barbassa encara no blanca—, Franquesa, Campmany
—petit rabassut ja aleshores—, Serra, Riera i Guimerà, a qui encara no deien «don Angel». El cronista diu en referir-s'hi: -Los
catalanistas se agitan mucho por aquí—. Hom s'els imagina que no poden estar quiets a les butaques.
«Las calles estan iluminadas —aixó ho
repetia sovint— disparándose variados ramilletes de fuegos
artificiales. «Durante el día de hoy no han cesado de llegar forasteros en trenes
extraordinarios. Toda la gente de alta montaña acude aquí. En fondas y posadas
no hay sistema de acomodarse. Los forasteros que no han venido con la debida
anticipación o descuidaron avisar que les guardasen habitaciones, lo pasan
bastante mal y pagan cara su imprevisión, ya que los apreciables fondistas,
sabiendo sin duda que a la ocasión hay que asirla por un pelo, aprovechan ésta
de un modo que a nadie hace gracia, por más que todos comprendemos la oportunidad
que se les presenta».
Retrat fotogràfic (Napoleon. Barcelona) de Santiago Rusiñol de l'any 1892.
Referent a aquest punt, havia sentit contar una anècdota.
Estava tot pleníssim i en Rusiñol, avorrit, cansat de corre d'un lloc a
l'altre, va demanar a una fonda que hi havia a l'actual carrer del Bisbe, que
encara que fos al menjador paressin un llit. Mentre parlava observa una
calaixera antiga i en demanà el preu:
—La tenim compromesa. El Dr. Morgades la vol per endurse-la
a un Museu...
—Me'n fum del que dieu. Jo us pago el que em demaneu.
Que si, que no, la gent no valia fer un tort al bisbe i en
Rusiñol, sortint al balcó, cridà a la gernació que venia del Monestir.
—No entreu aquí, que hi ha xinxes? No entreu aquí que hi ha
xinxes!
El Ripollès (Any
VIII. Núm. 206. Ripoll, 4 de novembre de 1961). Pàg.: 187.
Les darreres impressions de l'enviat especial a Ripoll per
tal de reportar les festes acaben el dia 4, amb els darrers actes del 3.
Comenta els focs artificials així:
«Fueron muy variados y bonitos, habiéndolos
contemplado numeroso gentío que los aplaudió calurosamente».
L'home —aleshores no hi havia encara dones periodistes per això
suposo que era un home—, explica en un apartat que no té desperdici, l'obra de
la restauració. Fruiu-lo:
«El templo ha
quedado hermosísimo después de la restauración. Parece que no ha pasado por el
ni el fuego ni la piqueta revolucionaria».
«Aquellas cinco bóvedas, el crucero sencillo y
grandioso, aquel conjunto de piedras retrata bien la época y el precioso
mosaico, también restaurado, que cubre el suelo, entre otras alegorías se ve la
de los dos Ríos que ciñen a Ripoll con cinturón de agua representados por dos
leones, uno de los cuales después de la lucha devora a su adversario: Es el Ter
absorbiendo las aguas del Freser. De los arcos penden anchas coronas votivas de
metal dorado que afectan la forma de las antiguas».
La noticia més pintoresca havia d'ésser la ascenció d'un
aeronauta, però l'espectacle hagué d'ésser suspés:
«Ayer no pudo elevarse el capitán Onrei, por habérsele
estropeado el globo al hincharlo. El Señor Obispo y los numerosos asistentes
retirámdose satisfechos... de que no ocurrieran desgracias».
Es veu que els avenços de la ciència els preocupaven tant
que s'alegraven de llur fracàs. Hi devien anar ben bé per forca,..
Després de la marxa dels forasters, el diari la no parlarà
més de les festes de Ripoll i dedicarà mes espai a la benedicció d'un altar a
Cornellà a la noticia de que a Madrid, l'Ajuntament ha deixat cesants a
cinquanta escombriaires. Àdhuc comentarà en vers,
«¿Qué van los pobres a hacer?
¿A qué se han de dedicar?
¿Por qué prohibirles barrer
cuando hay tanto que limpiar?
Habilíssima al·lusió a la política que devia fer feliços als
redactora qui d'aquesta manera tan fina burlaven la censura...
Quant a Barcelona l'afer mes important aquell dia va ésser
el següent:
«En la calle de San Antonio, en la Barceloneta, un
hombre pasó un rato divertida solfeando con un garrote las espaldas de un
compadre, enviándolo bastante maltratado al dispensario médico».
Ja veieu, doncs, lectors amics, com davant de feta tan
trascendentals, es compren que els diaris dediquessin tant poc espai a la
reconstrucció del Monestir, un dels monuments artístics, històrics i religiosos
més importants del país, ¿I tant trascendent abans i ara!
Es clar, però, que d'haver-ne parlat molt, ara, al cap de
tants anys, aquells curtíssims paràgrafs no haurien merescut que hom els
dediques tres cròniques. Inexplicables paradoxes del periodisme.
