La introducció de Petrarca a Catalunya

El monestir de Santa Maria de Ripoll i la introducció de Petrarca a Catalunya
El monestir de Santa Maria de Ripoll va tenir un especial paper en la introducció de l'Humanisme a Catalunya, en concret en el coneixement d'una de les obres de Francesco Petrarca més importants, De vita solitaria.

La còpia ripollesa del segle XIV del De vita solitaria de Petrarca

Entre els manuscrits ripollesos dipositats des de 1823 a l’Arxiu de la Corona d’Aragó hi ha una còpia, de finals del segle XIV, realitzada pel monjo ripollès Guillem de Colldecanes, d’una de les grans obres del gran humanista italià Francesco Petrarca, De vita solitaria.

Aquesta còpia manuscrita ripollesa de l’obra de Petrarca és una interessant referència, tant pel  seu atzarós coneixement, injusta valoració i errònia datació i ha estat mancada fins ara d’un anàlisi detallat. Estem davant una mostra del desconeixement d'una part important del patrimoni documental ripollès.

La còpia de Colldecanes de l’obra de Petrarca apareix en tots els catàlegs del fons documental del monestir de Sant Maria de Ripoll (veure Annex).

El coneixement de la còpia de Petrarca de Colldecanes

La còpia del De vita solitaria de Francesco Petrarca realitzada pel monjo ripollès Guillem de Colldecanes ha tingut escassa fortuna a la història literària, amb un coneixement molt relatiu sobre el seu valor, això és la datació de la còpia i el seu contingut. Es pot comprovar resseguint les vicissituds que va tenir el seu coneixement i estudi, tant per part dels estudiosos de la personalitat de Petrarca com de la introducció de l’Humanisme a Catalunya.

La primera menció a la còpia ripollesa de Petrarca, és de l’any 1836. Fèlix Torras Amat, a Memorias para ayudar a formar un Diccionario crítico de los escritores catalanes, menciona un Guillermo de Colldecanes, “monje de Ripoll, y prior de Panizars, dependiente del monasterio”, autor del llibre “Liber vitae solitariae, un tomo en 4º que existe en el archivo de Ripoll"[1]. A pesar de la greu omissió d’Amat, que no menciona que estem davant d’una còpia de Petrarca, una menció semblant podem trobar-la en la més moderna (començada a publicar el 1927), Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo-americana[2]: “monje español de Ripoll, que fué prior de Panizars, cargo dependiente de aquel monasterio. Se le debe la obra: Liber vitae solitariae, que se conserva en el archivo de Ripoll”.

Joan Corminas, en el seu Suplemento al Diccionario crítico de los escritores catalanes, a l'obra de Torras Amat, de l'any 1849, ja indicava però (en un amagat apèndix sobre "Costumbres") que l’obra "procedente de Ripoll: Liber vitae solitariae Francisci Petrarcha escrito por Guillermo de Coll de Canes, prior de Panijars, papel algodón, carácter siglo XIV al XV, tiene el No. 109"[3].

Donat el caràcter d'obra que relacionava a Catalunya amb Petrarca, era normal que els estudiosos italians fessin esment a l'obra de Colldecanes. L’any 1884, Isidoro Carini deia, molt somerament, en la seva obra Gli Archivi e le biblioteche di Spagna in rapporto alla storia d'Italia in generale e di Sicilia in particolare[4]: "Torvai nell'Archivio di Barcellona il Liber Vitae Solitariae di Francesco Petrarca, anch'esso in carta di cotone e caratteri del secolo XIV o del XV".

Però l’equivocació de Corminas a l'indicar que el manuscrit ripollès era numerat amb el 109 i no amb el número 104, va provocar desconeixement i mencions errònies. Un segon estudiós italià, Arturo Farinelli en un article de l'any 1904, "Sulla fortuna del Petrarca in Spagna nel Quatrocento", deia: "Trobo registrato nel Suplemento alle Memorias para ayudar a formar un Diccion. crít. de los escrit. catal. del Torres Amat, Burgos, 1894. Pàg.: 302, un <<Liber Vitae solitariae Francisci Petrarca escrito por Guillermo Coll de Canas, prior de Panijars, papel algodón, carácter siglo XIV al XV; tiene el no. 109>> e dovrebbe trovarsi all'<<Arch. gener. de la Corona de Aragon>>, proveniente da Ripoll. Io ne chiesi invano notizia a'miei amici di Catalogna"[5].

Aquest era el panorama a començaments de segle XX. La còpia de Colldecanes de l’obra de Petrarca continuava en la penombra, quasi desconeguda.

Rudolf Beer, l'erudit austríac que va escriure el 1907 el seu celebrat tractat sobre els manuscrits ripollesos (Die handschriften des klosters Santa Maria de Ripoll (“Los manuscrits del monestir de Santa María de Ripoll)), citava concretament l'obra de Colldecanes i les al·lusions de Carini i Farinelli com una mostra del desconeixement sobre la importància de la biblioteca ripollesa. Beer destacava molt concretament la còpia de Colldecanes de l'obra de Petrarca com una mostra d’aquest desconeixement:

Lo manuscrit està conservat, efectivament, però no sots lo Nr. 109, sinó lo Nr. 104 de la colecció de Ripoll, y porta aquesta nota final: "Scriptus per fratrem Guillermum de Coll de canes priorem de Panissas litigantem prioratum de manguella quem pacifice possidere in breui sperat misericordia dei ipsum iuvante[6]12. Les primeres fulles del Rivipullensis [1]67 que (comp. dalt p. 495) conté diferents tractats de Bartolus de Saxoferrato, donan encare més llum sobre l'escriptor dels dos manuscrits esmentats; puix, fol. 1-3, hi ha una lletra de Johannes de Silvis, decanus ecclesiae sancti agricoli (sic) avinionis encreçada al abat y convent Monasterri sancti Benedicti de Bagiis, ab la data: Datum et actum avinione in domo habitacionis nostre anno 1380, la qual tracta primerament dels estudis en Avinyó en general, y després pondera: "Venerabilis et Religiosus Vir Frater Guilermus de Col de Canes monachus et Camernarius monasterri Supradicti sancti Benedicti de Bagiis in prephato studio avinionensi in iure canonico continue insistens.. qui a mense octobris anni domini MCCCLXXVII [1377] proxime preteriti citra in eodem studio continue  studuit et ceteros actus qui per veros studentes fieri debent exercuit". Llegím, donchs, açí, una especie de certificat acadèmich que s'extengué al aplicat religiós, y podèm tenir per segur que no era una cosa isolada la exportació de material literari aquí documentat procedent del famòs centre d'estudis [Avinyó] envers Catalunya"[7].

Beer ja s’havia queixat unes línies abans en el seu treball de:

"Era d'esperar que Isidoro Carini, qui en 1882 resseguí per encàrrech oficial los arxius y biblioteques espanyoles, hauria omplert les llacunes que havèm deixat assenyalades. No obstant un se trova enganyat en aquest esperança; l'informe de Carini: "Gli Archivi e le Biblioteche di Spagna", Palermo, 1884, s.[8] útil per lo coneixement de moltes coleccions de manuscrits d'Espanya, en deixa casi completament a les fosques precisament a Ripoll. ... Les noves [d'Isidoro Carini] del tot incompletes sobre'ls manuscrits, ... en l'exemplar de la Vita solitaria Petrarcas són descuidades les circumstancies de la formació de la copia, circunstancias importants per Carini y comunicades ja per Amat y Corminas, etc., etc."[9].

Les mancances dels bibliòfils italians eren completades pel fet que, com deia Beer:

"També és significativa una observació de A[rturo] Farinelli en los seus "Studie Sulla fortuna del Petrarca in Ispagna nel Quattorcento" (Giornale stor. delle letter. ital., XLIV, 297-350)[10]. Estudiant sobre l'exemplar manuscrit, esmentat més amunt, de la Vita solitaria del Petrarca, fonamentat en les indicacions aportades per Corminas, anota (lloch. cit., 303, nota 3)[11]: "dovrebbe trovarsi all'Arch. gener. de la Corona de Aragón proveniente da Ripoll. Io ne chiesi invano notizia á miei amici di Catalogna". L'exemplar existeix, no certament sots lo nombre (106[12]) citat per Corminas, sinó sots lo Nr. 104 dels Rivipullenses, del qual ja tindràm ocasió d'ocuparnos"[13].

