La primera premsa ripollesa i la reconstrucció del monestir

L’any 2008 va fer cent vint-i-cinc anys de l’aparició d’El Ripollès (1881), la primera publicació periòdica impresa de Ripoll, impulsada per Josep Maria Pellicer i Pagès, el gran historiador del monestir.
Però si l’aparició l’any 1881 del primer El Ripollès ja tenia molta relació amb el monestir (sols cal apreciar el nom del seu promotor o director o llegir el seu primer editorial), cal dir que tota la primera premsa ripollesa té molt a veure amb l’esdeveniment social i cultural que va suposar la darrera etapa de reconstrucció del monestir de Ripoll.

Gravat de Josep Maria Pellicer i Pagès a La tradició catalana (1893). 

La perla del Pirineo (1863) 

Ja el primer producte publicístic periòdic ripollès, encara que fos manuscrit (pel que a vegades ha estat considerat fora del món més genuïnament periodístic on es reclama la lletra impresa), molt anterior, de l’any 1863, manté aquesta relació amb la reconstrucció del monestir. Es tracta d’un butlletí portaveu de l’associació “El Joiell de Wifredo”, titulat La perla del Pirineo (1863), una iniciativa de Joan Ponç Deop Masdeu.

D’aquest periòdic manuscrit, però, sols en tenim referències documentals i per ara cap exemplar ha sobreviscut.

Joan Deop va deixar constància de l’existència d’aquesta publicació, de la seva gènesi i dels principals redactors, en un manuscrit fins ara mai citat, existent a l’Arxiu Comarcal del Ripollès:

“... ja’ls escolars ripollesos obran a Vich una humild suscripció de dos cuartos semanals y fan entrega de vuytanta duros al Sr. delegat, y escriuen dos himnes, català l’un y castellà l’altra que ressonan de dia i nit per nostres carrers perque no decaigui l’entusiasme, y publican un periòdic quincenal, anomenat la “Perla del Pirineo” que respira amor patri y artístich per totas sas cuatre páginas, y que si bé manuscrit, es lo primer que s’ha publicat a Ripoll, y cuatre d’ells, comissionats per la Vila, en Peph Raguer, n’Eudald Pellicer, en Joaquim Raguer y qui aixó escriu fem entrega en nom d’ella al Bisbe de Vich l’Ilustrissim Castanyer, d’un preciós Abaciologi, lo sello del Monestir, un tros d’ara del altar major y una mitra abacial;...” 

Josep M. Pellicer en la seva obra Santa Maria del monasterio de Ripoll (1888) explica la gestació d’aquesta atípica publicació:

“…los jóvenes de la villa monasterial se alistaron en la nueva sociedad titulada “El Joyell de Wifredo”, de la que era el alma nuestro querido amigo D. Juan Poncio Deop, y contaban con un periódico en que se reflejaban sus bellos ideales: La Perla del Pirineo. 
Véase de que manera da cuenta ese periódico, en su número correspondiente al 15 de marzo de 1863, de la inauguración de las obras: 
“El día 21 del pasado mes, a las ocho y media de la noche, por mandato de la celosa Comisión que tiene aquí nombrada la Academia de Bellas Artes para reparar nuestro monumento, recorrió las calles el pregonero de la parroquial, invitando a los vecinos a que asistieran el día siguiente por la mañana a limpiar la naves central de templo, donde en breve han de empezar los trabajos de albañil. No fue por cierto desatendido este llamamiento. Al rayar el alba acudieron presurosas al trabajo voluntario unas 150 persones de uno y toro sexo, de diferentes edades, de dentro y fuera de la población, despejando aquellos montones de escombros… ¡pásmese, Sr. Director! En sólo dos días festivos se ha limpiado la mitad del trozo de los arcos superiores y la mitad de la nave central, ayer se descubrió también la cripta de los monjes, cuyo hundimiento proviene del desplome de la bóveda central del templo.
Se están construyendo utensilios de albañilería, y también un gran horno de cal, de suerte que a cada hornada se van a lograr más de 100 quintales de este material…
En el nombre de los patricios, entusiastas de este histórico monumento, puede V., Sr. Director, disponer como guste de ellos, y en su representación de su fiel amigo y S.S.- J.D.D.”

Boletín Oficial del Principado de Cataluña, periòdic oficial de la Diputació carlina a Sant Joan de les Abadesses

Cal afegir a aquest repàs dels inicis de la premsa a la comarca, que aquest El Ripollès de 1881 no fou pas la primera publicació periòdica impresa que va existir a la comarca.

Anys abans tenim un periòdic oficial, el Boletín Oficial del Principado de Cataluña, editat per la Diputació carlina a Sant Joan de les Abadesses entre el desembre de 1874 i l’abril de 1875, amb un total de 27 números.

Una Diputació carlina que, per cert, també té una estreta relació amb el llarg camí de reconstrucció del monestir de Ripoll durant el segle XIX.

Aquest organisme de govern dels carlins, dirigit per Josep Maria Mestres, a instàncies de Josep Maria Pellicer, va permetre alliberar el monestir d’una remunta de cavalleria, com a primer pas per efectuar els treballs que varen suposar la descoberta de les tombes de Guifré i el seu fill Rudolf, en plena guerra civil, el 1875.

El primer El Ripollès
En tot cas la primera publicació impresa de Ripol, de carácter mensual, és El Ripollès (març-agost de 1881), dirigida per Josep Maria Pellicer i Pagès, que té com a objectiu: 

“Desterrar la ignoracia, evitar la mala fe, combatir la injusticia, confundir la calumnia, abogar por los intereses de nuestros valles; dar a conocer esta alta montaña tan desconocida como vilipendiada; recordar sus gloriosos hectos, ¿puede darse fin más noble para una Revista?”. 

Aquestes intencions ja fou necessari exercir-les en el primer número de març, que publica un suplement dedicat a difondre “Protesta de los vecinos de Ripoll contra los detractores anónimos del Colegio de primera i segunda enseñanza de esta villa, agregada al Instituto Provincial”. És una mostra de la campanya denigratòria que va provocar la marxa de Ripoll l’estiu de 1881 de Josep Maria Pellicer i Pagès.

En el número 2 d'El Ripollés (abril de 1881)  parla d'un tema sobre el monestir i la reconstrucció de l'ala nord del claustre:


Con las obras practicadas en el campanario de San Pedro que, según es sabido, se construyó con los materiales del ala norte del claustro, no sólo se han extraido con toda felicidad los arcos, sinó casi todas las piedras  esculturadas (capiteles, bases, abacos, etc.,) que faltaban. El honrado y experto albañil, D. José Guiu, actual capataz de las obras de Santa María, era de los pocos que sabía hallarse empotradas en el campanario dichas piezas, y buscólas con admirable acierto en los puntos en que se habian depositado. Esto, que podríamos llamar providencial hallazgo, acelererá la reconstruccion del ala arruinada,a cuyo efecto solo faltan las columnas próximas a llegar de Gerona. Los arquitectos de la Edad Media habian usado para levantar tan admirable obra de un medio tan sencillo como expedito, medio que fué revelado por el célebre anticuario Dr. II. Roque de Olzinellas al Dr. D. Eudaldo Raguer, quien á su vez lo comunicó al actual Delegado de la Comision de Monumentos. Aplaudimos al Sr. Arquitecto provincial por haberse decidido por este medio, de cuya invencion ningun moderno puede gloriarse, ya que el aparejador no ha hecho más que poner en práctica la minuciosa explica cion que el Sr. Delegado le hizo. Unicuique suum.


