El monjo almoiner de Ripoll era el responsable de les gestió dels afers a la vila i de les propietats i drets del monestir, alhora que altres càrrecs monàstics ripollesos ho eren d’altres indrets o possessions del monestir de Ripoll.
Encara que el monjo almoiner de Ripoll, protagonista d'aquest episodi històric es nomenat per Josep M. Pellicer (1888) com Antonio de Castellà, sabem de la seva figura i personalitat, amb el nom complert, ja que va tenir una molt lluïda biografia.
Detentant el càrrec d’almoiner del monestir de Santa Maria de Ripoll, Antoni de Cartellà i d’Alemany fou el responsable dels greus avalots de 1609, 1610 i 1611. El motiu aparent del malestar era la “repartició d'almoynes”, dins del rerafons de malestar clàssic entre vilatans i monasterials. A l’enfrontament, especialment violent, va haver-hi detencions i morts, memorials i intercessions.
L’"endemá de la festa de la Mare de Deu d'agost de 1610” homes del monestir varen matar al notari Vicents Vàsia.
El 21 de setembre de 1611, Cartellà va propiciar l’entrada dels homes del nyerro Perot Rocaguinarda, que va acabar a sang i foc una revolta dels vilatans contra el domini senyorial del monestir ripollès, que eren protegits per Gabriel Torrent de la Goula, àlies Trucafort, un bandoler cadell. Havent mort l’abat Francesc de Ponts, en “sessió de corts” a Màntua (3 de setembre de 1611), es va intentar una mediació dels canonges de Sant Joan de les Abadesses (l’arxiprets Joan Coli i els canonges Antoni Ripoll i Joaquim Gironella) a inicis d’octubre de 1611, amb greu perill de la seva vida i un mort.
El fet que la solució als constants problemes que existien entre els drets monàstics sobre terra i aigua en la vila de Ripoll fos la violència desfermada, ens ofereix molt segurament una primera imatge del personatge de l’almoiner Antoni de Cartellà.
Però la seva biografia, que ens apareix tant turbulenta a Ripoll, es veurà reforçada amb una tràgica fi, exercint com a abat de Banyoles.
A continuació dels fets de Ripoll de 1611, Cartellà va esdevenir rector del col·legi benedictí de Lleida, essent posteriorment elegit abat de Sant Esteve de Banyoles el 30 de gener de 1618:
"Pren possessió el 6 d'octubre del susdit any i mor tràgicament la matinada del 24 d'abril de 1622, essent després enterrat en el pla de l'església davant les grades del presbiteri" ens diu Lluís Constans en el seu treball sobre el monacologi de Banyoles.
No sé si el fet que qualificar de tràgica la mort de l’abat banyolí us ha cridat l'atenció: La tenim més ben explicada per Francesc Monsalvatje (Los monasterio de la diócesis gerundense (1904)):
"Murió trágicamente el día 24 de Abril del año 1622, de una manera trágica, pues los monjes Fr. Jerónimo Cerrauta, capiscol, y los hermanos Fr. Luis Descall, sacristán, y Fr. Pedro Antonio Descall, enfermero, colocaron un barril de pólvora debajo de la habitación en que dormía el mencionado Abad, la que volaron, muriendo éste entre sus escombros. Convictos y confesos los monjes Jerónimo Cerrauta y Luis Descall, fueron sentenciados a muerte como reos de alto y sacrílego crimen, pena que sufrieron en la ciudad de Gerona, después de haber sido degradados por manos del obispo de Barcelona, D. Juan Sentis, separando sus cabezas del cuerpo, las que pusieron en jaulas de hierro que fueron colocadas en la torre de la enfermería del monasterio de Bañolas para público escarmiento y futura memoria. No se sabe la suerte que cupo a Fr. Pedro Antonio Descall, quien negó constantemente haber tenido participación en este delito".
Com podeu veure la figura d’Antoni de Cartellà, que va ser tant problemàtica a Ripoll, va tenir una fi sorollosa i espectacular a Banyoles. Molt segurament estem davant un episodi que mostra molt clarament la violència i bandositat existent aleshores a Catalunya.