Les queixes i aclaracions de Beer varen tenir efecte sobre Arturo Farinelli, que es va fer ressò de la indicació del erudit austríac: "...e al compianto R. Beer, che me lo descrisse in una sua missiva (Si deva il saggio del Beer, Die Handschriften des Klosters Santa Maria de Ripoll, II, 88). Nel 1377 il Coll de Canes si trovava ad Avignone per apprendervi diritto canonico"[14].

Cal assenyalar que aquesta atenció sobre l'obra de Guillem de Colldecanes i la seva còpia de Petrarca, que Beer i el catàleg de García Vilada, de l’any 1915, havien acuradament mencionat, no va incidir encara en els estudiosos catalans.

Hi ha exemples significatius. El primer dels estudiosos catalans sobre l'arribada de l'humanisme a Catalunya, Antoni Rubió i Lluch, ni en el seu discurs de 1889 sobre "El renacimiento clásico en la literatura catalana" ni en el seu article de 1917-1918, "Joan I humanista i el primer període de l'humanisme català", no menciona el nom de Colldecanes i la seva còpia de Petrarca[15].

Aquesta obra continua absent de la història literària catalana durant el període republicà dels anys trenta malgrat que l'any 1931 Ferran Valls i Taberner publicà la còpia del catàleg ripollès d’Olzinelles-Bofarull de l'any 1822, on queda constància de l’existència de les obres de Colldecanes.

Mostra d'aquesta persistent i constant desconsideració, a pesar de l’existència de documentació, n'és que en el llibre de l’any 1934 de Martí de Riquer, L'Humanisme català (1388-1494), no hi hagi tampoc cap al·lusió a la còpia de Petrarca de Colldecanes.

La primera menció a la còpia de Petrarca de Colldecanes la trobem l'any 1936 en el text de l'estudiós català Ramon d'Alós-Moner, en el seu article sobre "Flors de Petrarca de remeys de Cascuna fortuna". Una referència, però, que valora sols que la còpia de Colldecanes no fos una traducció: "Tampoc sabem que arribés a traduir-se el L. de vita solitaria que Guillem de Coll de Canes, prior de Panissars, va transcriure en la solitud del claustre cap a finals del segle XIV[16]"[17].

Jordi Rubió i Balaguer, en el seu article “Sobre els orígens de l’humanisme a Catalunya”[18] de l’any 1947 no esmenta tampoc la còpia de Petrarca de Colldecanes.

Caldrà esperar fins 1959 per trobar una nova menció. En el pròleg de Martín de Riquer a l'obra Obras de Bernat Metge, en una nota a peu de pàgina relacionada amb la carta de Pere de Pont [de 1386 0 1387], la primera menció de Petrarca en la cultura catalana, apareix com a precursor, donant poca importància a la còpia de Colldecanes de l'obra de Petrarca: "…esta obra [De vita solitaria] alcanzó muy pronta difusión en Cataluña, pues en el Archivo de la Corona de Aragón existe una copia del texto latino del De vita solitaria hecha a finales del siglo XIV", mencionant-se el treball i citació anterior, de Alòs-Moner[19]. Posteriorment, Martí de Riquer ha fet altres valoracions, en la mateixa línia: "...se ha repetido numerosas veces que la Història de Valter i Griselda es la primera muestra de petrasquismo en España. Convendría matizar esta afirmación: dejando aparte el hecho anecdòtico de que en 1377 Guillem de Coll de Canes había hecho una copia del De vita solitaria del gran humanista italiano,…”[20].

Cal parar una mica d’atenció sobre la carta de Pere de Pont, que Martí de Riquer va presentar per primera vegada en el pròleg a les Obras de Bernat Metge:

"En el año 1386, o en el de 1387, un poco antes, por tanto, de la fecha que se suele dar al Valter e Griselda [que ell data el 1388], otro catalán escribía palabras muy semejantes sobre Petrarca [a les que inicien l'epístola de Bernat Metge a Isabel de Guimerà]. Se trata de Pere de Pont, quien dirigiéndose en una epísola a su maestro Luis Carbonell, secretario del obispo de Gerona, decía: Ad illa que de Francisco Patr(i)archae queritis respon(den)do quod fuit digne laureatus poeta, et maxima habetur reputatione hicque multorum librorum, volumina compilavit, et inter ceteros reputo meliores librorum Rerum Senilium et de Vita Solitaria per eum compilatum in qidam emore prope Vuceriam, Saleritane diocesis. Estas palabras constituyen, evidentemente, la más temprana manifestación de fervor a Petrarca en las letras hispánicas, en lengua latina; y las de Bernat Metge en la epístola del Valter e Griselda, la más temprana en lengua romance. Pere de Pont era en 1386 escribano del Rey, más adelante lo hallamos firmando al pie de cartas de Juan I y de Martín el Humano en momentos en que junto a estos reyes se encuentra Bernat Metge, y se interesa en asuntos referentes a libros. Pere de Pont había estado en la corte de Nápoles, donde sin duda alguna había conocido las obras latinas de Petrarca, y obsérvese que creía, equivocadamente, que el tratado De vita solitaria lo había escrito en Nocera. Pero también menciona el conjunto de cartas de Petrarca Rerum senilium, en cuyo libro XVII, epístola tercera, se encuentra como hemos visto el Griseldis, texto latino sobre el que se basó Bernat Metge para traducir su Valter e Griselda. Cabe sospechar que Bernat Metge tuviera acceso al libro de Rerum senilium  gracias a Pere de Pont; pero aun prescidiendo de esa hipótesis, las palabras de ése antes transcritas demuestran que el conocimiento de Petrarca llegó a Cataluña desde Nápoles y, sobre todo, que el ambiente que por vez primera acogió y admiró al gran escritor renacentista fué el de la Cancillería: dos escribanos de Juan I, Pere de Pont y Bernat Metge, son en España los primeros en entusiasmarse con quien fuit laureatus poeta, o sea "Patrarcha, poetat laureat"[21].

Estem davant una mostra molt clara de l'escassa fortuna i valoració que va patir la còpia de Petrarca realitzada per Colldecanes: com que no era una traducció al català (Alòs-Moner), mereix una atenció menor, i resulta un fet qualificat d’anecdòtic (Martí de Riquer) davant del valor de l’obra i personalitat de Bernat Metge. Però sobretot se li atorga una datació que farà fortuna (“finales del siglo XIV” o 1377), que convertia el document en la primera referència que relacionava Catalunya i Petrarca, quasi deu anys anterior a la carta de Pere de Pont. 

Això succeeix mentre l'any 1969 Martínez Díez publicà els catàlegs dels fons ripollesos anomenats de Marca i Ribas, on molt clarament s’indiquen elements dels diferents manuscrits de Colldecanes.

La datació errònia introduïda per Riquer es consolida. Miquel Batllori [MBM, Miquel Batllori], a l'entrada "Humanisme" del Diccionari de la literatura catalana (1979) diu: "Hom ha remarcat encertadament que, pel que fa a les traduccions, també el Petrarca moralista interessà més que no pas el Petrarca poeta: el De uita solitaria era copiat, ja el 1377, per un estudiant català a Avinyó, quan [Juan Fernández de] Heredia hi habitava"[22]. El jesuïta Miquel Batllori incideix en aquesta formulació i en els seus conceptes en diferents obres[23], fixant reiteradament la data de 1377 a la còpia de Colldecanes[24].

Fa uns anys, l'any 1983, Lola Badia i Xavier Lamuela, en el seu pròleg al llibre Obra completa de Bernat Metge, on precisen que realitzen una "refosa de l'estudi sobre la vida i obra de Bernat Metge publicat per Martí de Riquer", diuen, negligint les datacions existents de la còpia de Colldecanes de l'obra de Petrarca que "L'única menció de Petrarca al sud dels Pirineus anterior a la nostra traducció de la Griselda, és una carta que l'escrivà reial Pere de Pont va enviar des de Barcelona al seu mestre Lluís Carbonell, l'any 1386, tot glossant la fama que tenien a Itàlia els llibres del capdavanter de l'humanisme"[25]. No citen, doncs, l'obra de Colldecanes ni la datació reiteradament esmentada fins aleshores.