Però si tenim tres primerenques publicacions ripolleses tant empeltades amb la reconstrucció del monestir de Ripoll, les següents, potser és inevitable, també tenen una relació amb el fet. Els dos productes periodístics que donarien continuïtat a El Ripollès de 1881 ens mostren aquesta peculiar relació.

1880
El Ripollès 

Ripoll,  març – agost  1881 ( 5 números)

Imprenta de Ramon Anglada. Vic
Director: Josep M. Pellicer i Pagès 

El juliol de 1883 ocupa el càrrec d’alcalde el farmacèutic, Antoni Maria Ginestà, però es destituït pel governador civil el 26 de març de 1884. A les poques setmanes, el 20 de maig del mateix any, es reposat en el seu càrrec.

A pesar de que cal considerar Antoni Maria Ginestà com un dels grans alcaldes de Ripoll (fou el que va fer construir el passeig Ragull), la seva gestió no va deixar de tenir detractors. Aquest es la funció que va iniciar El Taga (novembre de 1886). Cal dir que de inici, la revista no es posiciona contra l’alcalde Ginestà, però de manera paulatina s’inicien les topades.

1886

El Taga

Ripoll, Novembre 1886 – febrer 1888 (69 números)
Imprenta de F. Martí. Ripoll

Però el partidaris (el nom del director de la publicació no deixa cap lloc a dubtes), varen contratacar amb El Jueves (1887), publicació nomenada així ja que era el dia de la seva aparició.


1887
El Jueves
Ripoll, febrer 1887 – febrer 1888 (51 números)
Imprenta de Juan Bonet. Ripoll
Director: Fausto Ginestà


Les dues publicacions, antagòniques, resulten especialment interessants, quasi son un fulletó, que cal llegir alternativament per entendre quelcom de les discussions que mantenien.

Antoni Maria Ginestà serà alcalde fins el febrer de 1888, quan mor en l’exercici del seu càrrec. La fi de l’alcalde suposarà la unificació dels dos periòdics, amb l’aparició del segon El Ripollès (1888).

Existeix una foto d’aquest important personatge, molt poques vegades citat i recordat. És la persona assenyalada amb el número 1, en el centre de la taula:

El Ripollès (II)
1888
Ripoll, Febrer 1888 – Juny 1889 (69 números)
Imprenta de Eduardo Balagué. Ripoll
Director: Eduardo Balagué

Quina és, però, la relació d’aquests dos periòdics amb la reconstrucció del monestir que hem estat resseguint en aquesta article? Molt senzill: Antoni Maria Ginestà, aquest alcalde de Ripoll tant poc reivindicat, va ser honorat (i aquesta és una dada molt poc coneguda) amb el títol d’acadèmic corresponsal de la Real Acadèmia de San Fernando pels seus treballs per incloure el monestir de Ripoll com a Monument Nacional i la seva cessió al bisbat de Vic, per a la seva reconstrucció. Per cert, que en la mateixa sessió (1 de març de 1886), fou nomenat, amb el mateix títol, el canonge de Vic Jaume Collell.

Cal dir que aquestes notes son sols un petit aperitiu pel que desitgi resseguir les relacions entre la premsa ripollesa i la reconstrucció del monestir.

Mostra de les informacions que sobre la reconstrucció del monestir de Ripoll apareixen en aquest segon El Ripollès de 1888-1889 n'és una mostra aquestes de l'octubre de 1888 (El Ripollès. Num. 35. Ripoll, 21 d’octubre de 1888. Pàgs.: 1-2.):

Santa Maria de Ripoll

Podem avuy dar á nostres lectors la bona noticia de que está ja del tot cuberta ab sas magnificas voltas de pedra, y terminat lo cimbori de la gran Basílica ripollesa. Ja la creu torna á alsarse sobre'l monument com un crit de triunfo de la fe y un signe d'esperansa.

L'efecte del gran cimbori es hermós tan de part de dins com de part de fora, y verament inspirats han estat los arquitectes donant al restaurat temple de Santa Maria de Ripoll aqueixa noble corona. Al véurela tothom di­rá: si l'obra de l'Oliva no era asís, devia serho. Difícilment se pot portar una restau­ració ab tan acert y ab tanta conciencia.

Guardant per un altre dia la descripció mi­nuciosa del cimbori que ja de lluny saluda al viatjer que entra per qualsevol de las valls que confluexen á Ripoll, dirém que abans de entrar en lo rigor del fret se procurará ter­minar també’l frontó del temple. Lo projecte adoptat es senzill y sever com correspon al edifici que no té més adorno que la noblesa de la linea y’l moviment de las arcuacions.

Quedará, donchs, per fer durant hivern, los importants treballs de enllosar la iglesia, restaurar lo mosáich del presbiteri, posar vidrieras y comensar á montar los altars.

Lo mosáich ja hi ha un benefactor que'l paga; de altars n'hi ha quatre de promesos dels sis que hi ha d'haver en las sis petitas capellas absidals que fan costat al magnífich ábside central. L'un será dedicat al Sagrat Cor de Jesús á compte del Excm. Sr.. Morgades; altre corre á carrech de la Congregació de la Sanch, de la mateixa vila de Ripoll, y en ell s'hi venerará la imatge del Sant Cristo, única que se salvá de la crema del Monastir; altre será‘l de Sant Joseph costejat per una piadosa familia, y’l quart se destina á Sant Ramon de Penyafort y'l costejarán los advocats de Catalunya. Dos ne faltan, mes del major, que's confia lograrlo de alta persona. ¿No correspondria que l’un se dedicás á Sant Jordi, patró del Principat de Ca­talunya y l’altre á Sant Jaume, Patró de Es­panya?

De las vidrieras de colors una bona part están ja encarregadas, costejantlas familias nobles de Catalunya que tindrán lo privilegi de perpetuar son blasó en lo restaurat Cenobi Panteó dels nostres Comptes Suberans.

L'impuls que s'ha dat aquest istiu á las obras y que permet assegurar, que ja es un fet en 1888 la restauració de Santa María de Ripoll, s' ha degut á la magnanimitat de nostre Excm. Sr. Bisbe que, ans que suspen­dre los treballs, no ha perdonat sacrifici y ha fet bestretas de consideració, esperant que'ls catalans tots l'ajudarán en la religiosa y pa­triótica empresa.

 _ _ _

Com per rahó del llarch temps que exigeix un quadro de mosáich, no podrá estar llest regularrnent lo que'l Sant Pare Lleó XIII re­gala, de la Madona de Ripoll, lo Excm. Sr. Morgades ha encarregat al pintor D. Enrich Serra ne fasse un non exemplar sobre tela, pera tenirlo'l dia de las festas de la consagració é inauguració del temple restaurat. Sabém que'l distingit y eminent artista té molt avansada sa obra, que á n tardar podrá admirarse en Barcelona.

