Darrerament Joan Duran-Porta, en el capítol «Panoràmica de l’arquitectura romànica a Catalunya», en el primer volum de l’Enciclòpedia del Romànic a Catalunya. Barcelona (Santa Maria la Real, 2014, p. 95) ha dit:
“Entre els aspectes polèmics del temple s’ha d’assenyalar la curiosa articulació dels suports que separen les naus laterals; la reconstrucció decimonònica va plantejar un sistema d’influència germànica de pilars i columnes alternats, que en realitat es fomanenta bàsicament en una afirmació de Villanueva”.
Be, crec que cal dissipar qualsevol dubte i deixar clar que aquesta asseveració de Joan Duran-Porta, que segueix altres autors, cal deixar-la totalment de costat.
Les naus laterals del monestir de Santa Maria de Ripoll tenien abans de 1836-1830 una alternança de pilars i columnes. I que la estructura de cinc naus té relació clara amb la planta de l’església construïda a començament dels segle XI i consagrada per Oliba l’any 1032.
Cal recordar que Jaume Villanueva (Viage literario a las iglesias de Espanya. Volum VIII (1821), p. 25) havia dit que “la iglesia es de cinco naves de poca elevación: la del medio tendrá unos 40 palmos de latitud, y todas ellas 120: las colaterales están divididas parte por columnas, parte por machones”. Villanueva va visitar Ripoll el 1806 i 1807, abans de la intervenció neoclàssica, un projecte de l’arquitecte Josep Morató i Codina (mort el 1826), que va suprimir les naus laterals, per crear uns grans “salons”, segons la terminologia utilitzada a l’època.
Cal resseguir els projectes de restauració i reconstrucció del monestir de Ripoll durant tot el segle XIX, per veure com evoluciona aquesta qüestió.
En el projecte municipal de 1846 no es preveia cap modificació de l'estat amb que ho va deixar-ho la reforma neoclàssica de 1826-1830.
El primer projecte d'Elias Rogent, de 1867-1870, ja restituïa les cincs naus, però amb separació de columnes a les naus laterals, sense alternança de pilars i columnes.
Martí Sureda, en els plànols del seu projecte de 1867 (no reeixit) no contempla la modificació de els naus laterals, deixant la planta en tres naus.
Però el seu concepte comença a canviar en el seu segon projecte de 1880. Martí Sureda diu en les notes complementàries, datades el 15 de novembre de 1881, que suposaren l'aprovació definitiva del seu segon projecte de 1880 (2 de desembre de 1881):
"En cuanto al cumplimiento de lo dispuesto [...] sobre la necesidad de completar el proyecto de todo lo concerniente a la ex-Iglesia, estudiando y proponiendo oportunamente á dichas Corporaciones, los medios estéticos y mecánicos de reconstruir convenientemente y con toda seguridad la cúpula del crucero, y las bóvedas y cubiertas de las naves principal y laterales [...] hay indicios casi seguros, de que se componía de cinco naves; ésto es, de la central tal como existe, y de otras dos en que por medio de machones y arcos se subdividía cada una de las dos actuales laterales”.
Finalment Elias Rogent en el seu darrer projecte de 1886 planteja l'alternança de pilars i columnes en la restitució de la planta de cinc naus.
Però el que decanta definitivament el tema, aquest va i vé, és que la modificació que realitzant Rogent i Sureda dels seus plantejaments inicials, va acompanyat de prospeccions arqueològiques, d’anàlisi “in situ”, quan era possible analitzar el fet sobre el terreny.
Hi ha documentació que confirma que tant Martí Sureda com Elias Rogent varen fer prospeccions arqueològiques, dins del rigor que caracteritza la seva actuació, on varen confirmar totalment la descripció de Jaime Villanueva.
Tenim el primer testimoni de recerca arqueològica, de l’existència de la peculiar separació de les naus laterals al monestir de Ripoll, en una carta de Martí Sureda a Joan Martí Font, datada el 9 de desembre de 1881 (ACRI ad plec XXXI nº 11). Hem de recordar que pocs mesos abans Josep Maria Pellicer havia deixat la responsabilitat de delegat a Ripoll de la Comissió provincial de Monuments.
“Como algunos compañeros arquitectos y académicos de Barcelona desean visitar en breve y conmigo el monasterio, desearía que V. se sirviera disponer el desmonte de las parte del piso necesarias para dejar bien descubiertos y a la vista los cimientos de los manchones o columnas que había (y han desaparecido), en la nave lateral de la iglesia, contigua a los claustros; pues deseo hacerles ver que la antigua iglesia se componía de cinco naves”.
El segon testimoni d'una comprovació arqueològica, la trobem en La Veu del Montserrat (24 de juny de 1886), on en la visita que feren els arquitectes Rogent i Artigas en aquelles dates es constata:
“S'ha remogut també’l paviment per trobar los fonaments que sostenian las columnas de las naus laterals, com en efecte s'han trobat, comprobantse la existencia de las cinch naus en lo temple antich, y que foren reduhidas á tres ab las modificacions posteriors”.
Les dues prospeccions arqueològiques confirmen la descripció de Villanueva i validen la proposta que finalment es va aplicar, una planta de cinc naus amb alternança de pilar i columnes en els naus laterals.
Cal deixar aparcats per sempre, doncs, els dubtes i plantejar, ja que aquest és el fons de la qüestió, que la planta romànica del monestir de Santa Maria de Ripoll té un ambiciosa configuració de cincs naus, gens habituals en el romànic, i una separació arquitectònica (“d’influència germànica”, segons Duran-Porta) de pilars i columnes.
Podem preguntar-nos, quines eren les fons d’inspiració del artistes del primer romànic ripollès al fer aquesta específica configuració, però en tot cas la configuració actual no es cap invent dels reconstructors del monestir de Ripoll del segle XIX.
Sobre el monestir de Santa Maria de Ripoll cal anar amb peus de plom, ja que moltes vegades es parteix de pressupòsits, sense haver obtingut abans una suficientment informació de les fonts documentals existents.
El segon testimoni d'una comprovació arqueològica, la trobem en La Veu del Montserrat (24 de juny de 1886), on en la visita que feren els arquitectes Rogent i Artigas en aquelles dates es constata:
“S'ha remogut també’l paviment per trobar los fonaments que sostenian las columnas de las naus laterals, com en efecte s'han trobat, comprobantse la existencia de las cinch naus en lo temple antich, y que foren reduhidas á tres ab las modificacions posteriors”.
Les dues prospeccions arqueològiques confirmen la descripció de Villanueva i validen la proposta que finalment es va aplicar, una planta de cinc naus amb alternança de pilar i columnes en els naus laterals.
Cal deixar aparcats per sempre, doncs, els dubtes i plantejar, ja que aquest és el fons de la qüestió, que la planta romànica del monestir de Santa Maria de Ripoll té un ambiciosa configuració de cincs naus, gens habituals en el romànic, i una separació arquitectònica (“d’influència germànica”, segons Duran-Porta) de pilars i columnes.
Podem preguntar-nos, quines eren les fons d’inspiració del artistes del primer romànic ripollès al fer aquesta específica configuració, però en tot cas la configuració actual no es cap invent dels reconstructors del monestir de Ripoll del segle XIX.
Sobre el monestir de Santa Maria de Ripoll cal anar amb peus de plom, ja que moltes vegades es parteix de pressupòsits, sense haver obtingut abans una suficientment informació de les fonts documentals existents.