Més recentment, Giuseppe Tavani diu que "cal recordar que aquí, a la fi dels Trescents -és a dir, poc anys desprès de la carta esmentada [carta de Pere de Pont]- fou feta una transcripció integral del text del De Vita solitaria en un còdex  que es conserva a l'Arxiu de la Corona d'Aragó[26]"[27]. La datació que fa Tavani de la còpia de Petrarca feta per Colldecanes és curiosa ja que, com hem vist, tothom dóna per bona la data de 1377, i la carta de Pont és posterior, concretament, de 1386, però Tavani la qualifica com feta "pocs anys desprès".

Tavani però fa una interessant aportació al deduir que "Bernat Metge ja havia adquirit una certa familiaritat amb el Petrarca llatí: no tan sols amb les Senilles, sinó també amb el De Vita solitaria, l'altra obra petrarquiana citada per Pere de Pont a la seva carta a Lluís Carbonell, i que havia arribat sens dubte a Catalunya, com ho demostra l'existència d'una còpia d'aquesta, transcrita a Barcelona en el mateix final de segle i conservada a l'Arxiu de la Corona d'Aragó"[28].

Així ha estat esmentada i valorada fins ara la còpia manuscrita ripollesa de Guillem de Colldecanes de l’obra De vita solitaria de Francesco Petrarca a la història literària i a la introducció de l’Humanisme renaixentista a Catalunya.

Tres aclaracions

Mitjançant les dades aportades i sobre la base de les menciones realitzades cal fer aclaracions sobre tres aspectes diferents: la datació de l’obra, retardant-la més de quinze anys; una descripció de la còpia, que té elements molt interessants; i, finalment, tractar la valoració de la còpia de Colldecanes de l’obra de Petrarca.

Una nova datació de l’obra, d’entre 1394 i 1397

Si es para atenció en els diferents documents de Colldecanes existents en els catàlegs del fons de manuscrits del monestir de Ripoll (veure Annex), es pot veure com s’han utilitzant dates externes a la mateixa còpia de Petrarca per datar l’obra. S’ha datat la còpia de Petrarca (manuscrit 104) utilitzant les dates subministrades per dos altres documents de Colldecanes (manuscrits 16 i 167).

Per datar una obra sempre cal recórrer primer a les que subministra el mateix llibre, donant primacia a les informacions més directes, i sols quan aquesta no ens forneix dels elements necessaris, cal cercar altres suports documentals. En el nostre cas, el datar el manuscrit 104 mitjançant les dades aportades pels manuscrits 16 i 167, resulta un atreviment insostenible ja que els detalls que s’indiquen en ells son especialment dispars.

En els manuscrits 16 i 167 resta clar que Colldecanes era cap el 1377 monjo de Sant Benet de Bages. En això coincideixen suficientment els catàlegs ripollesos recollits a l’annex, quan ens diuen que a la signatura consta fratrem Guillelmum de Coll de Canes, monachum[29] o Camerarium[30] o cancellarium[31] de Sancti Benedicti de Bagiis, en el cas del manuscrit 16 i quan al manuscrit 167 s’esmenta molt clarament que el document, la carta de Juan de Silvas va dirigida “al Monasterio de Bages”[32] o com diu García Villada: “an Abt und Konrent [adreçada a l’abat [und Korent [convent?]] sancti Benedicti de Bagiis gerichtet über [sobre, al respecte de] Col de Canes camerarius supradicti monasteri[33].

En canvi a la còpia de Petrarca (manuscrit 104), Colldecanes signa clarament: Scriptus per fratrum Guillelmum de Colldecanes, priorem de Panissas, litigantem prioratum de Maguella, quem pacifice possidere in brevi sperat misericordia Dei ipsum iuvante. Un dels catàlegs, el de Ribas de 1800, esmenta que “Vita solitaria edita per Franciscum Petrarcha, et scripta per fratrum Guillelmum de Colldecanes, monachum Rivipulli[34] [35]. Com diu un altre catàleg, Colldecanes realitza aquesta còpia quan era prior de la possessió de Panissars “dependiente del Monasterio de Ripoll” [36].

Darrera pàgina de la còpia ripollesa de De vita solitaria de Francesco Petrarca (Barcelona, ACA) amb la signatura final del copista.

Un anàlisi de les dades biogràfiques conegudes de Guillem de Colldecanes (~1377-~14427) ens ajuda a concretar la datació de la còpia de Petrarca i fer un retrat d'una carrera eclesiàstica ben notable.

Guillem de Colldecanes fou  monjo cambrer de Sant Benet de Bages, a l'entorn de 1377, quan va estudiar disciplines jurídiques a la universitat d’Avinyó. Que Colldecanes estudiés a la seu papal francesa no ens ha d'estranyar, ja que aleshores la ciutat provençal era també una acreditada universitat[37]. Sabem que el savi Ramon de Savarrés (abat de Ripoll entre 1362 i el 10 de setembre de 1380), també havia estudiat a Avinyó cap l'any 1343[38].

A partir de 1380, la vida del monjo Guillem de Colldecanes ens és relativament desconeguda durant setze anys. Sols sabem que Colldecanes fou prior comendatari del priorat ripollès de Santa Maria del coll de Panissars, l'any 1398. Es possible que amb anterioritat a aquesta data exercís ja aquest càrrec ja que l'anterior prior de Panissars documentat es Poncio Ventós, l'any 1371. Per les dades que tenim podria haver estat prior de Panissars des de 1380 (quan rep la congrua avinyonenca i encara es monjo de Sant Benet de Bages) fins l'any 1401, on ja trobem documentat a Bernardo Maney, monjo de Ripoll, com a responsable de Panissars[39]. És durant aquest ampli espai de temps bastant imprecís quan Colldecanes còpia l’obra de Petrarca.

Però la signatura de la còpia de Petrarca de Colldecanes especifica, a més, "litigantem prioratum de Maguella, quem pacifice possidere in brevi sperat misericordia Dei ipsum iuvante. Quin era aquest prioratum de Maguella[40] mencionat a la signatura?

En la introducció de Francesc Xavier Altés i Aguiló a l'obra Annals de Montserrat (1258-1485) de Benet Ribas i Calaf[41] s'explica amb detall l'origen d'aquest prioratum de Maguella: "L'any 1350 es posà en execució una clàusula del testament del cavaller valencià Ponç de Vilaragut, per la qual, en cas de morir la seva filla única en edat pupil·lar, hom instituís en el lloc de Mauella (Mahuella o Maguella) [al municipi valencià d'Albalat dels Sorells, a l'Horta, al costat de la ciutat de València] un priorat subjecte al de Santa Maria de Montserrat. Hom hi construiria una església dedicada perpètuament a sant Benet; i si les rendes del patrimoni eren suficients, al prior i al seu soci hom els podria adjuntar algun altre monjo. La provisió prioral quedava reservada al prior de Montserrat, a qui anualment hom trametria una mostra dels fruits agrícoles"[42].

Segons les informacions, aquest priorat montserratí a València no va tenir: "…durant la seixantena d'anys que depengué de Montserrat, altre personal monàstic que el prior titular i el seu soci; i que el càrrec prioral fou reservat als graus complementaris del sistema beneficial, tant per part del monestir de Ripoll com per part de la cúria papal”[43].

Però la data que ens interessa és que: "...a les darreries de l'any 1396 i inicis de 1397, el monarca i la seva muller [Joan I i Violant de Bar] insistiren davant el papa avinyonès Benet XIII [elegit el 28 de setembre i investit el 31 d'octubre de 1394] a fi que el cardenal Jean de Murol[44] resignés els seus drets sobre el priorat de Mauella i que així fra Guillem de Colldecanes, que n'havia estat proveït pel papa, pogués obtenir-ne la possessió pacífica. Ho demanaren també al mateix cardenal tot retraient-li la voluntat del fundador, Ponç de Vilaragut. Més encara, a part de l'escàndol que se'n seguia, si hom no posava fi a la situació de deixadesa en què es trobaven els edificis del priorat”[45].