_ _ _

Per encárrech del Sr. Bisbe Morgades, lo docte historiador de Ripoll, D. Joseph Maria Pellicer, ha publicat una nova edició de sa Monografía del Monastir de Santa Maria. Aquesta resenya histórica que supera en molt á las duas que anteriorment lo mateix autor havia escrit per mantenir viu lo recort y l’amor al gran monument de la Patria catala­na, no deixa cap punt obscur dels anals gloriosos del Cenobi tipollés relatant totas las suas vicissituts desde'ls primers temps de sa existencia (época visigótica) fins al present que s’alsa novament de sa ruina. Es una his­toria completa la que ha escrit lo Sr. Pellicer ab tot lo caudal de sa erudició y l’escalf del seu intens amor per lo monument que ningú com ell ha estudiat. L'obra está editada molt primorosament en la estampa de Felicià Hor­ta, de Mataró, y a pesar de ser un atapahit volum de mes de quatre centas planas, no costa mes que quatre pessetas, essent lo pro­ducte liquit tot per las obras de restauració.

Y per vulgarisar més la cosa y fer entrar tothom en conexement y apreci del monument ripollés, un altre llibret s'ha publicat que ve á ser un compendi de la historia del Monastir de Ripoll, escrit per nostre bon amich y colaborador Dr. D. Joseph Masferrer catedrátich del Seminari de Vich. Interessant es l’opúscul que du per titol: El monasterio de Ripoll.— Reseña histórica de sus principales vicisitudes. Sus relaciones con el desarrollo de la civilización en Cataluña. Lo tema es impor­tant, y podém assegurar á nostres lectors que se'n ix bé lo illustrat sacerdot

(De La Veu del Montserrat)

Com es pot veure la premsa ripollesa de l'etapa de reconstrucció del monestir ofereix moltes informacions que tenen un especial interès pels qui vulguin estudiar el monestir de Ripoll.

Ripoll, Piferrer i la planificació de treball de Recuerdos y bellezas de España.

Pau Piferrer amb la renovada visió que ofereix sobre el monestir de Santa Maria de Ripoll en el segon volum de Catalunya de Recuerdos y bellezas de España va contribuir molt a destacar el monument ripollès a l'època. Ja hem destacat aquest aspecte del treball de Piferrer en el nostre blog sobre la portada romànica de Ripoll.

En "El epistolario de Pablo Piferrer", que va editar a les seves memòries la Real Acadèmia de Bones Llestres de Barcelona ( Tom IX Fascicle V i últim) l'any 1930, hi ha una carta que ens proporciona elements on es mostra com Ripoll, visitat ja el 1843 ("para reponer mi salud") per Piferrer i Parcerisas, va suposar una canvi en planificació de l'obra.

Cal indicar, però, per cloure el tema amb tots els elements, que el gravat de Parcerisas del claustre es datat el "Ripoll, marzo de 1847. Fco. Parcerisa" en l'angle inferior esquerra.

La carta de Piferrer a Josep Maria Quadrado diu així:

Barcelona, 13 de Julio de 1844.
Amigo Quadrado: son las doce dadas, y Rubio acaba de venir á participarme en esta Biblioteca que tu esperabas carta mia para contestar á Parcerisa, y que dentro el número de la Fé va un billete para mi. En primer lugar no he recibido este número y por consiguiente menos el billete, y en segundo lugar ya Parcerisa me dijo el contenido de tu carta recibida el miércoles ó el jueves último. Pero aunque no haya visto tu billete, te contestaré como si lo viera, por que me figuro que él será dictado por tu delicadeza, y en verdad te lo agradezco en el alma, ya que esta es género que no está en uso. La idea de escribir dos tomos a la vez, le vino a Parcerisa cuando de resultas de un viage á Ripoll en 1843 para reponer mi salud, le infundí deseos de publicar el 2º de Cataluña. El con la precipitación que caracteriza todas sus resoluciones quiso comenzarlo desde luego, de manera que yo á un tiempo concluyera el de Mallorca, dejase materia bastante para dos ó tres meses de publicación del 2º de Cataluña, y antes que el invierno arreciase emprendiésemos un viaje al interior de esta y después otro á Aragón. Esto fue crear un conjunto imposible, para demostrarme la absoluta necesidad de tomar un colaborador, y solo á fuerza de quejas logré que al menos este se encargase de otro tomo y se me reservara á mi enmendar en el 2º de Cataluña las faltas cometidas en el 1º». Pedí que el colaborador fuese Milá, y en seguida venciendo dificultades y pasando del lecho al carruage me puse en camino por Noviembre para la montaña á comenzar el viaje. La alteración de Noviembre lo interrumpió: la paralización duró después algunas semanas; y por mayo siguiente vuelta á los trastornos que no cesaron del todo sino a fines de Noviembre último. Esto ha puesto á Parcerisa en tal situación, que estoy muy convencido no le queda otro medio de salir de apuros que publicar dos tomos á la vez. Milá no quiso ahora aceptar el encargo, y entonces me preguntó de tí. Yo contesté como puedes figurarte. Por consiguiente acepta este encargo sin ningún escrúpulo, pues también buscaría Parcerisa otro escritor, como ya iba á hacerlo y hablar á Rubio si no hubiese recibido carta tuya. Pero yo ya no miraré esta obra con el celo que me imponía una publicación en que mi solo nombre iba vinculado, y aun, si mi conciencia me permitiera perjudicar á un hombre á quien veo apurado, desde ahora me  separaría. Mi salud está cada dia peor; hoy he salido de casa de una de mis infinitas recaídas; todo me irrita, la tristeza me devora, el menor cambio de atmósfera me da calentura; y en el verano estoy con frió lo mas del tiempo: baste decirte que aun me es fuerza llevar dos camisas. Campaner me insta cada dia para que aproveche estos dos meses para reponerme en él campo, y por medio de un ejercicio moderado robustecerme y contrarestar la consunción que parece amenazarme, y prepararme para el siguiente invierno, que de lo contrario pasaré muy mal. Por manera que aun cuando no me separara de la redacción de los Recuerdos, me importa, me es indispensable un intervalo de dos ó tres meses, y ni esto me atrevo á hacer por que seria el descrédito de la obra y la ruina de Parcerisa. Si el hubiese podido tener reunido algún dinero y haber marchado antes a Aragón contigo, mi descanso hubiera sido posible: mas ahora es preciso que yo trabaje para que el toque cum quibus, que con esactitud y rapidez yo mantenga contentos á los suscriptores y en el siguiente mes se marchará contigo al Aragón. Ya te he dicho que si tu no aceptas, otro lo hará, probablemente Rubio: sea dicho inter nos, á mi, hablando egoistamente, me convendría que fuese este, no te rías; pero aunque pérfido, soy muy amigo de dar á cada cual lo que le toca y bastante concienzudo; y por esto propuse á Milá, y por esto mas quiero que tu seas el colaborador que nadie. 
Mi vanidad se queja un poco y con razón; pero mi corazón, siempre abierto y impetuoso se alegra de que sea mi amigo el que parta la ganancia conmigo, y la poca nombradia que esta obra ha de darnos, ó supere lo que haya podido valerme. Con que acepta sin rodeos, y concluyo por que me han estorbado visitas, y son dos cuartos para las dos.
Aribau está aquí, y también Muntadas; mucho te diría si el tiempo no me urgiera.
Siempre tuyo

Contra el que moltes vegades s'ha pensat, podem veure com Ripoll, malgrat la seva llunyania de Barcelona, era un lloc visitat.

"Las festas de Ripoll" (9 i 10 de juliol de 1893) vistes per la premsa republicana

Els actes de consagració del renascut monestir de Ripoll del 9 i 10 de juliol de 1893 ha estat quasi sempre vistos des de l'òptica dels promotors de les obres. M'ha semblat interessant veure que en deien dues publicacions de grans resó i tiratge a l'època, d'una tendència marcadament republicana. He escollit dos títols emblemàtics: La Campana de Gràcia i L'Esquella de la Torratxa.

La Campana de Gràcia fou un setmanari satíric, republicà i anticlerical. Fundat el 8 de maig de 1870, s'edità durant més de 64 anys, quan arran dels fets d'octubre del 1934, propietat de l'Esquerra Republicana de Catalunya, va deixar d'aparèixer.

Ja amb el títol, suggerit per Valentí Almirall, es volia recordar els disturbis provocats per una lleva de minyons, dos mesos abans, a la vila de Gràcia, durant els quals la campana de la parròquia no cessà de tocar. Per donar una idea de l'esperit de la publicació, els números s'anomenaven "batallades". 

L'any 1872 es va suspendre l'edició per problemes amb la censura monàrquica. Llavors, el seu editor va dir: "Està bé; no volen sentir campanades, car sentiran esquellots". Així, des del 6 al 26 de maig de 1872 i de l'1 de novembre al 6 de desembre de 1874 la publicació va ser substituïda per L'Esquella de la Torratxa, publicació que duia el subtítol "Periòdich satíric, humorístich, ilustrat i literari. Donarà al menos uns esquellots cada setmana", que també es va suspendre, i encara es va crear una tercera revista per substituir-les, La Tomasa, que va viure del 30 de maig al 16 de juny de 1872.

L'Esquella de la Torratxa, malgrat el seu inicial paper de sucedani, va continuar la seva vida com setmanari satíric, republicà i anticlerical. Va acabar la seva trajectòria al número 3.097, que aparegué el 6 (dia de reis, per cert) de gener de 1939, en plena desbandada republicana a Barcelona.

Estem davant dos títols mítics de la premsa catalana republicana i d'esquerres.

La Campana de Gràcia era una publicació interessada en la política, tot i que sempre des d'un punt de vista satíric. Políticament, primer va ser proper a Pi i Margall, republicà moderat durant la Primera República, i seguidora de Castelar durant la restauració monàrquica. Estava més interessada en la política estatal que per la catalana, i va criticar les accions catalanistes, tret dels Jocs Florals. Tot i així, va anar modificant la seva actitud fins que va ajudar el moviment de Solidaritat Catalana, i va fer d'adoctrinament polític català d'esquerres entre la classe obrera.

Malgrat que no tenia un to tan polític com La Campana de Gràcia, L'Esquella de la Torratxa va ser molt crític amb l'alcalde Rius i Taulet i l'Exposició Universal de 1888.

Amb les dues publicacions estem, sense cap dubte, davant dues de les publicacions catalanes més importants de sàtira gràfica i escrita, i a les seves pàgines hi ha retratada, a través de l'humor i la caricatura, l'evolució de la societat catalana i espanyola durant tota la Restauració i la República. Per les seves pàgines hi van passar tots els dibuixants de l'humor gràfic català d'abans de la guerra civil, i algunes plomes distingides de la literatura catalana: Santiago Rusiñol (que hi signava «Xarau»), Prudenci Bertrana, Antoni Rovira i Virgili, Josep Roca i Roca, Prudenci Bertrana i Gabriel Alomar.

Innocenci López i Bernagossi (Girona, 1829 - Barcelona, 1895), el fundador de les dues publicacions, fou llibreter i editor de moltes publicacions periòdiques de l'època. Nascut a Girona, s'establí a Barcelona, en un local de la Rambla del mig, on es dedicà a una fructífera activitat editorial. Antic dependent de la casa Tasso, el 1855 adquirí la Llibreria Espanyola, des d'on projectà setmanaris i col·leccions populars, que tingueren una gran acollida. Edità, a més de les ja esmentades, les publicacions Un Tros de Paper, Lo Noi de la Mare, La Rambla, els Sanglots Poetichs de Pitarra, així com obres d'Almirall, Robert, Roure, Llanas, etc.

Passem a veure com tracten aquestes dues publicacions les nomenades "Festes de Ripoll".

La Campana de Gracia (Any XXIV Batallada 1256. 17 juny 1893) titula  "Berenguer III lo llarch ó marfugas d'un difunt (Historieta)":

La Campana de Gracia (Any XXIV Batallada 1258. Barcelona, 1 de juliol de 1893).

Resulta interessant constatar el relleu que té el retorn a Ripoll de les restes del comte Ramon Berenguer III, que havien estat dipositades feia uns cinquanta anys, a l'Arxiu de la Corona d'Aragó.

L'Esquella de la Torratxa ( Any 15. Número 756. Barcelona, 7 de juliol de 1893) amb menys dibuix, però amb la mateixa línia, s'acarnissa amb "els catalanistes":

Estem davant una bona mostra de l'humor de les publicacions satíriques catalanes de tendència republicana, allunyades de les voluntats catalanistes conservadores, que foren les que impulsaren la reconstrucció del monestir de Ripoll i les "Festes de Ripoll", els actes de consagració de la nova esglèsia del 9 de juliol de 1893, amb presència de molts bisbes i gent d'ordre.

"El plaga" Santiago Rusiñol i les festes de Ripoll (1893)

Santiago Rusiñol, i Prats (Barcelona, 25 de febrer de 1861-Aranjuez, 13 de juny de 1931) fou, molt més enllà d’un extraordinari pintor i escriptor, una figura cabdal del món intel·lectual català del finals del segle XIX i començaments del XX.

Fou un artista polifacètic i un dels líders del Modernisme a Catalunya. La seva producció artística el converteixen en un referent de l'art, la literatura i les idees estètiques del seu temps. Sense el seu posicionament moltes coses no haguessin estat igual.

Santiago Rusiñol fotografiat el 1892 per Napoleon, uns dels grans fotògrafs de l'època a Barcelona.

Rusiñol malgrat que pot semblar que va tenir una relació escadussera amb Ripoll, de la que resten sols com a mostra el seu relat de l’excursió al Taga, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll del 22 de juliol de 1880, va mantenir un crític posicionament el 1893 durant l'anomenada festa de Ripoll, de consagració episcopal del reconstruït monestir de Ripoll, que avui ens il·lustra molt i suposa una clara mostra que no tothom va combregar a les idees imperants aleshores.

Josep Pla en la seva obra "Santiago Rusiñol i el seu temps" ( Josep Pla: Obra completa, 14. Tres artistas. Vida de Manolo contada per ell mateix, Rusiñol i el seu temps, El pintor Joaquim Mir. Barcelona, 1970. Pàg.: 333-334.) explica la següent facècia:

Rusiñol es divertí amb tot menys amb l’estupidesa humana. Fou un home graciòs i tolerant. Quan l’arquitecte Rogent donà per acabades les obres de restauració del monestir de Ripoll i el bisbe Morgades organitzà les famoses festes [juliol de 1893] que tanta transcendència tingueren, Rusiñol hi assistí a títol gairebé de veí, perquè entre Manlleu i Ripoll hi havia molt poca distància. A Ripoll hi havia molt afluència de gent, gran animació i una considerable densitat eclesiàstica. Hi havia també un gran circ ambulant. Quan el circ s’obria, Rusiñol s’instal·lava en l’empostissat de la barraca dels fenònems i discursejava pintorescament a base del clàssic:

- Vayan pasando, señores, vayan pasando...