Així, "...a les darreries de l'any 1396 i inicis de 1397", segons el document reial dipositat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, Guillem de Colldecanes era litigant per prendre possessió del priorat de Mauella. Era ja aleshores prior de Panissars? Molt segurament, encara que la documentació no ens ho indica.

La menció que "...n'havia estat proveït pel papa...", podria indicar que el càrrec de prior de Mauella li havia estat ofert al monjo ripollès per Benet XIII, el nou Papa, d'origen aragonès, des de la data de la seva presa de possessió? Una resposta positiva a la pregunta ens permet ampliar les pretensions dels monjo ripollès sobre el priorat de Mauella, a partir de la data de la proclamació del papa aragonès, la tardor de 1394.

Sembla, però, que la possessió del priorat de Maguella per part de Guillem de Colldecanes no fou efectiva o ho fou per poc temps. Segons Altés: "Sis mesos després, el juny de 1397 el rei s'adreçava novament al papa i al cardenal, instant-los a no retardar més la provisió del priorat de Mauella, ara, en la persona de fra Marc de Vilalba monjo i sagristà major de Ripoll[46]. La petició fou desatesa"[47].

A pesar de la situació poc galdosa i conflictiva del priorat de Maguella, sembla que Colldecanes valorava molt la possessió de Mahuella. En deixa constància a la còpia de Petrarca: …quem pacifice possidere in brevi sperat misericordia Dei ipsum iuvante.

Amb aquestes dades podem datar la còpia de Petrarca de Colldecanes, quan era prior de Panissars i litigantem prioratum de Maguella, en el lapse de temps que hi ha entre la tardor de 1394 (proclamació de Benet XIII) i juny de 1397, una trentena de mesos (quasi tres anys). I, fins hi tot, mostrant-nos molt rigorosos en la crítica de les dates, podríem escurçar-les encara més. Amb tot, mitjançant aquestes informacions podem esmenar la data de 1377 fins ara associada a la còpia ripollesa de Petrarca.

Tot i la nova datació de la còpia de Petrarca de Colldecanes, entre la tardor de 1394 i juny de 1397, fent retrocedir l’obra ripollesa més de disset anys sobre les dades fins ara utilitzades, continuem davant una de les primeres mostres de l’influencia de Petrarca a Catalunya, sols precedida per la carta de Pere de Pont, de l'any 1386, i la traducció de Bernat Metge del Valter e Griselda, de l'any 1388.

A continuació d'aquest frustrat intent d’aconseguir el càrrec de prior de Mauella, tenim un segon llarg període de manca de dades sobre la vida de Colldecanes, entre 1397 i 1411, on ja consta com paborde ripollès de Palau (entre 1411-1427). La següent data coneguda és quan actua com a prior i vicari general de l’abat ripollès Dalmau de Cartellà, l’any 1416. Pladevall, en la seva relació de pabordes de Palau, el col·loca també com a monjo sagristà de Ripoll[48]. L'esmena és congruent ja que el càrrec de monjo sagristà tenia molt més nivell i dotació econòmica que el de paborde de Palau.

Cal creure que Guillem de Colldecanes va morir cap la dècada de 1430 a Ripoll, encara que no tenim cap document que certifiqui el fet.

La carrera eclesiàstica de Guillem de Colldecanes al monestir de Ripoll transcorregué, doncs, sota el govern d’un grup de grans abats d’aquest monestir, en l’etapa gòtica, d'un autèntic esplendor monàstic: l’abat Ramon de Savarrés, va comprar la baronia de La Guàrdia (31 d'octubre de 1363), la més importat possessió ripollesa des d'aleshores, al rei Pere III el Cerimoniós; l'abat Galceran de Besora i de Cartellà (3 de febrer de 1381-desembre de 1383), va continuar la construcció del claustre, iniciat per Ramon de Berga a finals del segle XII, i anteriorment havia estat monjo almoiner de Ripoll i 6è. president de la Generalitat de Catalunya l'any 1379; l’abat Ramon de Descatllar i de Palasol (24 de desembre de 1383-24 de setembre de 1408), va iniciar el seu mandat amb la oposició del Rei Pere, que va imposar com abat a Pere de Batet, però que posteriorment fou bisbe d'Elna (1408) i de Girona (1408-1415), un ferm partidari de l'antipapa Benet XIII, el papa Luna; l’abat Marc de Villalba (25 de setembre de 1408-1409) va regir posteriorment els destins del independitzat monestir de Montserrat (1410), fins aleshores priorat ripollès; de l’abat de Ripoll Berenguer de Rajadell i de Boixadors (1409-1410) i, finalment, el ja esmentat Dalmau de Cartellà i Despou (31 d'octubre de 1410-1 de desembre de 1439), va dirigir la ràpida reconstrucció del monestir després de la devastació del terratrèmol de la Candelera (3 de febrer de 1428)[49].

Una còpia d’un dels primers originals de Petrarca

La còpia del De vita solitaria de Francesco Petrarca que va fer el monjo ripollès Guillem de Colldecanes, com hem vist, ha estat relativament coneguda i citada, però un anàlisi del seu contingut ens ofereix característiques interessants, fins ara no mencionades, amb mancances molt significatives que la posen en relació amb els debats sobre els manuscrits de l’obra de Petrarca[50].

Abans d’adinsar-nos en la còpia ripollesa de Petrarca cal tenir una primera informació de la gènesi de l’obra De Vita solitaria de Francesco Petrarca, que constitueix una de les seves obres morals més característiques i que va obtenir molt ràpidament un gran èxit. Com ja s’ha dit, aquest tipus d'obres morals varen ser ràpidament molt lloades a l'època.

L'estudiós Ugo Dotti precisa com va anar gestant-se l'obra de Petrarca: "A Valchiusa [llogaret situat al costat d'Avinyó], nella quaresima del 1346 -in quell'anno il giorno di Pasqua cadde il 16 aprile- Petrarca compose uno deu suoi libri più noti, il De vita solitaria[51]. Una prima stesura dell'opera dovette esser pronta assai per tempo e Petrarca la dedicò a Philippe De Cabassole che quindici giorni era rimasto con lui a Valchiusa[52] e che, almeno in parte, discusse con Francesco i temi del lavoro[53]”[54].

Segons Carlos Yarza, "el trabajo de corrección, no obstante, se prolongó largos años, hasta el punto de que Petrarca no lo dio por acabado hasta 1356. Aún esperó otros diez años para mandarle copia a Felipe de Cabassoles, a quien estaba dedicado y que en 1366, de obispo de Cavaillon, se había convertido ya en Patriarca de Jerusalén"[55].

Però el llibre no era encara complert en l’extensió que té avui. Com explica Dotti: 

“Una delle aggiunte più tarde è constituita dal cosiddetto <<suplemento romuldiano>>, che fa parte dell'ottavo capitolo del II libro e che risale al 1371. Petrarca stesso, in sua lettera del 1372[56] -la Sen. XVI, 3- racconta che il priore dell'eremo di Camaldoli, Giovanni Abbarbagliati, avendo visto a Venezia presso un amico comune una copia del libro, si era dispiaciuto di non avervi trovato il fondatore del propio ordine e che pertanto, dopo aver visitato apposta il Petrarca a Arquà, gli aveva inviato una vita del santo perché ne traesse il nuovo capitolo da aggiungere. Oltre alla biografia di san Romualdo, che nel Vat. lat. 3357 è aggiunta su un foglio a parte"[57].

En De vita solitaria, Petrarca, "menoscaba continuamente la vanidad de involucrarse en la vida de acción y lamenta el tiempo perdido en ella a expensas de sus estudios". Es manifesta així una de les seves personalitats, contraposada a la seva activitat d'home polític lligat a la política italiana i imperial: "Efectivamente, la alabanza concomitante a la vida solitaria, con sus virtudes y beneficios, comparada con las penalidades de la vida en sociedad (y muy especialment en Aviñon) habría de convertirse en uno de sus tópicos más prolíficos"[58].