Amb això, Rusiñol veié que passaven prop de l’empostissat tres dignitats eclesiàstiques: el bisbe de Vic, Morgades, l’abat mitrat de Montserrat i el cardenal-arquebisbe de Tarragona.

- Vayan pasando, señores, vayan pasando... –digué Santiago-. Criatures, militars i bisbes, meitat de preu...

El doctor Morgades li dirigí una mirada entendrida i digué gairebé emocionat:

- Santiago, quin plaga estàs fet...! Quin gat més simpàtic!

Més que entendrida, la mirada de Morgades devia ser mortífera. La dels modernistes (algun article de Massó i Torrents a L’Avenç n’és una mostra) fou una de les poques posicions crítiques davant la dita restauració de la basílica ripollesa.

I Santiago Rusiñol, quan mereix l’adjectivació de “plaga” no era pas un jove inconscient. El 19 de juny de 1886, amb 25 anys, s’havia cassat amb Lluïsa Denís.

Estem davant un posicionament crític. I cal tenir molt present que Rusiñol no era pas una persona qualsevol. Hereu de la fàbrica tèxtil de Manlleu de Can Faluga, l’antiga Can Ramisa, tenia una posició social rellevant.

La fàbrica tèxtil de Can Faluga  fou comprada per Jaume Rusiñol, l’avi de l’artista, ja que l’hereu Joan havia mort. A la seva mort (1887), l’heretaren els seus nets Santiago, Albert i Josep M., però al cap d’un any Santiago va cedir la gestió directa, que no la propietat, al seu germà Albert.

Però Santiago Rusiñol, abans dels seu espectacle a Ripoll el juliol de 1893 ja havia fet el seu primer viatge a Paris, una primera estada al barri de Montmartre (1889-1893). D’aquell viatge sorgirà el seu primer llibre, Desde el Molino (1894), un recull d'articles que apareixeren primer al diari La Vanguardia. 

La col·laboració de Santiago Rusiñol a La Vanguardia, a abans de 1893, era fruït de la política editorial dirigida per Modesto de Sánchez Ortiz,  i no eren una anècdota: El primer article d’opinió de Rusiñol al diari barceloní, datat el 25 d’agost de 1888 tenia per títol “¿Conviene formar museos de antigüedades?”. Ja en el segon dels articles el jove Rusiñol trenca motllos: “Desde mi carro” (30 de juny de 1889).

Abans de 1893 Santiago Rusiñol va havia escrit dos monòlegs teatrals L'home de l'orgue (1890) i El sarau de Llotja (1891) i l'obra L'alegria que passa (1891) .

Rusiñol i Ripoll (1881)

Santiago Rusiñol, membre de l’Associació d’Excursions Catalana, va publicar l’any 1882, deu anys abans de que fos qualificat de "plaga", al primer Anuari d’aquesta associació, l’article “Impresions d’una excursió al Taga, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll”, on entre d’altres il·lustracions hi ha aquest apunts d’alguns personatges de la portada romànica de Ripoll. L’excursió fou realitzada el 22 de juliol de 1880.

La seva visió sobre la portada romànica de Ripoll, vista una tarda d’estiu, és la següent:

Sortim donchs, joyosos de anar tan ben guiats [per Josep M. Pellicer i Pagès]. Passém al segon pis del claustre y entrém en un verdader planter de columnas de un cisellat delicadíssim. Baixém, creuhém vers la Ezquerra y nos trobém sota los archs de la portada y devant de les runes del temple. Desde aquí se’ns presenta una perspectiva esglayadora; á primer terme la somptuosa portada y al fons un desert de pedras, una soletat espantosa, un camp de destrucció. …

Probo de dibuixar no obstant y lo pols me tremola, y al comparar mon negre dibuix ab la hermosura del naturalm, esquinso lo paper y juro no tornarhi; mes veig una cornida, una armadura, un tros caygut del claustre o un baix rellei, y m’tenta, y a á despit de mon jurament, torno a agafar lo llápis. (Santiago Rusiñol: “Impresions d’una excursió al Taga, SantJoan de les Abadesses i Ripoll” a Anuari de la Associació d’Excursions catalana, Any Primer, 1881. Barcelona, 1882. Posteriorment, en ocasió de la mort del pintor, el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya –Club Alpí Català. Nº 435. Any XLI. Agost de 1931, va reintroduïr l’article.

Himne patriòtic de Jaume Collel per les Festes de Ripoll de juliol de 1893

En la premsa de tendència republicana es parla sovint de la denominada "Festa de Ripoll" per indicar els fastos que organtitzats pel bisbe de Vic Josep Morgades volien posar fi a les obres de reconstrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll el juliol de 1893.

En els diaris de tendència contrària al catalanisme conservador que representava el bisb de Vic i el canonge Jaume Collell la denominació "Festa de Ripoll2 semblava tenir un regust foteta.

Però vet aquí que en la revista España Regional (Año VII. Tomo XIV. 1893) , a la "Sección literària"(Pàgs.: 274-276) he trobat aquest poema de Jaume Collell titulat "Himne patriótich per la Festa de Ripoll" que m'ha fet adonar que la denominació fou acceptada pels mateixos protagonistes.

El poema del canonge Jaume Collell no és pas cap prodigi literari, però mereix que es recordi i us l'ofereixo.

Alleluia

CHOR
Sobre ara de nou consagrada
Y davant de la tomba comtal,
Catalans, jurém tots la creuada
Per salvar nostra casa payral.

I

Desde'l cim del altívol Pirene,
De la Patria granítich bressol,
Deu centurias avuy ens contemplan,
Deu centurias de gloria y de dol;
Y del torb ab la veu espantosa
Nos preguntan cent héroes sagnants:
«Deja Pátria que'us dárem gloriosa
¿Qué n'heu fet, qué n'heu fet, catalans?»

II
En eix temple resposta solemne
A la veu dels passats podém dar;
Qui axís alsa las santas ruinas,
Son casal be sabrá restaurar.
Una á una las pedras caygudas,
Una á una volém recullir,
Y anyorant las grandesas perdudas,
Tornará nova gloria á lluhir.

III
Alsa'l cap, Catalunya estimada,
Asserena aqueix front neguitós,
La garlanda de llor que l'ombreja
Reverdeix ab rebrot ufanó.
Ja's desperta y somou ta filiada,
Avant sempre, sens por ni desmay!
Que una terra ab sanch d'héroes regada
No pot ésser esclava jamay...

IV
Llengua santa d'independencia
N'es penyora que may pot fallar,
Florirá en nostre llabi á tot'hora
En lo temple com dintre la llar.
Y pe'l Dret, qu'es la vida del poble,
Qu'es sagrat com la sanch que portém,
Per eix Dret, qu'es la herencia més noble,
Si morir fos precís, morirém.

V
Arborém lo penó de las Barras,
Eix blasó que la mar coneix prou;
No volguém sé'ls remensas d'Espanya,
No s'ha fet nostre cap pera'l jou.
Ab la fé que á Ripoll hem jurada
Tindrém Pátria y tindrém llibertat,
Y será nostra empresa guiada
Per l'Estel que du al front Montserrat. 

Bonaventura Bassegoda i Amigó: Miquelet de Ripoll

El monestir de Rippoll ha generat molta literatura.

Una obra poc coneguda dedicada als fets del monestir de Ripoll del 9 d'agost de 1835 és la poesia que adjunto, escrita per Bonaventura Bassegoda i Amigó (Barcelona, 16 de maig de 1862-29 de novembre de 1940) un arquitecte i escriptor, d'una nissaga molt nostrada de mestres d'obres i d'arquitectes.

Bonaventura Bassegoda i Amigó fou secretari de la Junta Permanent d'Unió Catalanista de 1897 per Olot. Milità a la Lliga de Catalunya i fou membre de l'Acadèmia de Bones Lletres (1922) i de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Com a escriptor fou premiat als Jocs Florals del 1880, el 1881, el 1884 i el 1885. També fou redactor de La Renaixença, La Ilustració Catalana i L'Avenç, i col·laborà, des del 1905, al Diario de Barcelona i, després, a La Vanguardia.

Com a arquitecte, títol de 1886, les seves obres més representatives són la casa Rocamora (entre el passeig de Gràcia i el carrer de Casp), la casa Berenguer (carrer de la Diputació), el col·legi Comtal (1906), el Casino del Masnou, la casa Malagrida d'Olot i l'escola Garcia Fossas d'Igualada (1937). Fou arquitecte municipal d'Igualada,ciutat on l'any 1940 fou autor de la capella del cementiri vell, que havia estat destruïda durant la guerra civil.

Miquelet de Ripoll
Bonaventura Bassegoda y Amigó

Certament de l’Associació literària de Girona, 1988
VII. Premio de un objeto de arte
Publicat el 1889

1935!
La xurma espiritada - pe’l claustre se n’ha entrat;
ja cáuhen las columnas — com pins destralejats,
ja van cap á la esglesia — ja’n passan lo llindar,
las armas amatentas — los ulls fora del cap,
la flastomia als llabis — lo cor sedent de sang.
Las donas los atían — ab xiscles infernals,
las trenas esbulladas — la roba arrossegant.
¿De mares com aquellas — quins fills, donchs, n’eixirán?

La esglesia está deserta — com cambra sepulcral;
dessota de las voltas — los crits van ressonant,
á cada pas que donan — un crit mes fort que may,
las donas, están follas — los homes, ubriachs;
ja apilan las faxinas — lo foch ja está calat
las serps de flamaradas — s’enfilan á cent pams;
Lo rotllo de bagassas — entorn giravoltant
bé sembla esbart de bruixas — en nit de temporal.

Las flamas, com s’enlayran — las voltas socarrant!
al véure’ho la brivalla — ¡quin riure y follejar!
en mitx de la disbauxa — entonan lúbrichs cants.
Com mes cruxeix la Ilenya — mes llenya hi van tirant;
al foch llansan retaules — los triptichs y los sants,
imatges veneradas — potejan sens pietat
l’estátua del gran Jofre — al foch s’está acabant
y sóls la del Sant Cristo — s’escapa de sas mans.

Saquejan los sagraris — ab cobdiciós afany,
sagradas vestiduras — etjegan Ter avall,
las Formas esbocinan — en mitx del cami-ral;
se ‘n van cap á las tombas — los morts á profanar
sepulcres escorcollan — la llosa alsapremant,
sacseja que sacseja — fins torses los parpals
la forsa no’ls hi basta — la llosa no’s móu pas
corn si’ls guerrers que tancan — s’hi haguessen aferrat.

Ressonandas campanas — com clams de pietat;
la folla s’esgarría — y als monjos vá cercant,
ay! del que mitx oviran — si’l poden encalsar.
De cop, un d’ells avansa — de lladre te’l posat
de miquelet dú’l trajo — bo y fet un esparrach,
la faixa virolada — li guarda lo punyal;
ja’s fica per las celdas — guaytant y furejant
com tigre sanguinari — que’s migra en son aguayt.

Lo miquelet avansa — las celdas tot mirant,
quan n’es á la darrera — la porta trova ensá
d’un colp de carrabina - l’ha obert de bat á bat.
Un monjo hi trova á dintre — de mes de vuytanta anys,
sa barba es com l’armini — y’l cercle de son cap,
vagueja sa mirada — perduda pe’l cel blau
sos llabis tremolosos — murmuran baix un psalm
y van sos dits d’ivori — rosaris desgranant.

Lo miquelet avansa — y d’ira llansa un brám;
ja vá per matá’al monjo — ja aixeca lo punyal,
lo pobre vell li allarga — sas descarnadas mans
— «Germá, que Deu vos mira! — ¿perqué voléu ma sang?» -
L’agafa entre sas urpas — per terra lo rebat
ja l’eyna li ha enfonsada — sos ulls son dos volcans
y encara lo bon monjo — son ánima entregant
diu com Jesús: — «Perdónal, —Deu meu, no sab que’s fá.» -

Lo miquelet s’espanta — y fuig desesperat
la veu d’aquell vell monjo — omplintli’l cor d’esglay
á dins de sas aurellas — s’hi arrapa corn un cranch.
Camina á las palpentas — lo pit li vá mancant,
com mes avant camina — molt mes allarga’l pas.
Ja torna á sé’á la esglesia — l’incendi no ha minvat
y encara van los lladres — d’açi d’allá voltant
sinistres tots y cegos — com vol de rat-penats.

Ja arriba á la portada — frenétich y açorat
lo crit de sa conciencia — son crim va recordant;
ab veu clara y terrible — se gent amenassar
sas mans mira sangnantas — y llansa lo punyal
aixeca ab pór la testa — girantla á tots costats,
sols veu duas estátuas — del arch en los brancals:
en l’ un , hi veu Sant Pere — en l’altre, hi ha Sant Pau
com dos guardians de pedra — que’l segle onzé hi deixá.

Lo miquelet s’esvera — los sants al contemplar;
li apar que ab ira justa — lo reptan sos esguarts,
que un d’ells, d’aquell bon monjo — te’l rostre angelical
y de sa boca inmóvil — la véu sent escapar’s
que ab fort ressó á sa aurella — li diu: — «¡No matarás!!» —
Sentintla, ja’s redressa; — reprén lo seu posat
d’un colp de carrabina — lo cap li fá saltar
y al botre al pit tocantli — lo deixa estinellat.

Lo miquelet afina — morint per sa maldat
de dins sa boca enterca — s’escola un doll de sang
las ombras del cap-vespre — lo van á enmortallar;
las voltas de la esglesia — lo foch vá enderrocant ,
y’ls llops, farts del carnatge ,-l’estol dels condempnats
s’en fuig per la porxada - hont lo miquelet jau,
y en sa infernal fugida — per damunt d’ell passant
la xurma esperitada — li esclafa lo seu cap.

Massó Torrents: "El monastir de Ripoll. Elegia". L'Avenç, 15-31 de juliol de 1893

L’Avenç. Literari. Artístic. Científic. Revista quinzenal illustrada

Segona època. Any V. Nums. 13-14 Barcelona, 15-31 juliol 1893

El monastir de Ripoll. Elegia

J. Massó Torrents

S’ha acabat ja el soroll; ja torna la pau. Per alguns balcons penjen gallarets descolorits, al mitj del carrer un penó es recargola al vent, en alguna placa hi queda encare clavat un arbre de fulles esgrogueides a punt d'acabar am la mort les anyorances de tot trasplantat: són les despulles der­reres d'una festa. Are ja tot está tran­quil, ja ha tornat la pau.