Estem, en el cas del De vita solitaria, davant d'un compendi de vides religioses exemplars molt personal. El llibre de Petrarca De vita solitaria està dividit en dos parts o llibres: "El primer libro explora sistemáticamente las ventajas de retirarse al campo en busca de la soledad; libertad, serenidad, tranquilidad de mente y de cuerpo para el estudio y el desarrollo espiritual, junto con las bellezas del paisaje natural y la ausencia de todos los incovenientes de la vida social y urbana; el segundo y el tercero comentan innumerables figuras del pasado, desde Adán y Abraham hasta los filósofos, poetas y hombres de estado de la antigüedad, que habían saboreado los goces de la soledad y cosechado sus beneficios"[59].

Cal afegir que De vita solitaria de Petrarca és un llibre molt proper a un altre llibre seu, De otio religioso, "tanto por la intención como por la cronología"[60]. L'obra De otio religioso iniciada l'any 1347, "como corolario de una visita a la cartuja de Montrieux, donde había profesado Gerardo, el hermano de Petrarca", fou també reelaborada i ampliada posteriorment, entre 1353 i 1361[61].

Tenint com a base les explicacions anteriors, l’anàlisi de la còpia ripollesa de l’obra de Petrarca dipositada avui a l'Arxiu de la Corona d'Aragó ens fa avinent algunes característiques rellevants que cal detallar[62].

El llom del volum manuscrit es titula Liber Vitae solitaria, però la còpia d’aquesta obra de Petrarca és precedida per Gregorius, de laude psalmorum, o com diu el llistat de Marca, un Guillelmus de Mandagoto de electionibus et eorum processibus ordinandis. A continuació d’aquest text, a partir de la pàgina 6r[evers], sense cap encapçalament o títol, s’inicia la còpia de Colldecanes de l'obra de Petrarca.

Una comparació de còpia de Petrarca feta pel monjo ripollès amb l'edició més antiga i apte a la que hem tingut accés, la de Basilea de 1581[63], ens col·loca davant un seguit d'evidències significatives.

Una característica és que la còpia de l'obra de Petrarca de Colldecanes no recull la dedicatòria Franciscus Petrarcha Philippo Hierosolymarum patriarchae[64] datada a Venetiis VIII. Idus Iunias[65], ni cap menció a l’amic bisbe, ja que comença directament, sense cap títol, amb les paraules que encapçalen el Prefaci de l'edició de Basilea de 1581: "Paucos homines novi...(Pocs homes vaig conèixer…)”[66].

La còpia de Colldecanes deixa a l’inici de cada capítol o apartat, un espai per una caplletra, indicada  en lletra petita, però no hi ha cap títol de capítol. Aquests espais per les caplletres formalitzen un total de 32 blocs de text o apartats pel llibre primer, i 51 pel llibre segon, separats per la indicació Francischi petrarce laureti vite solidatie explicit liber I…[67], amb un total de 132 pàgines, des del 6 revers fins el 66 revers de la còpia conservada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

És evident que la còpia de Colldecanes té dividit el llibre seguint unes pautes molt diferents a les edicions impreses. El llibre I de De vita solitaria en la còpia de Colldecanes té 32 apartats quan l'edició de Basilea de 1581 es divideix en 36 capítols. En el cas del llibre II la diferència s'eixampla, ja que la còpia de Colldecanes està dividida en 51 apartats i l'edició de Basilea en 64 capítols.

Una altra diferència molt important és que la còpia de Colldecanes no recull l'anomenat suplemento romuldiano. En l'edició de Basilea de 1581 aquest suplement, titulat De solitudine Romualdi, constitueix el capítol 16 de la secció tercera del llibre II [2.3.16][68]. Ja hem explicat com aquest suplemento romuldiano fou afegit per Petrarca a l’obra iniciada el 1346 cap l’any 1371. En la còpia ripollesa passem d’un apartat 2.23, que correspon al capítol 15 de la secció tercera del llibre segon de l’edició de Basilea de 1581, titulat De solitudine Carlomani, a un apartat 2.24 que es correspon al capítol 17 de la secció tercera del llibre segon, titulat De solitudine Petri Damiani[69].

Aquestes característiques de la còpia de Colldecanes de l’obra de Petrarca, mancat del suplemento romuldiano, ens col·loca davant un manuscrit primari, molt interessant i ens planteja quin fou l'original sobre el que Colldecanes va realitzar la còpia.

Una primera recerca del possible original de la còpia de Colldecanes ens remet als manuscrits petraquistes dels arxius italians. D'entrada, el celebrat manuscrit Vat. 3357 no sembla factible que fos l’original sobre el que el monjo ripollès fes la còpia ja que aquest té la dedicatòria a Philippum Vacallicensem i compte amb el suplemento romuldinao.

Resta, en un primer anàlisi, com a original més possible o parent més proper de la còpia de Guillem de Colldecanes, el manuscrit del Fons Barberiniano dels arxius Vaticans 2110, on no hi ha menció a la dedicatòria de l'obra ni el suplemento romuldiano[70].

Caldria també dir quelcom sobre el lloc on fou copiada aquesta obra de Petrarca pel monjo ripollès. Com hem vist, fins ara s’ha donat com un fet que Colldecanes va copiar l'obra de Petrarca quan estudiava a Avinyó el 1377. La modificació de la data de la còpia fa que aquesta possibilitat resti present, donades les relacions que Colldecanes, Ripoll i Catalunya tenien a la Cort papal, especialment en el anys 1394-1397, però sense confirmació[71].

Algunes notes a les valoracions sobre la còpia ripollesa de Petrarca

La còpia de l’obra de Francesc Petrarca, feta pel monjo ripollès Guillem de Colldecanes ha estat objecte de valoracions que mereixen unes notes.

Malgrat el canvi de datació que hem efectuat, fent retrocedir una quinzena d’anys la còpia (entre la tardor de 1394 i juny de 1397), estem davant d'una de les mostres més primerenques del contacte de la cultura catalana amb els ambients humanistes italians, sols precedida per la carta de Pere de Pont (1386) o la traducció de Bernat Metge del Valter i Griselda (1388). Cal destacar que Pere de Pont destaca precisament l’obra De vita solitaria en la seva carta.

Però a pesar d’aquesta situació, els estudiosos de l'Humanisme a Catalunya han valorat molt poc la còpia de l'obra de Petrarca feta pel monjo ripollès, com hem mostrat. Alós-Moner en destaca que no fos una traducció al català i un allunyament del món i dels ambients culturals i polítics més influents. “Fet anecdòtic” en diu Martí de Riquer. En canvi, Batllori destaca el fet que fos una còpia sencera d’una de les obres morals de Petrarca, que obtingueren a l’època molt ràpidament predicament arreu.

La valoració que fa Alòs-Moner de que la còpia ripollesa de Petrarca no fos una traducció al català no resulta justificada. Una traducció en aquells anys, en una etapa d'èlits culturals molt localitzades, quan en els ambients polítics i intel·lectuals, per exemple en la cancelleria catalana[72], les llengües emprades a finals del segle XIV eren el llatí, l'italià o el català, no és un valor significatiu el fet que no fos una traducció al català. En tot cas la llengua més prestigiosa era el llatí i Petrarca serà valorat pel domini que té del llatí clàssic, més que per les seves obres italianes.

Una altre consideració és la que judica que la còpia de Colldecanes fou feta en la solitud del claustre. Alòs-Moner, judica que el monjo ripollès "...va transcriure en la solitud del claustre"[73] l’obra de Petrarca. Es qüestiona, sense gaire fonament, el seu efecte difusor i propagandístic.

El fet que la còpia sigui obra d’un monjo, pot haver estat una de les causes de la manca de valoració enfront de les figures més renaixentistes (homes de govern i burgesos, creadors i literats), per exemple, Bernat Metge. Un Bernat Metge que donarà a la llum la primera de les obres genuïnament renaixentista catalana, Lo Somni (1399). Però la mateixa consideració podríem fer de l'obra de Juan Fernández de Heredia, un templer i per tant un representant de la vella estructura medieval.

L’existència d’una còpia de Petrarca en un monestir pirinenc, allunyat de la cort barcelonina, ha induït també a minusvalorar el treball de Colldecanes. Però s’oblida que aleshores el monestir de Santa Maria de Ripoll era un important centre religiós, amb una gran presència a la vida política i intel·lectual catalana i que comptava amb una biblioteca molt valuosa. En tot cas ens demostra un cert coneixement de la cultura del moment. La seva adscripció a un monestir amb molta influència fa que no podem menystenir la seva influència difusora, malgrat el seu caràcter manuscrit. Cal tenir present que estem encara lluny de la democratització de la lectura que provocà la impremta i que per tant la difusió d'una obra era sempre a base de còpies personals manuscrites.

Cal valorar l’esforç realitzat per Colldecanes, que va necessitar cercar l’original, segurament lluny del país, i la valoració que en fa, que el força a fer-ne una còpia. Còpia una obra citada en la carta de Pere de Pont, una obra moralista aleshores molt apreciades. I còpia De vita solitaria i no De otio religioso, una obra que podríem considerar més propera a un monjo. Ja s’ha remarcat que no és pas estrany que sigui aquesta obra moralista de Petrarca, De vita solitaria, una de les primeres conegudes i introduïdes a Catalunya. La còpia feta per Colldecanes s’emmarca, doncs, en un marc que ens recorda la labor dels copistes medievals, però amb intencionalitats i elements nous, i en la tendència dominant de difusió d’un cert tipus d’obres morals, amb una destacada sintonia amb l’època. Estem davant una actitud que s’allunya d’una transcripció en la soledat del claustre.

S'ha valorat, com hem vist, la primera menció catalana de Petrarca a la carta de Pere de Pont, a pesar de les informacions errònies que conté, i la traducció al català d'un fragment d’un conte de Boccacio, traduït al llatí per Petrarca i traduït alhora al català per part de Bernat Metge en una carta personal dirigida a una dama, però no una feina de més abast com és la difusió completa d'una obra fonamental, molt preuada aleshores, com fa Guillem de Colldecanes d’un dels grans títols de Petrarca.

Estem en un mateix nivell, en les primeres relacions entre Catalunya i un dels grans personatges del primer Humanisme. Cadascuna de les actuacions mereix un relleu especial, ja que forma part d’un procés complex i global. Però cal equilibrar el judici. Com diu Rubió i Lluch, estem segurament davant davant d’una situació on "el petrarquisme havia invadit no solament la cort dels amadors de la gentilesa, sinó les severes cel·les del claustres"[74].

Concloent, malgrat l’esmena a la datació de la còpia de Petrarca feta per Colldecanes, que podem datar entre la tardor de 1394 i juny de 1397, estem davant d’una de les primeres relacions del món cultural català amb l'Humanisme i Petrarca. Guillem de Colldecanes és la tercera relació, datable i plena de significat i potència, pel caràcter, valor i volum de la còpia, entre Catalunya i el naixent Humanisme renaixentista.

Heus aquí, doncs, davant una mostra de l’estret contacte del monestir de Ripoll amb els ambients intel·lectuals de l'època i que desmenteix, en part, la pretesa decadència cultural del monestir de Ripoll a partir del segle XI. Guillem de Colldecanes fou un dels introductors del Humanisme trescentista italià a Catalunya per la seva feina de primer transcriptor d’una de les grans obres de Francesco Petrarca.

Ripoll, 1993-2003.

[1]).- Félix Torres Amat: Memorias para ayudar a formar un Diccionario crítico de los escritores catalanes (1836). Pàg.: 183.

[2]).- Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo-americana. Volum 14. Pàg.: 471.

[3]).- Joan Corminas: Suplemento al Diccionario crítico de los escritores catalanes (1849). Pàgs.: 302-303. Com veurem la indicació que aquest manuscrit era el número 109 (una dada incorrecta ja que sempre ha constat com manuscrit 104 als fons Manuscrit Ripoll de l’Arxiu de la Corona d’Aragó) va provocar un cert desconcert entre alguns estudiosos italians de l'obra de Petrarca.

[4]).- Isidoro Carini: Gli Archivi e le biblioteche di Spagna in rapporto alla storia d'Italia in generale e di Sicilia in particolare (1884). Pàg.: 33.

[5]).- Arturo Farinelli: "Sulla fortuna del Petrarca in Spagna nel Quatrocento" i fou editada pel Giornale storico della letteratura italiana. Volum XLIV (1904). Pàgs.: 297-350. La referència al manuscrit ripollès es troba a la nota 3 de la pàgina 303.

[6]).- Nota de Beer: Sobre'l particular v. Farinelli en lo Giornale della letteratura italiana, 1097. 175, not. 3.

[7]).- Rudolf Beer: "Los manuscrits del monestir de Santa María de Ripoll" a Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona. Anys IX-X. Números 36-40. Octubre-diciembre de 1909/octubre-diciembre 1910 [Año IX. Número 36. Octubre-diciembre de 1909. Pàgs.: 137-170. Año X. Número 37. Enero-marzo 1910. Pàgs.: 230-278. Año X. Número 38. Marzo-junio 1910. Pàgs.: 299-320. Año X. Número 39. Julio-septiembre 1910. Pàgs.: 329-365. Año X. Número 40. Octubre-diciembre 1910. Pàgs.: 492-520]. Es tracta de la traducció catalana de Pere Barnils i Giol de l'obra “Die handschriften des klosters Santa Maria de Ripoll”, publicada a Sitzungsberichte der Kais. Akademie der Wissenschaften in Wien, philosophisch-historische Klasse; 155. Band, 3. Abhandlung und 158. Band, 2. Abhandlung. Wien, 1907-1908. La cita es extreta de la traducció catalana, que a partir d’ara utilitzarem per les cites: Año X. Número 40. Octubre-diciembre 1910. Pàgs.: 498-499.

[8]).- Obra de Carini anteriorment citada.

[9]).- Beer: "Los manuscrits del monestir de Santa María de Ripoll" a Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona. Anys IX-X. Números 36-40. Octubre-diciembre de 1909/Octubre-diciembre 1910. La cita es extreta de la traducció catalana: Año IX. Número 36. Octubre-diciembre de 1909. Pàg.: 141.

[10]).- Obra de Farinelli anteriorment citada.

[11]).- Cal recordar que Corminas, en el seu Suplemento al Diccionario crítico de los escritores catalanes (1849). Pàgs.: 302-303, havia donat equivocadament el número 109, i no el correcte 104, del catàleg del fons Ripoll de l’Arxiu de la Corona d'Aragó. L’error de Corminas és la base del retret de Beer a Farinelli.

[12]).- Aquí Beer (o el traductor català?) equivoca el número erroni donat per Corminas al manuscrit ripollès, el número 109, i no el 106. Beer, correctament aclara que la còpia de l'obra de Petrarca es troba al número 104 de l'Arxiu de la Corona d'Aragó.

[13]).- Beer: "Los manuscrits del monestir de Santa María de Ripoll" a Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona. Anys IX-X. Números 36-40. Octubre-diciembre de 1909/Octubre-diciembre 1910. La cita es extreta de Año IX. Número 36. Octubre-diciembre de 1909. Pàg.: 142.

[14]). Farinelli: Italia e Spagna. Volum I. Petrarca in Spagna. Bocaccio in Spagna. L'umanesimo italio-ispanico e la Biblioteca del Santillana. Turín, 1929, Pàg.: 12, nota 1.

[15]).- Antoni Rubió i Lluch: "Joan I humanista i el primer període de l'humanisme català" a Estudis Universitaris Catalans. Volum X. Anys MCMXVII-XVIII [1917-1918]. Pàgs.: 83-84.

[16]).- Cita de Alòs-Moner: Manuscrit 104 de Ripoll a l'Arxiu de la Corona d'Aragó.

[17]).- Ramon d'Alòs-Moner: "Flors de Petrarca de Remeis de Cascuna fortuna" a Homenatge a Antoni Rubió i Lluch. Miscel.lània d'Estudis literaris, històrics i linguístics. Volum I (MCMXXXVI [1936]). Pàgs.: 651-666. La cita extreta és a la pàgina 653.

[18]).- Jordi Rubió i Balaguer: “Sobre els orígens de l’Humanisme a Catalunya” a Bulletin of Spanish Studies. XXIV (1947). Pàgines 88-99. Aquest punt de vista va ser ampliat a De l’edat Mitjana al Renaixement (1947) i al capítol sobre “Literatura catalana” al volum III (1953) de Historia general de las literaturas hispánicas, sota la direcció de Guillermo Díaz Plaja.