La vila de Ripoll  vist formiguejant de gent, les cases planes, gernació per carrers i places. Se celebrava una altra consagració del seu antig monas­tir, i per donar més relleu a la religiosa festa s'avien aplegat gaire bé tots els bisbes de Catalunya. Tota la festa gi­rava al llur entorn: a punt de besar els llurs anells, els derrers brots de la no­blesa del país barbotegaven oracions en castellà; a remolc de les llurs capes llampants, els catalanistes més parla­dors, relegats a segona fila, callaren respectuosament, i sols aixecaven la veu fòra de llog i per proposar de dur a la pedra la paraula del grand prelat. Mentrestant els bisbes ho illuminaven tot am la resplandor de les mitres.

Are, com un debil ressò de la festa, les campanes del monastir toquen com en la més umil parroquia: ja s'ha acabat aquell seguit alegre d'anar totes a vol, etje­gant ardidament a l'aire les llurs notes greus o fines desde l’alçaria del cloquer, com el pensament les idees. Are convoquen a missa, i la gentada qu’hi acud no és grossa: queda reduida al presbiteri; el trepitj i el remena­ment de cadires es perd en la nau ferrenya, qu'enclou tota la bellesa de lo senzill.

En la cruesa de l'alta nau central, en el misteri de les dugues de cada banda, que bé endevina el sentiment de l'artista que de nou les ha closes! Es diu que fa quaranta anys que la somiava, aquesta reconstrucció, i recorria i espigolava intelligentment totes les manifestacions de l'art romanic espargides en les nostres montanyes, per a resumir-les en la basilica ripollesa marcant el primordial pas de l'art de Roma a Catalunya.

Ha conservat preciosament totes les rustici­tats primitives: el creuer un xic de gairell am la nau per no fer la creu perfecta, les finestres de l'abside grand fòra de simetria, les absidio­les desviant-se de l'éix de les naus laterals. Fins en els ultims detalls s’hi veu la mà experta gu’ha guiat l'obra: vidrieres, salomons, tot és escaient. Peró com l'artista del retaule gotic, el vell simpatic no firma l'obra que co­rona una llarga vida de treball. D'una boca a l'altra va el nom del bisbe de Vich que l’ha duta a bon terme.

Estudiant, furetejant, interpretant, un altro va reunir en un llibre l'istoria del cenobi ripo­llenc. Per ell tot-om es va enterar dels abats illustres qu'el varen regir, dels comtes cata­lans que s'hi varen soterrar, de les riqueses que contenia. Avui tot-om acud an aquell lli­bre: els uns en treuen lleugerament noticies, fins hi hà qui l'extracta; però el nom del pa­cient investigador, de l'istoriaire-poeta, ningú el retreu. Are ja se sab qui va ser l'abat Oliva i tot-om glorifica a la zelosa autoritat eclesiastica qu'ha refet l'obra del grand descendent de Jofre el Pilós.

Quand la desteta de l’any trenta-cinc, els mi­quelets corrien pel temple com un castig, cre­mant altars, escrostonant imatges, arrossegant ossamentes. Entre-mitj d'aquella orgia politica, d'aquells ignorants assedegats, un fill illustre de Ripoll aturava els excessos i se n'enduia a bon recapte, salvant-la de la de­vastació, la despulla d'un comte de la nis­saga de Barcelona. Després dels miquelets restaren les runes fumants; després el fum meteix va morir; més tard la vegetació, carinyosa, s'apoderava dels pilars de la nau gotica esfondrada, de la portada malmesa, del claustre reposat. Però el govern que desde sigles envileix i encorva el sentiment nacio­nalista de Catalunya, un dia va vendre lo que quedava de l'antig cenobi, i a-les-ores altro cop el savi ripollenc el va salvar d'una devastació, aquesta volta oficial. Més are el salvador és mort, avui ni una pedra testifica el seu amor a l'iglesia que, després de més de mitj sigle d'a­bandó, ha consagrat el digne bisbe Morgades.

Are, fa pocs dies, al consagrar-se altro cop, s'ha dit mil vegades que la reconstrucció del monastir tenia trascendencia per a la nació ca­talana. Desventurada nació! Quand se formava de veres en el sigle IX, el comte Jofre, després de guanyar amb el brand el territori, cridava an els fills de Sant Benet i els hi establia. Aixís ho va fer en la remorosa confluencia dels rius Ter i Freser; aixís s'avia fet a Cuixá; aixís es va fer després a Sant Martí de Canigó en el Conflent i a Santa Maria d'Arles en el Valles­pir. ¿Podía aver-hi mesura més civilisadora, podien plantar els primers comtes de Barce­lona o de Cerdanya una fita més segura? Els benedictina colonisaven, i, un cop aferrats a la terra, s'hi arrapaven fort. Contre Mafumet, qui millor que Cristo?

Perb d'a-les-ores han passat déu sigles! Ca­talunya va tenir temps de fer-se grand i de desfer-se fins a desapareixe d'entre les nacions oficials. La nacionalitat latent que lluitava a travers dels sigles i seguia l'empenta deis pobles grands, ha d'ocupar un llog umil però onrós entre els qu'han combatut per l'evolu­ció progressiva de les idees. En el sigle XIX no és la crossa del bisbe la qu'indica el camí que s'hà de seguir. L'esperit del poble catalá ha sigut lliure tot temps; la politica de la casa aragonesa no ha servil mai al Papa ni a cap altro senyor. ¡Pobre nació si are s’hà de com­moure pel cambi d'una parroquia!

També es diu are que Ripoll és el panteó dels comtes de Barcelona. Se n'han recullit els òssos i ceremoniosament s'han dipositat en el presbiteri o en la nau vora el creuer, alguns en urnes noves. Però les despulles dels que varen reconquerir pam a pam la Catalunya, jauen allí umilment, aclaparades, ofegades per una tomba ont s’han consumit els milers de duros en riqueses de tota mena. S'han obert les portes del panteó dels qu'han fet la patria, a qui ha tingut el merit de fer-se ric. El catoli­cisme modern vol els rics perquè els necessita: pels rics són, doncs, les excepcions i els privi­legis. El panteó dels comtes ho serà solament pels pobres de la fortuna. No hi valdrà el ser illustre d'esperit: la porta del monastir será tancada a les despulles del pobre.

¡Oh venerandes relliquies dels que treballà­reu a la constitució primera de la nostra patria! ¿No us valia més tenir els òssos a quatre vents, escampats entre la poesia de les ruines, acariciats pel sol i aromatisats per les flors del camp? ¡Qui t'ha vist i qui et veu, vell monas­tir! Franquejat l'ermós arc triomfal del cris­tianisme, l'obra del grand Oliva, es veia l'igle­sia esfondrada com un castig dels omes an els omes: en llog de la llum esmortuida dels ciris, el sol hi batia ferm; en compte de fidels, hi avia erbes ben alces; en llog de la sordina del rés, sols se sentia el freg de l’espantadiça sargantana, el brunzit del burinot; en els misteriosos entorns del confessionari, la llum del dia hi queia de ple a ple.