[19]).- Martí de Riquer (Edició crítica, traducció, notes i pròleg de): Obras de Bernat Metge (1959). Pàg.: 50.

[20]).- Martí de Riquer: "Bernat Metge" en Antologia: Cantares de gesta, trovadores, narrativa medieval, literatura catalana y castellana y vida caballeresca a Suplementos Anthropos. Antologías temàticas 12. Barcelona, 1981. Pàg.: 89.

[21]).- Riquer: Obras de Bernat Metge (1959). Pàgs.: 49-51. La carta de Pont es mencionada també per Giuseppe Tavani: Per una història de la cultura catalana medieval (1996). Pàg.: 133. La carta és a un manuscrit guardat a la Biblioteca de Catalunya (ms. 1249. Foli 28). La carta fou publicada per José Morera Sabater: "Una curiosa correspondencia del año 1386 relativa al Cisma de Occidente" a Spanische Forschungen des Görresgesellschaft. Volum XXII (1965). Pàgs.: 212-213.

[22]). Molas, Joaquim i Massot i Muntaner, Josep (sota la direcció de): Diccionari de la literatura catalana (1979). Pàg.: 323.

[23]).- Batllori ha insistit en aquesta característica, seguint Antonio Rubió i Lluch, Martí de Riquer i altres estudiosos: "el Petrarca moralista i retòric interessà molt més que no pas el poeta" (Batllori, Miquel: "El pensament renaixentista a la Península Ibèrica" a De l'Humanisme i del Renaixement. Obra completa Volum V (1995). Pàg.: 45), "les primeres obres de Petrarca conegudes a Catalunya foren més aviat les de fons moral" (Miquel Batllori: "De l'humanisme catalano-aragonés" a A través de la història i la cultura (1979). Pàg.: 84) i que "Jordi Rubió i Balaguer ha subratllat que, pel que fa a traduccions, el Petrarca moralista i retòric interessà més que no el poeta" ((Batllori, Miquel: "El pensament renaixentista a la Península Ibèrica" a De l'Humanisme i del Renaixement. Obra completa Volum V (1995). Pàg.: 45). Veure també Riquer (L'Humanisme català (1388-1498) (1934). Pàg.: 9): "El que més abellia als medievals eran les obres dels autors historials o moralistes, a les quals acudien amb un interès purament documental, no pas amb desig d'admirar-les per llur mèrit literari o valor estètic".

[24]).- Batllori: "De l'humanisme catalano-aragonés" a A través de la historia i la cultura (1979). Pàgs.: 84-85. Hi ha una segona versió a "El pensament renaixentista a la Península Ibèrica" a Batllori: De l'Humanisme i del Renaixement. Obra completa. Volum V. València, 1995. Pàg.: 45. Veure també Batllori: "Quan Fernández de Heredia i l'helenisme a la cort d'Avinyó" a De l'humanisme i del Renaixement. Obra completa. volum V (1995). Pàg.: 109. Traducció de la conferència a Saragossa del 15 de desembre de 1971. Així mateix a Molas i Massot i Muntaner: Diccionari de la literatura catalana (1979). Pàg.: 323.

[25]).- A cura de Lola Badia i Xavier Lamuela: Obra completa de Bernat Metge (1983). Pàgs.: 7 i 21. L'obra de Riquer mencionada pels dos prologistes és Obra de Bernat Metge (1959).

[26]).- Tavani indica correctament aquest manuscrit ripollès com existent al Fons Ripoll. Manuscrit 104, i dóna la referència al treball d'Alòs-Moner, dins Homenatge a Antoni Rubió i Lluch. 3 volums (1936). Volum I. Pàg.: 653.

[27]).- Tavani: Per una història de la cultura catalana medieval (1996). Pàg.: 134.

[28]).- Tavani: Per una història de la cultura catalana medieval (1996). Pàg.: 138.

[29]).- Veure a Martínez Díez: "Dos catálogos de la biblioteca del monasterio de Ripoll" en Hispania Sacra. Volumen XXII (1969). MCMLXX [1970]. Pàg.: 23 (355). Número 51 d’aquest catàleg.

[30]).- Veure Valls Taberner: " Códices manuscritos de Ripoll" a Revista de archivos, bibliotecas y museos. Números 1-2 (Enero-marzo i abril-junio de 1931). Pàgs.: 163. Número 16 d’aquest catàleg. En el catàleg de Ribas, encara que s’indica monachum Rivipulli, en una nota s’esmenta nonachum-1377] Camerarium Sancti Benedicti de Bagiis 9 die julii anno 1377; vide in fine P. Veure Martínez Díez: "Dos catálogos de la biblioteca del monasterio de Ripoll" en Hispania Sacra. Volumen XXII (1969). MCMLXX [1970]. Pág.: 54 (386). El manuscrit porta el número 3 (bis) d'aquest catàleg.

[31]).- García [Villada]: Bibliotheca Patrum Latinorum Hispaniensis (1915). Pàg.: 9. Número 16 d’aquest catàleg.

[32]).- Veure Valls Taberner: " Códices manuscritos de Ripoll" a Revista de archivos, bibliotecas y museos. Año XXXV. Enero-marzo de 1931. Números 1 a 2 [Págs.: 5-16] i Abril-junio de 1931 [Pàgs.: 139-175]. Pàg.: 165.

[33]).- Nota de García: Beer, Ripoll II, 88, 89. Es correspon a les pàgines 498-499 de la traducció catalana.

[34]).- Nota de Ribas: monachum Rivipulli] Priore de Panisse P.

[35]).- Veure a Martínez Díez: "Dos catálogos de la biblioteca del monasterio de Ripoll" en Hispania Sacra. Volumen XXII (1969). MCMLXX [1970]. Pág.: 68 (400). El manuscrit porta el número 175 en aquest catàleg.

[36]).- Veure Valls Taberner: "Códices manuscritos de Ripoll" a Revista de archivos, bibliotecas y museos. Números 1-2 (Enero-marzo i abril-junio de 1931). Pàg.: 165. El manuscrit porta el número 104 en aquest catàleg.

[37]).- Creada per Bonifaci VIII [23 de gener de 1295-11 d'octubre de 1303] el 1 de juliol de 1303, cal cercar però el orígens, molt abans. Comptava amb estudis de dret civil i canònic, medicina, arts lliberals i teologia i col·legis per estudiants pobres. Veure Dictionnaire d'histoire et de Géographie ecclésiastiques. Tom V (1931). Pàg.: 1137,  i "L'Università di Avignone" a Enciclopedia Cattolica. Volum II (1949). Pàg.: 546.

[38]).- Així ho afirma Antoni Pladevall i Font: "La pabordia de Palau, una dignitat i administració del monestir de Ripoll" a Annals dels Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès 1993-1994 (1995). Pàg.: 55 (23). A Avinyó, Savarrés va comprar alguns dels llibres que han perdurat en la biblioteca de Ripoll. Veure Jordi Rubió i Balaguer: "Els llibres de l'abat Savarés a la biblioteca de Ripoll" a Analecta Montserratensia. Volum IX (1962). Pàg.: 231.

[39]).- Francisco Monsalvatje: Nomenclator histórico de las iglesias parroquiales y rurales, santuarios y capillas de la provincia de Gerona. Volum XVI de Noticias históricas (1908). Pàgs.: 50. La mateixa informació hi ha a El obispado de Elna. Tom IV. Volum XXIV de Noticias históricas (1915). Pàg.: 211.

[40]).- Qui vulgui conèixer les primeres vicissituds d'aquest priorat montserratí pot llegir Anselm M. Albareda: Historia de Montserrat. Barcelona, 1974. Pàg.: 53.

[41]).- Benet Ribas i Calaf: Annals de Montserrat (1258-1485) (1997). Pàgs: 18-20.

[42]).- Ribas: Annals de Montserrat (1258-1485) (1997). Pàg.: 18.

[43]).- Ribas: Annals de Montserrat (1258-1485) (1997). Pàg.: 19.

[44]).- Es tracta de Joannes de Murolio d'Estaing, bisbe, primer, de Gebennen [Ginebra. Suïssa], nomenat el 27 de gener de 1378, i posteriorment de Tricastrin (Saint-Paul-trois-chateaux, a França), a partir del 12 de juliol de 1385. Nomenat cardenal de Sant Vitalis pel Papa Climent VII (20 de setembre de 1378-16 de setembre de 1394) a Avinyó el 12 de juliol de 1385. Murol va morir 10 de febrer de 1399.

[45]).- Ribas: Annals de Montserrat (1258-1485) (1997). Pàg.: 20.

[46]).- Nota de F. X. Altés: ACA, Cancelleria, Reg. 2180, f. 36v.

[47]).- Ribas: Annals de Montserrat (1258-1485) (1997). Pàg.: 20. Aquest priorat, en tot cas, poc anys després, el 1409, fou permutat pel priorat de Sant Sebastià dels Gorgs i Mauella fou incorporat al patrimoni de la cartoixa de Valldecrist.

[48]).- Pladevall: "La Pabordia de Palau, una dignitat i administració del monestir de Ripoll" a Annals dels Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès 1993-1994 (1995). Pàg.: 58 (26).

[49]).- Veure entre altres, "Notes sobre l'abaciologi de Ripoll" a Annals dels Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès 1995-1996.

[50]).- Marc Vattasso. I codici petrarcheschi della Biblioteca Vaticana. Roma, 1908; Pio Rajna: “Il codice Vaticano 3375 del trattato De vita solitaria di Francesco Petrarca” a Miscellanea Ceriani (1910). Pàgs.: 643-686; i Berthold Louis Ullman: “The composition of Petrarch’s “De vita solitaria and the history of the Vatican manuscript” a Miscellanea Giovanni Mercati (1946). Pàgs.: 107-144. D’aquest darrer estudi hi ha una segona edició in Studies in the Italian Renaissance, 2 (1973). Pàgs.: 135-75.

[51]).- Nota de Dotti: Sen. VI, 5; XV, 15.

[52]).- Nota de Dotti: De Vita solitaria, 268. Les notes de Dotti es refereixen a l'edició a cura de A. Bufano: Opere latine. 2 volums (1975). Volum I, entre les pàgines 262-564.

[53]).- Nota de Dotti: Ivi, 312.

[54]).- Ugo Dotti: Vita di Petrarca (1987). Pàgs.: 140-141.

[55]).- "Introducción a obras morales", de Carlos Yarza, al llibre, a cura de Francisco Rico: Petrarca. Obras. I. Prosas (1978). Pàg.: 29.

[56]).- Nota de Dotti: Foresti, 514-18. Es tracta de l'obra de A. Foresti: Aneddoti della vita di F. Petrarca. a c. di A. Tossoni Benvenuti (1977).

[57]).- Dotti: Vita di Petrarca (1987). Pàg.: 141.

[58]).- Introducció de Nicholas Mann a Francesco Petrarca: Cancionero. Volum I (1984). Pàgs.: 55-56.

[59]).- Mann a Francesco Petrarca: Cancionero. Volum I (1984). Pàg.: 56.

[60]).- Carlos Yarza: "Introducción a obras morales" a Francisco Rico: Petrarca. Obras. I. Prosas (1978). Pàg.: 31.

[61]).- "Introducción a obras morales", de Yarza a Francisco Rico: Petrarca. Obras. I. Prosas (1978). Pàg.: 31.

[62]).- Una primera aproximació a l’original ripollès ens indica que estem davant volum de 132 pàgines manuscrites. A l’original hi ha una numeració al revers de les fulles, des del 1 (que no consta, ja que la numeració s’inicia amb un 2 a la tercera pàgina) fins el 66r.

[63]).- Hem utilitzat l'edició de 1581 de l'obra Francisci Petrarchae …Opera quae extan omnia…, del impressor de Basilea Sebastianus Henripetrus, amb edicions els anys 1554, 1581 i 1623. Hem utilitzat aquest edició ja que l'exemplar de la Biblioteca de Catalunya de l’edició de 1554 fou expurgat per l'Inquisició els anys 1613 i 1633). Hem tingut a les mans també una edició de les obres de Petrarca [Opera latina], de Joannes de Amerbach, de Basilea, de l'any 1496, però a l'exemplar d'aquesta edició guardat a la Biblioteca de Catalunya hi manquen fulls. Hi ha una edició veneciana posterior de 1503. L’obra De vita solitaria ocupa en aquesta edició de Basilea de 1581 les pàgines 223-292.

[64]).- Es tracta del cardenal Philippus Cabassole, bisbe de Cavaillon, a França, nomenat el 17 d'agost de 1334. Nomenat patriarca de Hierosolymitan (Jerusalem) el 18 d'agost de 1361. Promogut cardenal per Urbà V, fou titular de Sant Marcel i Pere, el 22 de setembre de 1368. Traslladat el 31 de maig de 1370 a Santa Sabina. Va morir a Perusa el 27 d'agost de 1372.

[65]).- Francisci Petrarchae …Opera quae extan omnia… (Basilea, 1581). Pàgs.: 223-224.

[66]).- Francisci Petrarchae …Opera quae extan omnia… (Basilea, 1581). Pàgs.:224-225.

[67]).- Estem en la pàgina 30r [59] de la còpia ripollesa.

[68]).- Francisci Petrarchae …Opera quae extan omnia… (Basilea, 1581). Pàgs.: 264-266.

[69]).- Estem en la pàgina 41v [83].

[70]).- Vattasso. I codici petrarcheschi della Biblioteca Vaticana (1908). Pàg.: 134. El còdex Vat. 6394 que té una divisió que s’acosta a la còpia ripollesa.

[71]).- En aquest terreny caldria tenir molt present que l’abat ripollès Ramon de Descatllar (desembre de 1383-setembre de 1408) fou un destacat partidari del papa aragonès Benet XIII que el nomenà bisbe d’Elna (setembre de 1408) i de Girona (desembre de 1408). Va morir a València el maig de 1415. A la Gran enciclopedia catalana (Volum VI. Pàgs. 150) es diu (CeBa/EDG) de Ramon Descatllar: “Es passà al partit de Benet XIII, el qual, a la mort del cardenal Jaume d’Aragó (1396), el nomenà administrador perpetu de Montserrat. Promogut (1408) a la seu episcopal d’Elna, el mateix any fou traslladat a la de Girona. Tanmateix, no residí a les seves diòcesis, sinó que el papa el retingué sempre al seu costat com a conseller seu i morí a València arran d’un sojorn del papa en aquesta ciutat.  Veure Conrad Eubel: Hierarchia catholica. Volum I (1898). Pàgs.: 247 i 272; Diccionario de historia eclesiástica de Espanya. Volum II. Pàg.: 1019; Philippe Lazerme: Noblesa catalana. Volum II (1976). Pàg.: 50; Jordi Mascarella: “L’abaciologi glossat del monestir de Ripoll” a Annals 1989-1990. Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès (1991). Pàgs.: 38-40 [28-30]; Gran enciclopèdia catalana. Volum 12 (1978). Pàg.: 620, i Volum 6 (1974). Pàg.: 546, i Catalunya romànica. Volum X: el Ripollès (1987). Pàg.: 216.

[72]).- Veure per exemple el que afirma Riquer ("Bernat Metge" a Antología: Cantares de gesta, trovadores, narrativa medieval, literatura catalana y castellana y vida caballeresca a Suplementos Anthropos. Antologías temàticas 12 (1981). Pàg.: 88.): els documents de la Cancillería catalana eren "redactados en las tres lenguas que podríamos llamar "oficiales" en la Cancillería; el latín, el catalán y el aragonés" i que a finals del segle XIV "el latín de la Cancillería se hace culto, afiligranado y bellamente retórico, va desprendiéndose de la sencilla sintaxis medieval y ganando en primores clasicisantes, aprendidos en los tratados didácticos de composición y retórica y en la lectura de autores de buena latinidad".

[73]).- Alòs-Moner: "Flors de Petrarca de Remeys de Cascuna fortuna" a Homenatge a Antoni Rubió i Lluch. Miscel.lània d'Estudis literaris, històrics i linguístics. Volum I (1936). Pàg.: 653.

[74]).- Rubió i Lluch: "Joan I humanista i el primer període de l'humanisme català" a Estudis Universitaris Catalans. Volum X. Anys MCMXVII-XVIII [1917-1918]. Pàgs.: 83-84.