Are els óssos estan ben desadets i poc o molt barrejats; are l'iglesia està ben nova, a punt d'estrena; el claustre, ben netejat de broça; les set absides, pulcres i acabadetes. Oh! Els miquelets l'avien deixat ermós, el monastir, després de llur obra devastadora! L'umanitat és aixís: un temps destrueix l'obra d'un altro, i totes les revolucions, tant si edifiquen com si demoleixen, sempre són saludables, sempre deixen bon llevat; perquè hi agi gra cal la sega. Les maravelles de l'art romanic ens han sigut transmeses gracies a les generacions que l'art gotic va trobar curtes de recursos; i a son temps les esvelteses de l'ojiva agueren desaparegut si en el sigle XVI totes les comu­nitats i municipis aguessin nadat en sobres de diner. Un fenomen de la Naturalesa, sem­pre més gros qu'els de l'ome, tot destruint Pompeia, ens-e la conserva fins avui per dei­xar-nos penetrar en la vida del poble roma. Totes les revolucions són saludables, conser­vant i destruint. La crema dels convents anant a suprimir els frares, ¿representa més qu'una plana dintre l'istoria de l'estranya justicia umana? Per ser obra selvatge ¿va deixar de dur els seus fruits en les conciencies? L'obra dels frares ja no era bona: ¿era un sacrilegi destruir-la? I ¿no és bo conservar les ruines que l'ome ha fet? Com obra d'un temps pas­sat, ¿no és també un sacrilegi profanar les ruines?

Aquesta profanació està a l'ordre del die. Dintre del renaixement religiós qu'ha portat la lluita de les idees an aquét sigle, ja es parla de reconstruir Poblet, i pod-ser alguns creu­ran Catalunya salvada tornant els cossos dels reis d'Aragó an el panteó que s'avien triat en vida. I ja hi hà qui dóna ofrena, am l'es­perança, pod-ser, d'aixecar-se un vas monu­mental al llur costat! Però a Catalunya li plau veure el seu passat en ruines per ser passat, i es prepara per a un esdevenidor del tot nou, més grand i més elevat que mai en cap sigle dels que foren; i es regenerarà am les bones influencies fins a espolsar-se del tot el jou cas­tellá, que envileix i petrifica, qu'inutilisa per tot progrés. ¿Que hi fa qu'agi de servir de teiera, si cal, el refet santuari de Ripoll, per illuminar el grand die? Si hi poguessin ser els que varen fer-nos la patria, sacrificarien de grat la derrera estella de llurs óssos.

Josep Maria Pellicer i Pagès, estudiós del monestir de Santa Maria de Ripoll

Josep Maria Pellicer i Pagès fou un gran estudiòs del monestir de Santa Maria de Ripoll. No fou pas el primer, ja que Eudald Mirapeix i Illa, amb la seva Crónica de la villa y monasterio de Ripoll, li va la competència.

Però Josep Maria Pellicer, amb els seus treballs de 1873, 1878 i 1888, podem considerar que és el gran historiador del monestir ripollès, malgrat que els anys passen i les aportacions han sovintejat.

Malgrat que existeix un tendència a citar a Pellicer sobretot en la seva obra de 1888, la darrera publicada, cal advertir que no estem pas davant successives edicions, amb millores més o menys importants. Estem davant tres llibres amb intencions diferents i continguts bastant dispars. No es valder consultar els tres llibres.

Un simple repàs als títols complerts dels tres llibres ens va evident aquesta disparitat i complementarietat. I el seu tamany i nombre de pàgines també en indica una forta diferència.

Pellicer va dedicar el seu primer al monestir de Ripoll el 1873, amb el títol El monasterio de Ripoll. Memoria descriptiva de este célebre monumento en sus relaciones con la religión, las ciencias y el arte (1872), presentant-lo al primer concurs de l’Associació Literària de Girona, de la que era membre i fundador el 1872. El llibre de 16,5 x 26,5 cm. té 152 pàgines.

Posteriorment, el 1878 Pellicer va escriure Santa Maria de Ripoll. Nobilísimo orígen de este Real Santuario, sus glorias durante mil años y su oportuna, conveniente y fàcil restauración. Reseña histórica (1878). No estem pas davant un llibre refregit i va fromar part de una campanya pro restauració. Aquest conté tota una part dedicada a “Oportuna, conveniente y fàcil restauración” (Pàgs.: 147-168), enfront de les 145 pàgines de caràcter històric. El llibre, d’un tamany foli, de 19,5 x 30 cm. té 230 pàgines.

Cal indicar, un fet que no es mencionat quasi mai, que aquesta llibre de 1878, com indica una not ainserta en la pàg.: 230, anava acompanyada d’un col·lecció de fotografies: “Colección de fotografías que ilustran y adornan esta obra. Publicadas: La Santa Imagen. Vista general del Real Santuario. La portada. Arcos de la portada. Pormenores sobre la portada. El mosaico. Vista general del claustro. Ala oriental del claustro. Ala septentrional. Pormenores de arcos y capiteles. Interior del templo arruinado. Se espera la publicación de las láminas siguientes: Estamariu. Ripoll. Los monolitos Creu de Coral y Creu de Campdevánol. Relieves de las claves de la gran bóveda ojival. Sarcófago de Be­renguer III. Cenotafio de Oliva. Templete de Tallaferro. Interior del sepulcro de Wifredo el Velloso. Urna de San Eudaldo. Cáliz bizantino llamado de Wifredo. Sellos de los abades. Plano del monasterio”.

La darrera de les obres de Josep Maria Pellicer dedicades al monestir és Santa Maria del monasterio de Ripoll. Nobilísimo orígen y gloriosos recuerdos de este célebre santuario, hasta el milenario de su primera dedicación (1888). El llibre, d’un tamany foli, de 11,5 x 19 cm. té 416 pàgines.

En els tres llibres, el que es reprodueixen quasi fidelment son els apèndixs, dedicats a documents i lletres apostòliques, La portada, panteó o sepulcres comtals, ripollesos il·lustres i abaciologi i catàleg dels abats de Ripoll, apareixen sols els apartats de ripollesos il·lustres n el llibre de 1878 i el de l’arxiu i biblioteca en el de 1873.

Insistir, però, que estem davant tres llibres diferents en intencionalitat i continguts, que cal revisar atentament abans de citar, com es fa freqüentment, el darrer dels publicats, el de Mataró de 1888.

La figura de Josep Maria Pellicer i Pagès
Josep Maria Pellicer i Pagès havia nascut a Barcelona el 10 de desembre de 1839 (la Enciclopèdia Espasa diu que fou l’any 1843), fill d'una família ripollesa que havia estat obli­gada a fugir i exiliar-se de la derruïda vila en l'atac carlí de 1839. És l'únic de la nissaga familiar no nascut a Ripol. Cal indicar que el seu avi era l'alcalde de Ripoll, Antoni Pagès i Bosch, que malgrat que va romandre fora de la vila durant l'atac, va constituïr-se com a presoner, per seguir la sort dels vilatans.

L'any 1844 els Pellicer retornen a la vila nadiua, on Josep Maria Pellicer assisteix a les classes de gramática llatina, a més de les de solfeig i violí.

El 1854 torna a Barcelona per continuar el batxillerat i l'any 1856 ingressa com educador a la Companyia de Jesús, en el col·legi de Sant Marc de Lleó i recorre diverses ciutats fins el seu trasllat al Reial Col·legi de Betlem, a l'Havana.

El 1854, en ocasió de la greu epidèmia de pesta, moren el seus pares. Josep Maria Pellicer va fer la vetlla a la nau central del monestir enrunada.

El 1866 obté el títol de Batxiller en Filosofia i Lletres a l'Universitat de Barcelona, ja desvinculat de la Companyia de Jesús.

Josep Maria Pellicer i Pagès fou nomenat acadèmic corresponent de la d’Història de Madrid el 19 de desembre de 1873 i membre de la Comissió provincial de Monuments de Girona el 10 de desembre de 1974.